Poesia

De la correspondència entre en Joan Vinyoli i el Miquel Martí i Pol (1977-1983), “Barcelona/Roda de Ter” (1987), prenc nota d’aquestes paraules de Vinyoli: “És necessari, penso, que en fer el poema aprofiti el poeta ‘tots’ els valors de la paraula, un dels quals, òbviament, és la comunicació, però que l’ha de fer servir per a uns ‘altres fins’ gràcies a la manera com ‘entrelliga’ els mots, de manera que, sense perdre el valor de comunicació, s’acosti a la ‘música’ i en definitiva al ‘silenci’” (Vallvidrera, 27 de novembre de 1980). Del Miquel Martí i Pol, subratllo: “És allò de la difícil simplicitat que et fa descobrir que algú ha sabut dir amb les paraules justes allò que tu ja havies pensat. No hi ha, penso jo, grans descobertes ni grans temes; hi ha grans maneres de dir” (Roda de Ter, 4 de juliol de 1980).

Miquel Martí i Pol ens regala una lliçó magistral a “Què és poesia?” (2000): 

            “Jo mai he decidit fer-me poeta (…). La predisposició per a la pràctica de la poesia forma part de la manera de ser de determinades persones”.

“La poesia és una actitud davant la vida, una pràctica, una convicció que espontàniament genera comprensió perquè, de fet, no ha de vendre, sinó que s’ha de compartir i ha d’incitar a compartir”.

“Viure poèticament de dies i de nits és l’equivalent a estar enamorat de la poesia, de tal manera que aquesta esdevé una necessitat gairebé imprescindible i s’apodera de la nostra personalitat i la transforma”.

“La poesia, al meu entendre, no prediu el futur, però sovint l’anuncia, no pas per la capacitat profètica del poeta, sinó pel seu compromís íntim amb l’absolut de si mateix. La poesia, la bona poesia, manté una sorprenent vigència tot i el pas dels anys, i a mi sempre m’ha semblat que aquesta estranya vitalitat li venia d’una banda de l’imaginari i, de l’altra, de la tensió extrema a què sotmet els mots, una tensió que no es dona en cap altre gènere literari i que jo crec que molt sovint s’escapa del control immediat del poeta, tot i que mai no el nega ni el desqualifica si el poeta és honest i exigent. La poesia, de fet, és inexplicable. Entendre-la o no entendre-la, més ben dit, acceptar-la o no acceptar-la és una qüestió de sensibilitat i de confiança, fruit, al capdavall, de l’educació i sobretot de la pràctica volenterosa de la lectura”.

“El lector, el ‘bon’ lector de poesia, pot descobrir i sovint descobreix per mitjà de la lectura nuclis de la seva personalitat íntima que pràcticament ignorava o que mai no havia sabut formular-se amb l’expressivitat amb què un poema o uns versos d’un poema els hi ha exposat”.

“(…) Quatre beneficis immediats i prou necessaris que crec que es poden obtenir amb la lectura de poesia. En primer lloc, aquesta llei de lectura permet de recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós; en segon lloc, torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat; en tercer lloc, restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable; i, finalment, permet de reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic”.