Feia un dia net i clar, i pel gran finestral del despatx del Dr. Flat entrava una llum intensa i gairebé enlluernadora. El cap del servei de psiquiatria havia entreobert dos dits la finestra, i l’olor dels ametllers florits del jardí d’aquell antic hospital psiquiàtric es filtrava per tot l’espai decorat amb elegància. Amb un especial bon humor, el Dr. Flat estava acomodat a la butaca del seu ampli despatx mentre revisava detingudament algunes històries clíniques. S’inclinà sobre la taula de noguer, agafà la tassa de cafè recent fet i en va fer un glop lentament inhalant la seva aroma sense apartar la vista dels fulls que el tenien absort. Es gratà suaument la seva barba grisenca i poblada, i va dirigir una mirada d’agraïment a la fotografia de família que reposava damunt la taula en un marc de plata. Hi apareixien, abraçats amb complicitat i tendresa, la seva esposa, ell i les seves dues filles bessones. Durant uns moments es deixà bressolar pels records d’aquell emotiu dia en que, un distingit acte de graduació, reconeixia a les seves nenes haver completat els estudis de medicina amb unes qualificacions excel·lents. Va esbossar un lleu somriure, es pujà discretament les ulleres amb el dit índex i tornà a dirigir la seva atenció al cas clínic 3.729 en el que, amb el seu Montblanc, va escriure curosament unes anotacions al dors del full.

De sobte, va sentir molt rebombori al passadís. Sense tenir temps de reaccionar i amb els ulls atònits, es quedà consternat: el pacient M. H. de la cinquena planta havia entrat de forma intempestiva al seu despatx deixant darrere seu un estrepitós cop de porta. Aquell home fort i corpulent, estava enfadat. No, més que això, estava exaltat, frenètic. Anava malforjat i tenia una mirada vidriosa i desenfocada. Va començar a parlar pels descosits, ràpid i en veu molt alta. Amb prou feines se l’entenia. Deia coses estranyes sobre uns “poders” que tenia per a curar. Vociferà que allà no el comprenien, que estava més bé que mai, que no necessitava cap tractament. Va començar a córrer molt agitat pel despatx. De cop es va posar a riure sense solta ni volta. Acte seguit, començà a propinar amenaces perquè el privaven de la seva llibertat. Cada vegada estava més irritat i desorientat. Va agafar la fotografia de família del Dr. Flat i la va llençar a terra, amb força. Indiferent a l’escampall de bocins de vidre i amb una actitud desafiant, va dir que es tiraria per la finestra.

Encara ara el Dr. Flat no sap exactament com va poder avisar el personal de seguretat perquè col·loquessin a M. H. els mitjans de contenció necessaris per tal que l’equip d’infermeria li pogués administrar per via intramuscular 5 mg de Loracepam i 7 mg d’Haloperidol, abans de recloure’l novament a la seva habitació. No va ser fins més tard que, passat el torbament, va poder escriure a l’historial clínic 2.486: “Episodi maníac amb característiques psicòtiques no congruents amb l’estat d’ànim”.

L’home cargolà la burilla de l’últim cigarret al cendrer que sobreeixia de damunt la tauleta de nit. Amb cert menyspreu, hi deixà un bitllet de cinquanta rebregat, agafà la jaqueta que en arribar havia deixat sobre una butaca tronada de ratlles descolorides, i va desaparèixer per la porta sense dir re mentre acabava d’apujar-se la bragueta d’uns pantalons que li anaven balders. Ella parà atenció als passos que s’allunyaven mentre deixava anar un lleu sospir. Pels clients es feia dir Blanca, però se sentia bruta i fosca i buida per dins, sabent amb certesa que el seu sobrenom no feia honor al seu món. Semblava més gran de l’edat que tenia, i duia escrit al rostre els solcs del patiment que un coloret barat no aconseguia ocultar. El sentiment de reafirmació que havia tingut de petita s’havia anat esvaint com el color apagat d’aquelles quatre parets. Tot i ser bona en l’art del fingiment, en aquell prostíbul rònec i de mala mort situat als afores d’un poble que ni tan sols sortia als mapes, se sentia esquinçada i deplorable. Observà la seva lúgubre i sòrdida habitació i notà com l’olor de tabac ranci es barrejava amb la de la cera del canelobre que cremava esmorteït. Sota la llum tènue d’aquell ambient decrèpit i carregat d’humitat, es palpà lentament l’entrecuix adolorit com qui es llepa les ferides de l’ànima. Es baixà la camisola que deixava entreveure el seu cos esllanguit amb la mateixa parsimònia que havia vist esllanguir-se cadascuna de les seves il·lusions amb el pas del temps. Llavors, s’apartà d’una revolada els llençols que desprenien massa fortor de semen i suor i, en posar els peus a terra, el fred de les rajoles li va serpentejar cos amunt. Anà a glopejar un líquid bucal per disfressar de frescor el que havia estat amarg d’un encontre com molts. Dreta davant del mirall, s’acaricià els seus llavis de molsa i mirà d’esquitllada els pits demacrats. Va obrir la cortina i repenjà el front als vidres prims de l’esquifida finestra que mal tancava. A fora era negra nit i només les pampallugues del rètol del bordell trencaven la quietud desèrtica que regnava als vorals de la carretera. Els seus ulls plens de temors quedaren fixos a la llum intermitent durant un temps indefinit, fins que agafà el mòbil del tocador i començà a respondre algun missatge pendent:

Ei, papa. Ahir no et vaig contestar perquè vaig plegar molt tard del restaurant. Estava pleníssim i, per variar, tots els cambrers ens vam haver de quedar més estona del compte… No t’amoïnis. Tot va bé.

Dues llàgrimes filles d’un sol ull rodolaren galta avall de la Dèlia fins a caure al full que sostenia amb mans tremoloses i convertir justament la signatura de l’Eudald en una taca difuminada de tinta blavosa. Recolzada al tronc de l’imponent pollancre que hi havia vora la riera, desà la carta al sobre i es quedà uns moments pensativa. Sota uns núvols enfadats que anunciaven tempesta, una ràfega de vent li despentinà els cabells i se’ls retirà del rostre amb un cop de cap. Llavors, la Dèlia es va aixecar i caminà lentament fins que els peus descalços li quedaren coberts d’aigua poc més amunt dels turmells. La sensació de fred es va anar apoderant del seu cos i de la seva ment. Imaginar que ja no s’escriurien més la deixava esfereïda i desconcertada.

Va ser sota el vell pollancre on la Dèlia va llegir la primera carta del seu oncle, la primera d’una prolífica correspondència que havia començat dotze anys enrere. L’inici fou gairebé casual, un joc a respondre una missiva on ella l’invitava a escriure i davant la que, pocs dies després, en rebria una resposta original i inèdita. Des de llavors i durant els primers anys s’havien escrit regularment, intensament, i havien compartit capítols sencers de les seves vides, històries impregnades de colors, anècdotes que els podien fer plorar o riure, complicitats, recomanacions de llibres, aforismes i poemes, contraposicions d’idees sobre la seva concepció del món, debats existencials, sentiments íntims i profunds, tresors inconfessables, bocins de saviesa. L’amor que es professaven havia anat fent pòsit gradualment, s’havia anat construint carta rere carta, maó sobre maó, fins a erigir una torre de confiança que només els procurava orgull i satisfacció. I és que, el llaç que s’havia forjat entre ells, revestia la relació de dignitat, respecte i valor. Però no va ser fins el darrer any de la correspondència que la Dèlia va anar notant en les cartes de l’oncle un gir en el to, un cop de timó cap al costat més fosc, un esvaïment de la vitalitat, uns fragments més breus, una deixadesa en la lletra.

Ara la Dèlia s’adonava que aquells últims temps havien estat el preludi de la carta definitiva. Era una mera coincidència que hagués llegit sota aquellmateix pollancre tant la primera carta de l’Eudald com l’última? S’estirà sobre el fenàs i tancà els ulls: la tardor lluïa una bellesa selecta. Els ataronjats i els vermells del bosc semblaven pintats. La llum del capvespre era de foto. Les fulles del terra dibuixaven una catifa de grocs i teules. Bolets vulgars decoraven els vorals de la riera amb elegància. Molsa, glans, pinyes i un boix grèvol exultant. De les passades pluges emanava una olor de terra mullada que eixamplava els sentits. Les copes dels arbres apuntaven al cel i onejaven. Queia la tarda. El verd dels camps es preparava per la nit.

Mira que dir-li que sí, a la Sue. Però si és una insulsa! I a sobre li vaig donar carta lliure perquè triés la peli. Amb què devia estar pensant? Quina cagada… Vaig d’intel·lectual excèntric i estic aquí assegut al costat d’una dona que no em va, i veient una comèdia romàntica patètica i ensucrada. I ara vindrà un petó… Veus, ja ho sabia. Típica, tòpica i previsible. I aquesta quieta com un estaquirot a punt de posar-se a plorar. Si l’Artur de l’oficina em veiés es cardaria un fart de riure. Ell, que em té per un escèptic descregut, fliparia. Ostres, mira, aquest Jaguar és molt igual que aquell de joguina que em va regalar la tia Rosa quan era petit..! I tant com hi havia jugat. Me l’enduia a tot arreu, al llit i tot! I quin final, aquella història… Una vegada que vam anar a casa del tercer nòvio de la mare després del pare, me’l vaig deixar allà. Quan ja érem fora i em vaig adonar que no el portava i li vaig demanar a ma mare que hi tornéssim per anar-lo a buscar, em va dir que no. No vaig entendre fins molt més tard que la cosa entre la mare i aquell paio, com es deia… Pere? va acabar com el rosari de l’aurora i per això no hi va voler tornar. I jo, de cop i volta, arrencat del meu Jaguar, quina putada! Quants nòvios ha tingut la mare? Un fotimer… Què hi té a veure que a ella no li hagin funcionat les relacions de parella i, per la meva banda, a mi tampoc? És pura coincidència? No ho crec… Alguna cosa hi ha, amb això de vincular-nos… Acabem destruint allò que volem construir… Per això l’Artur em va recomanar que anés a una psicoanalista… Però això de tombar-me al divà i començar a desbarrar fent això que en diuen la lliure associació d’idees no sé pas si ho sabria fer… Em costa deixar-me anar i confiar… Ei, potser és això el que em passa amb les parelles…! Com confiar amb una mare que no recula per anar a buscar el meu cotxet preferit a casa d’un noviet? Com confiar en la paraula de l’altre si ma mare cada vegada s’omplia la boca de que aquell home seria el definitiu i només feia que portar estranys a casa? No m’estranya que em refugiés en els llibres…, em permetien construir una realitat a mida, fantasiejar, somiar despert…, potser em venen de llavors les meves filosofades i palles mentals… El merder que ara tinc a la feina és acollonant…, fa dies que m’hi barallo, no tinc ni punyetera idea de com ho haurem de solucionar…, no descanso bé i durant el dia vaig zombie… Potser per això vaig dir-li que sí a la Sue, ja no sé ni el que em faig…! I si vaig a una psicoanalista? A veure què em passa amb les dones, com em va poder afectar no anar a recuperar el meu Jaguar i, de passada, potser em posa un punt de llum amb el tema de la feina… Seria matar tres pardals amb un tir, hehe! Jo, que no mato ni una mosca i em piquen els mosquits. Malparits. Hòstia, la Sue està plorant… Els protagonistes tornen a pujar al Jaguar i se’n van… Ah, fixa’t, però si ja surten les línies de crèdit…, menys mal. Quin mal de cul que he agafat. Necessito estirar les cames…

El vespre del novè dia que l’Anaïs estava refugiada a la cabana del bosc, hi havia una espessa boira que ho embargava tot. Avançà amb pas vacil·lant pel camí de pedres i, abans d’entrar, va mirar a la bústia amb l’esperança de trobar-hi una carta del Tom. Però només hi havia un parell de fulletons de propaganda mig rebregats.

Quan va entrar a la cabana, amb el cap cot, va notar l’espai desangelat. Trigà força estona a encendre el foc perquè no hi estava avesada però, un cop ho va haver aconseguit, es va adonar que en realitat aquell fred inhòspit habitava dins seu, aferrat al moll dels ossos.

Mirà el telèfon intentant hipnotitzar-lo perquè sonés d’una vegada, tot i saber que no sonaria. Es dirigí a la nevera i, amb la mirada apagada, agafà alguns relleus que li serviren de sopar. Es va asseure al sofà amb el plat a la falda i començà a enforquillar-lo lentament, amb desgana. Va engegar el televisor però el va tornar a tancar pocs minuts després. No feien res que despertés el seu interès.

Deixà el plat a la tauleta, s’embolcallà amb la vella manta de quadres, i es quedà arraulida mirant fixament les flames del foc a terra. El silenci que regnava era enorme. Només el trencava el cruixir dels branquillons en cremar. Els pensaments plens de brogits cap a en Tom se li escolaven. Immòbil i abatuda, va notar com les llàgrimes li començaven a rodolar galtes avall. Vessava un dolor que va creure contenir tapant-se el rostre amb les mans.

No sense esforç, agafà un llibre que tenia començat de feia dies. Va intentar enfilar un capítol però no es podia concentrar. El tornà a deixar damunt la tauleta, amb un deix fastiguejat, i es replegà sota la manta. Aquella nit li tornà a costar molt adormir-se. A la matinada, tingué un malson terrible que la despertà i li deixà un gust tant amarg que ja no pogué tornar a conciliar el son.

Li venien pensaments de l’inici de la relació amb en Tom, com ràfegues que la colpejaven. A trenc d’alba, mirà per la finestra a l’aguait de quelcom inesperat mentre sabia que res del que fantasiejava succeiria. Es va aixecar, es va posar la bata, i anà cap a l’escriptori amb la intenció d’escriure-li unes ratlles.

Estimat Tom,

Des d’aquí, penso en el munt de cabòries que hauria de matar i no mato. I sento que no em vull sentir tan desvalguda, tan fràgil.

Ho esborrà. Hi tornà.

Estimat Tom,

Des del fons de la nit, em sento com el captaire que pidola amor, mentre el món és cec i es fa el sord.

Arrugà el full amb desencís. Un embotiment mental la incapacitava d’una forma inclement. Amb els ulls vidriosos, es va anar a vestir, i va sortir a caminar pel bosc que hi havia just darrere la cabana.

Caminà qui sap les hores, dispersa. Caminà per corriols trillats pel pas del temps, carregada de preguntes sense resposta. Travessà un bosc d’argelagues, fins a quedar exhausta i esgarrinxada. Passà per una obaga, mentre els seus pensaments eren com un jaç d’espines que es burlaven d’ella i li feien mal.

El cel era d’un blau esmorteït prenyat de núvols fins. Amb la mirada errant, arribà a una clariana. I, al cap d’un roc, deixà anar un sospir salvatge, primari, fondo, irreprimible, com l’udol d’un animal malferit.

Quan feia poc que havia tornat a resguardar-se a la cabana, l’Anaïs seguia amb els ulls perduts i fixos mirant el buit. De sobte, sonà el telèfon. Se li accelerà el cor. I s’abraonà damunt l’aparell, amb el desig incert que fos el Tom.

– Sí? -va respondre.

– Anaïs? -digué la Tanit a l’altra banda del telèfon.

– Ah, ets tu…

– Mira, Anaïs…, ja fa més d’una setmana que ets aquí, perduda al mig d’enlloc… i en tots aquests dies no he sabut res de tu…

– Ja…

– Ostres, Anaïs, per l’amor de Déu, reacciona! Fa molts anys que som amigues. Què et semblaria si vinc a passar uns dies amb tu?

– No és necessari, de debò, estic bé…

– I un be negre, estàs bé! Per què no et deixes ajudar una mica i permets que et faci companyia?

– Saps perfectament que aquest periple l’he de travessar jo…

– Sí, és cert, tens raó…, però això no treu que no puguis comptar amb ningú, que no puguis rebre paraules que et bressolin, que t’escalfin; que no puguis rebre una presència, una abraçada o un petó.

Mai no m’hagués imaginat que hauria de sortejar tants esculls per voler ser mare. Després d’intentar durant dos anys cercar un embaràs que no arribava, i sentint que el desig de maternitat seguia viu i intacte, amb el Jan vam decidir recórrer a la ciència. No sense dubtes, és clar, però sí amb la ferma esperança que els avenços mèdics bé havien d’estar al servei d’ajudar-nos a franquejar els durs embats que la naturalesa ens deparava.

Així va ser com vaig començar un llarg periple de visites, exploracions, diagnòstics i tractaments. Les pujades i baixades físiques i emocionals no tenien res a envejar a les d’una muntanya russa. Tenia 38 anys, un marit que m’estimava i un autèntic fervor per a ser mare, però aquell procés que semblava no haver d’acabar mai, m’havia anat minant per dins fins a un punt gairebé irreconeixible. D’una forma tragicòmica, pel carrer només veia dones embarassades i cotxets amb nadons, a més d’haver de sostenir el tipus davant la notícia d’amigues que es quedaven embarasses o cunyades que acabaven de ser mares.

Quan vaig rebre la Marian per primera vegada a la consulta, duia el cansament escrit al rostre, i als seus ulls hi llegia patiment. Em va sorprendre la lentitud amb què parlava, com si una part d’ella s’hagués anat apagant ineludiblement. Va ser breu, directa i franca. I jo també ho vaig ser amb ella. Notava que m’escoltava amb atenció i que es concentrava amb totes les seves forces per absorbir el que li deia. De seguida em vaig adonar que necessitava establir un llaç de confiança amb mi com a professional però, sobretot, que l’hauria de recosir amb ella mateixa. Abans d’acomiadar-nos em va atansar un feix de papers i em vaig comprometre a estudiar-los amb calma.

Pocs dies després, vaig anar revisant tota aquella documentació. Hematologies, citologies, espermogrames, histerografies, ecografies, informes, consentiments informats, prescripcions de tractaments hormonals, receptes, pressupostos, factures, primera inseminació, segona, tercera, totes fallides. Canvi de clínica, més proves, més informes, dues fecundacions in vitro, i dos avortaments espontanis que ella no havia mencionat a la nostra primera visita. Em vaig fer càrrec del dolor i la càrrega que havia estat arrossegant la Marian durant tot aquell temps. I també vaig tenir clar què li proposaria a la segona visita; una opció que ella hauria de meditar bé però que, tenint en compte el seu historial, era la més realista i viable que hi havia.

Haig de dir que la primera visita amb la nova ginecòloga no em va deixar indiferent. Va anar al gra i es va expressar amb la seguretat d’aquell qui sap el què es diu, i això em va infondre d’una il·lusió renovada que feia temps no sentia. Era conscient que primer havia de fer el dol de tot allò, i que en aquells moments reconèixer la meva fragilitat potser era el més sòlid que tenia. Perquè no només era haver perdut dues vides que havien començat a créixer dins meu, sinó el que jo havia estat mentre havia covat aquells cigronets que bategaven fins que van deixar de fer-ho. I, ara, em calia recollir aquesta realitat que s’alçava davant meu.

Vaig anar entenent que, abans de seguir endavant, havia fer mans i mànigues per reconstruir el meu món intern i fer un treball emocional que m’ajudés a digerir les pèrdues i frustracions. Pensava que, com més honestament acceptés aquell desert, en millors condicions estaria per poder-lo travessar i permetre’m que naixessin noves primaveres. I així és com, per incorporar-me de nou a la vida, vaig haver d’enfrontar-me al forat que aquells avortaments havien cavat. I és que també sabia que la paraula dol, a més a més de dolor (dolus) també significa “desafiament” (duellum). El desafiament de donar-me una altra oportunitat.

–Doncs, si no hi ha cap imponderable, l’espero aquest dijous a dos quarts de quatre de la tarda.

L’Anat va apagar el telèfon mòbil i el va deixar a l’ampit de la finestra de la seva habitació. Es va quedar pensativa durant uns segons i, acte seguit, s’entaforà les sabatilles, es recollí els cabells amb una goma fent un manyoc, i es dirigí a pas lent cap a la cuina amb el pijama malgirbat. L’estança era petita com un cop de puny, però estava tot tan ben endreçat i decorat amb tan bon gust, que li transmetia una calidesa entranyable. Es començà a preparar un cafè amb llet mentre anava mirant de gairell un plec de factures que jeien damunt la barra. De mica en mica, el seu estat de tensió i inquietud es va anar diluint i experimentà una sensació de relaxament fins a esbossar un lleu somriure.

–Per fi he trucat, ara ja està -murmurà.

Feia un dia de tardor net i clar, i l’Anat va apropar-se al balcó per obrir els porticons de bat a bat. Els rajos de sol que espetegaren als vidres i l’olor de cafè recent fet, la van reconfortar i s’acomodà tot asseient-se al tamboret. Va fer un glop de la tassa encara fumejant i es va encendre un cigarret. Quan el va haver apagat, s’alçà per anar a desar l’ampolla de llet a la nevera, i els seus ulls es van topar amb la nota que contenia el nom i l’adreça d’ella, enganxada amb un imant de purpurina. Es va sentir entre remoguda i alleugerida pel pas que finalment havia decidit fer.

Va anar cap al lavabo, es va rentar les dents tot fent ganyotes davant del mirall i va obrir l’aixeta de la dutxa. Notà la pressió de l’aigua calenta damunt del seu cos i li semblà que també se li purificava l’ànima. Després de rentar-se i amb la tovallola embolicada al cap, tornà a la seva habitació, mirà el rellotge que reposava sobre la tauleta de nit i va vestir-se en un tres i no res. Entaforà el mòbil a la bossa i sortí del pis precipitadament. Va baixar les escales a cuitacorrents i, ja al carrer, es va posar les ulleres de sol amb un gest singular. Entrà a la boca del metro que hi havia a la cantonada i quedà engolida pel brogit de la ciutat fins a desaparèixer.

L’Anat era una dona jove, bonica i, tot i que solia vestir amb roba esportiva, la lluïa amb gràcia i elegància, però per dins se sentia més insegura del que realment aparentava. Tenia uns ulls enormes, de color caramel, i tanmateix això no aconseguia encobrir la seva mirada espantadissa. Sovint defugia mirar directament els ulls de l’altre i aquest acte defensiu li sortia gairebé sense adonar-se’n, però en el fons ella sabia que un aiguabarreig de timidesa i vergonya l’havia convertit en una persona més aviat indecisa i inhibida. Duia uns cabells ondulats desenfadats, però els seus moviments parlaven d’ella; la revelaven.

Quan arribà a la feina saludà discretament a la recepcionista i anà de seguida cap a la seva taula. L’Anat treballava com a columnista en un diari però durant aquell dia no va parar de giravoltar en la seva cadira de rodes. No podia deixar de pensar en la cita que tenia l’endemà i en els motius que l’havien dut a demanar-la justament ara. Escrivia una frase i l’esborrava, la reescrivia i la tornava a canviar. No semblava que encertés a trobar les paraules que buscava; se li escolaven com l’aigua entre els dits. Li sobrevenien a la ment imatges d’una nena petita arraulida a la intempèrie en una nit plujosa, i notava com se li accelerava el pols davant la indefensió i el desvaliment d’aquella nena desconeguda i a la vegada tant íntima. Va rosegar un llapis fins a deixar-lo sense la pintura i amb la fusta humida del capdamunt al descobert. El seu neguit semblava desconcertar als seus companys de treball.

Al capvespre, de camí cap a casa, va aprofitar per deixar un àudio:

–Hola Bruna, què tal? Aquest matí he parlat per telèfon amb la professional que em vas recomanar. Demà a la tarda hi aniré i la veritat és que estic feta un sac de nervis per aquesta primera cita. Bé, ja t’explicaré. I gràcies!

L’endemà, a dos quarts de quatre menys dos minuts de la tarda, l’Anat estava palplantada davant una finca regia i observava fixament la placa platejada de la porta on posava:

Mercè Roca i Vall

Psicoanalista

Balmes, 367, 1r 1a

Puntualment tocà el timbre i pocs segons després la porta va emetre un soroll que, en empènyer-la, es va obrir. L’entrada era àmplia i conduïa a unes escales de cargol d’un marbre marfil encerat. Respirava ansiosa i s’imaginava que els batecs del cor li sortirien per la boca d’un moment a l’altre. Pujà els graons de dos en dos i, quan va estar davant la porta, picà. S’obrí automàticament i l’Anat passà a una sala d’estar amb un parell de làmpades que desprenien una llum agradable i acollidora. Aquell ambient la va tranquil·litzar. Es va asseure a un còmode sofà de pell marró i va observar els quadres que hi ha havia penjats a la paret: un era el cartell d’unes jornades psicoanalítiques que duia per títol: “Vols el què desitges?”. Quelcom de la pregunta la va trasbalsar però no aconseguia saber què era. El segon era en blanc i negre i hi apareixia un divà entapissat d’un gris antracita, una mica ortopèdic, pel seu gust. I, el tercer, es tractava d’un collage amb tot de paraules de paper de diari superposades. Els seus ulls en van caçar algunes: “inconscient”, “repetició”, “transferència”, “pulsió”. Era un llenguatge totalment nou per a ella, però hi havia alguna cosa en aquells mots que l’atrapava. Es va bellugar incòmodament i va sentir uns passos que s’acostaven.    

– Benvinguda, ja pot passar.

L’Anat es va aixecar d’una revolada, va seguir la psicoanalista fins al despatx i, un cop dins, aquesta la convidà a asseure’s en una de les butaques que hi havia disposades en un angle de la sala. Ella s’hi desplomà, se sentia esgotada, i va deixar anar un breu sospir.

– Endavant… -digué simplement la psicoanalista. I es feu un silenci.

L’Anat es reclinà a la butaca un xic bruscament, s’escurà la gola com si això li servís per agafar embranzida, i començà a parlar.

– Bé…, és la primera vegada que acudo a una psicoanalista, i mai abans no m’hagués imaginat que ho podria necessitar. Des que ens vam citar he estat dispersa i una mica angoixada, i he estat donant voltes sobre com enfilar aquesta trobada…

– Mmhhh… –feu la psicoanalista, fent un gest d’assentiment per a que prosseguís.

– Tinc 26 anys, vaig estudiar publicitat i relacions públiques, treballo a la premsa, visc sola, i estic satisfeta del que he aconseguit. He tingut dues relacions de parella, més o menys duradores, que han acabat en ruptura. Amb la segona vaig ser jo qui va prendre la iniciativa de deixar-ho, perquè feia temps que no em sentia ben tractada per ell, les discussions anaven a més i, tot i estimar-lo, em vaig adonar que ens fèiem mal i que d’aquella manera no podíem seguir. D’això fa cinc mesos; al principi em sentia molt trista i tenia moltes ganes de plorar. Però, de mica en mica, gràcies a l’ajuda de la Bruna -que és qui em va passar el seu número de telèfon- i de d’altres amigues, vaig tornar a començar a sortir i a tenir ganes de reprendre les activitats que m’agradaven. Durant aquest temps, he conegut un parell de nois a un bar de copes però, a la que m’han insinuat de quedar per tornar-nos a veure a soles, m’ha entrat un pànic terrible, irracional, i per la por a no sé què exactament, els he dit que no.

– Por a la primera cita…, d’acord. Parli’m una mica més d’aquesta por…

L’Anat es fixà en el gerro que hi havia damunt la taula amb un ram de flors silvestres i, sense mirar-la als ulls, continuà parlant de la por incomprensible davant una primera cita. Va anar encadenant les paraules, que rajaven com si sortissin de molt enllà, i es va fer un tip de plorar. Després, la psicoanalista perfilà una interpretació:

– Pel què relata, semblaria que darrera d’aquesta por s’hi amaga un desig molt intens, i el que caldrà veure és perquè no es dona permís ni s’autoritza a viure allò que vertaderament desitja.

L’Anat va quedar tocada i consternada per aquestes paraules, i la va envair una sensació de fragilitat com si tota ella anés a trontollar. Però, al mateix temps, aquella perplexitat també anava de la mà d’un punt de llum, esperançador i, sorpresa d’ella mateixa, acabà concertant una segona cita amb la psicoanalista.

Miquel Martí i Pol (Roda de Ter, 1929 – Vic, 2003), segurament ha estat el poeta més popular i llegit de la literatura catalana actual. El 2000, l’editorial Empúries va publicar ¿Què és poesia?”, un llibre d’un centenar de pàgines en el que Martí i Pol explica l’experiència de ser poeta d’una forma delicada i apassionant. Heus aquí alguns fragments:

“El poema ha emplenat un buit i n’ha originat un altre. La satisfacció d’una necessitat provoca, sortosament, una nova necessitat. El cicle recomença. Podem parlar de substitució, de regeneració o de creixença: tot és u”.

“La poesia esdevé un mitjà d’expressió i comunicació certament excepcional (…). D’una banda, entre nosaltres i nosaltres mateixos i, d’una altra banda, entre nosaltres i els altres, dins un clima de respectuosa curiositat no exempt d’afecte. La poesia, per la seva mateixa naturalesa, és un terreny propici a la investigació sobre un mateix i a la coneixença dels altres. En aquest sentit, parlo tant de la pràctica com de la lectura de la poesia i parlo sobretot d’aquell sentiment poètic de les coses que tant ajuda a mantenir desvetllada la sensibilitat”.

“La poesia comunica sense exigir adhesions, suggereix sense constrènyer i obre sempre un espai dilatadíssim a la recerca i a l’especulació”.

“Possiblement és la forma de creació artística que més profundament compromet la manera de l’ésser de l’home, i que més substancialment el modifica”.

“L’encadenament d’experiències viscudes o imaginades, i la seva assumpció, ens apropa cada vegada més al nucli essencial de la nostra personalitat. La poesia, aplicada sobre l’experiència, exerceix una funció pacient i amorosa de comprensió i de transformació”.

“El llenguatge poètic posa en marxa tensions reveladores; no difumina els contorns de l’experiència, sinó que més aviat els destaca, delimitant-los i fent-los més assequibles, semblantment a com l’exercici de l’amor obliga la persona estimada a mostrar i oferir tota la seva intimitat, sense que en cap moment se senti forçada a adoptar aquella actitud. D’altra banda, entesa com jo intento mostrar-la, la relació experiència/poesia és enriquidora per la mútua fecundació que s’estableix entre els dos termes”.

“No hi pot haver estudi seriós i compromès del propi coneixement interior sense l’exercici d’una passió amorosa que exalta allò que estudia. L’home es perfà coneixent-se, i un dels instruments més eficaços per dur a terme aquest coneixement és la poesia (…) Perquè la comesa de la poesia no és descriure sinó suggerir, no és explicar sinó il·luminar, és a dir, commoure”.

El treball amb nens té unes característiques particulars. D’entrada pressuposa la intervenció d’una tercera persona -en general els pares-, dels qui prové la petició de consulta i ells seran, a més, els responsables de sostenir econòmicament el tractament. En aquest sentit, és molt important donar-los un espai per a escoltar-los.

D’altra banda, caldrà que en algun moment puguin preguntar-se si tenen quelcom a veure amb el que li ocorre al seu fill i quin lloc ocupen, sense saber-ho, en el seu símptoma. Serà fonamental veure quin lloc ocupa el nen en la família i en la seva història per poder detectar i treballar sobre aquests “mites” que determinen la posició subjectiva del nen, i la seva posició en relació al que ell interpreta que són els desitjos dels seus pares.

Si els pares i l’entorn familiar, a través de la seva veu, la seva mirada, la seva calidesa o fredor, el seu amor o indiferència, el conceben i el viuen com a una persona, amb la seva individualitat pròpia, es constituirà com a tal. Si per contra el tracten com una cosa que cal fer callar, alimentar o dormir, el seu lloc com a persona no advindrà.

A vegades els adults tendeixen a desestimar el sofriment dels nens, o a restar-li importància perquè pot ser dur pensar que un fill pateix sense que immediatament els pares se sentin culpables. El problema d’un fill hauria de fer que els pares es plantegessin preguntes, però no es tracta de cercar culpables. El fet de poder-se fer preguntes implica un canvi de posició en aquests pares i a vegades és això el que acusa el nen.

Juntament amb la demanda dels pares, també pot existir una demanda per part del nen, i aquesta pot ser molt diferent del motiu de preocupació dels pares. A vegades caldrà un temps per desembullar la demanda inicial i construir una demanda de tractament en la que els pares i els nens se sentin implicats.

El nen diposita afectes, expectatives, etc., i estableix un llaç afectiu amb el professional que serà un motor important del treball. El pacient nen dibuixa, explica històries, escriu, juga, es mou, ens fa jugar i participar amb ell. Tot això és part del seu discurs. I el que permetrà fer un treball és analitzar la seqüència que constitueix el desenvolupament de cada sessió en la relació que el nen va establint amb el professional.

Al llarg del desenvolupament infantil poden existir situacions problemàtiques i símptomes que inquieten als pares i es pregunten si haurien de consultar. Amb freqüència decideixen esperar amb la confiança de que el pas del temps i el creixement del nen solucionarà els problemes. Com a indicació general, caldria dir que és convenient consultar sempre que es vegi patir al nen, o quan es vegi que les seves capacitats estan inhibides. Està indicat consultar quan per la intensitat del símptoma o problema, per la seva permanència en el temps o per l’afectació de les seves facultats, no és possible suposar una presència passatgera, puntual o intranscendent d’allò que li passa. Els símptomes expressen un conflicte i serà important descobrir quin és aquest conflicte subjacent i no la seva aparença externa.

En ocasions els pares demanen al professional com explicar al seu fill que ha d’anar al psicòleg, però no existeix cap recepta universal, ja que depèn de cada cas, de l’edat, dels símptomes, de com són els pares, etc. Però en les primeres entrevistes és fonamental la relació que s’estableix amb el nen i que passa per transmetre-li que la consulta amb el professional té que veure amb el que li passa, amb el que l’afecta i amb el que el fa patir. És important fer sentir al nen que volem escoltar-lo, que ens prenem seriosament els seus símptomes o problemes; és important donar-li un lloc, un espai íntim i de confiança per a ell.

No eres pas tu, sinó el qui a versemblança teva habitava dins meu. En el meu món de somnis, de fantasies, de jocs mentals. Passeges, somrius, t’atanses i te’n vas, dins el meu cap. Construït per mi, a imatge del que en altre temps fou el meu tresor, el meu secret, el meu desig i el meu malson. I continues estant dins; el de fora, fa molt temps que se’n va anar. D’ell, poc en conec. De tu -que em fas companyia a les nits-, ho sé gairebé tot. Perquè formes part de mi, de la meva vida. Ets el meu recer; jaç d’espines que et burles de mi. I em fas mal. Idealitzat, inefable, t’aferres a mi i jo no et deixo marxar. Sé que ets diferent a l’altre, al de fora. Quantes vegades m’he preguntat què compartíeu, què us feia un. Què us ajunta i què us separa, què teniu de comú. D’això res en sé; és la meva pregunta. La resposta la té ell, el de fora. Però tu que raus en mi, em dius a cau d’orella que els meus sentiments són els teus, que el que tu sents és recíproc al que jo sento, al que jo vull, i visc, una vegada i una altra, sense espai, sense temps, tan sols amb l’empremta d’un anhel que es repeteix extenuat fins al deliri del que no existeix. Passat que encara ets present, com un fantasma sense òpera però amb música, sense cadenes però amb barrots d’un castell que és el meu. De la pluja, cada gota de desig esclata en plor. Llàgrimes pel que es va perdre, arran de camí, mentre naixia. Pel desencontre entre un tu i un jo que no es van saber respectar prou. Pel que té d’insòlit que no sabéssim trobar-nos mai. I potser per això, ara habites en mi. Pel que no es va consumar, pel que no va poder ser, pel que no hi va haver. Records de plastilina, els moldejo com puc per fer-ne un que sigui múltiple; figureta en miniatura que no em serveix per calmar la set que tinc del que viu fora de mi. Del que fou el meu còmplice, el meu amic i el meu amor. Diga’m que has pensat en mi, que el que en altre temps fou ella, ocupa un lloc en el teu món intern, que has somiat, que has jugat a plastilina amb uns records de colors vius, que no saps si la que habita en tu manté alguna correspondència amb mi. No. Diga’m la veritat; em convé saber-la per no emmalaltir. El temps, obstinat, va fent via. I jo necessito saber si l’afinitat que per mi hi ha entre aquell tu i aquell jo que no es van saber trobar, és veritat o mentida. Si només existeix en el meu món de fantasia o també és real en tu. Si és o no per qüestions d’afinitat que ens decidim per un company de trajecte de la vida. Si el tu ideal conté quelcom del de fora. Si estic viva, o estic morta.

* Aquest text literari es va escriure a la tardor del 2002. S’ha optat per mantenir-lo intacte a l’original.