Orfeu

Ja Plató a la “República”, expulsava els poetes. Al llarg de la història, i en sentit genèric, el poeta ha estat un ésser mal vist pel poder, proscrit, maleït. L’ordre establert ha intentat arrabassar i bandejar el poeta i la seva obra. Però, com diu Octavio Paz (1992), la tasca del poeta és tornar el llenguatge a la seva innocència. I en aquest punt m’interessa ressaltar quatre aspectes d’Orfeu, el mite prototípic del poeta per excel·lència: què cantava, els efectes que produïa el seu cant, el descens  a l’Hades i la seva mort.

            1) Orfeu canta els orígens del món i dels déus (teogories). Això té connotacions en el pensament animista, perquè ve a significar que el sentit màxim de les coses és el seu primer valor, la seva primera vegada, és a dir; allò vertader és en el seu primer moment. Aquesta idea també s’acompleix en poesia, ja que una de les seves missions primordials és tornar el llenguatge als seus orígens.

            2) Els efectes de la seva paraula fan que els arbres vulguin apropar-se, que el riu es pari i que les pedres es meravellin. En definitiva, que la natura es commogui. És a través del poder del llenguatge amb que s’insisteix sobre aquest món màgic, i aquest és precisament un altre objectiu de la poesia: establir una nova unió, una comunicació amb l’entorn, entre el jo i el no-jo.

            3) Orfeu fa el descens a l’Hades per recuperar la seva estimada, un viatge que deixa entreveure el rastre d’un cert xamanisme, ja que emprèn el camí a la recerca de l’ànima perduda. Eurídise, no és més que una personificació de l’ànima d’Orfeu, la pròpia identificació externa que Orfeu ha vist desaparèixer bruscament. Per tant, aquest viatge significa l’intent de retrobar la seva pròpia ànima i Orfeu, per mitjà del cant i la poesia, és capaç d’aplacar els déus i calmar el mal. Aquí hi podem veure una altra missió de la poesia: la poesia com a cura, com a guarició o restitució.

            4) Primerament, les bacants, enfollides, maten a Orfeu. Aquest punt pot tenir diverses interpretacions, una d’elles és que la barbàrie, la follia cultural no suporta a la poesia i s’oposa a la sensibilitat del poeta. Segonament, Apol·lo -déu de la veritat i la filosofia- fa callar el cap d’Orfeu. Al llarg de la història veiem que filosofia i poesia, tot i ser germanes, s’han confrontat desprestigiant-se. La filosofia en general i determinades corrents filosòfiques en particular, han maltractat a la poesia pel que té de subjectiu, màgic i fantasiós. És des d’aquest punt de vista que la filosofia ha fet callar al poeta, a la subjectivitat, desvalorant-la i menystenint-la.

            Aquestes quatre missions de la poesia presentades al mite d’Orfeu, són clars exemples de la visió animista, oposada a la nostra concepció convencional. El poeta, per expressar-se i per crear la seva obra es val bàsicament de l’oralitat i de l’analogia. El resultat aconseguit a través d’aquesta experiència poètica és un coneixement de la realitat i la guarició. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: