Destacada

Què pretenc amb el Blog

Amb aquest Blog pretenc compartir diversos textos que vagi escrivint al voltant de la psicologia, la literatura i, perquè no, de la vida. Vol ser un espai que convidi a la reflexió i, com dic, englobarà temes molt diversos, alguns més acadèmics, altres més divulgatius, i uns altres amb un estil més literari.
A la meva consulta, atenc a tota persona que necessiti ajuda i estigui disposada a fer un treball. Em dedico a atendre adults a nivell individual i de parella, i també faig teràpia amb nens i nenes. Habitualment, el que duu a demanar una primera visita és el patiment a través dels símptomes, com la mateixa angoixa, que no es tracta de taponar-la, sinó que s’ha de poder interrogar, perquè si ens sentim angoixats és per alguna cosa i sovint ens pot apropar a algun punt de veritat subjectiva. Quan un es pot formular la pregunta de: Per què em torno a trobar amb el mateix? S’obre la possibilitat de dirigir-se a un professional. No tant per saber allò que no se sap, sinó per saber fer alguna cosa amb allò en que la persona està enredada. Convé rompre amb els prejudicis respecte a que qui acut a un professional de la salut mental és un trastornat o un boig; i cal recordar que justament és la part sana del pacient la que el duu a consultar, ja que implica tenir un cert reconeixement de que quelcom en ell no funciona i que està implicat en allò mateix que no aconsegueix desenredar i el fa patir. La clínica ens reclama atendre el cas per cas, la particularitat de cada subjecte, és una tasca d’artesania!
No és fàcil resumir amb poques línies en què consisteix un tractament psicològic, perquè hi ha diferents modalitats de tractament -per exemple, és diferent un seguiment d’una psicoteràpia focal i breu, i aquests d’una psicoteràpia d’orientació psicoanalítica pròpiament dita-, i perquè existeixen uns criteris d’indicació i contraindicació per a cada persona. Es tracta de poder fer un procés personal, de parella o de família que convidi al subjecte a interrogar-se respecte el que li passa a la vida i quin paper hi juga, quin és el seu grau de participació, de quina manera hi està implicat. La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que justament s’ofereix des del marc psicoanalític. El treball d’orientació psicoanalítica proporciona un espai per a la subjectivització i permet que una persona es responsabilitzi del seu malestar i per tant pugui solucionar-lo des de dins.

Bona lectura!

Maternitat

Aquestes notes* que creo, són les mateixes que m’acullen. Això les fa grans, i tan senzilles que són. Beneït el dia que vaig aprendre a llegir i escriure. Un petit pas que s’ha convertit en un trampolí cap al món, cap al meu món interior empedrat de possibles i impossibles. Per mi escriure és un pulmó, una finestra, una paleta de colors, una festa. Quan l’aixeta de les paraules se m’eixugui, sembraré un camp de flors per decorar l’altar de Déu. Mentrestant, embasto paraules com puc amb fil gruixut.

El Roger és un camp de blat, la Carlota, un prat de flors de mil colors; el Roger és un mussol, la Carlota, una cuca de llum; el Roger és un llibre obert, la Carlota, un poemari secret; el Roger és un llac, la Carlota, un riu; el Roger és un xai, la Carlota, una cabreta; el Roger és una vall, la Carlota, un cim; el Roger és blau, la Carlota, violeta; el Roger és un dofí, la Carlota, un peix tropical. La Carlota té un punt d’inaccessibilitat que la fa màgica. És laberíntica; es fa estimar per ser diferent, desvetlla cautela i fascinació  al mateix temps. La seva feminitat ja rau en ella: radica en això.

El Roger és rialler, la Carlota, curiosa; el Roger es manté dins els límits de la catifa, la Carlota, els traspassa; el Roger et mira amb els ulls nets i oberts, la Carlota, de manera entremaliada i enigmàtica; el Roger és dòcil, la Carlota, rebel; el Roger té força, la Carlota és àgil; el Roger és un tros de pa, la Carlota, un dimoni escuat; al Roger li encanten les pessigolles, a la Carlota, sovint no les hi trobes; el Roger té un timbre de veu fort i greu, la Carlota, agut i estrident; el Roger és un murri amorós, la Carlota un cul inquiet; el Roger és tendre com un gran núvol de cotó fluix, la Carlota, un remolí, una guilla, un esmolet.

El Roger i la Carlota són bessons, però tenen una forma d’aproximar-se i explorar la realitat ben diferent: el Roger de forma directa; la Carlota, de manera subtil. El Roger amb una delicada atenció; la Carlota, d’una revolada. El Roger s’apropa a allò nou gradualment; la Carlota ho fa per la via directa i ràpida. El Roger ho escruta tot de dalt a baix; la Carlota de seguida ja ho té apamat i ullat. El Roger és moderat; la Carlota, atrevida i tenaç. Els fan gràcia coses diferents i si els vols fer riure te les has d’enginyar per ser original amb cada un d’ells. Desprenen un amor que s’encomana.

Per mi, ressaltar les característiques de la nena, diferents de les del nen, o subratllar els trets del nen, distints dels de la nena, lluny de comparar-los és remarcar allò que cadascun té d’específic, singular i únic, allò que el fa ser com és i no d’una altra manera, aquelles qualitats que el defineixen i el constitueixen, subjectes a moviments i canvis.

El luxe de la senzillesa també està fet de silencis, de petjades plenes i autèntiques. M’encanta romandre atenta i veure’ls interactuar i jugar, m’impressiona molt la seva capacitat de comunicar-se entre ells. Gairebé asseguraria que mantenen un llenguatge secret, creat per ells dos, i que només ells dos poden llegir. Quan es miren l’un a l’altre amb complicitat i esclaten a riure, és un regal del cel. L’origen de l’amor deu ser aquí.

Dia a dia, esdevinc artesana de la meva maternitat. En el meu taller d’artesania, treballo amb amor per generar amor. Un amor texturat de pa amb vi i sucre. Amasso un amor que prolifera. És un treball entranyable. Una aventura en majúscules. Això de ser mare és insòlit.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).

Déu

Déu és absent, ningú no l’ha vist mai. En realitat, aquest raonament de l’ateisme no ens hauria de sorprendre ja que gairebé és una constatació. Però potser tal vegada, conèixer Déu és fer-ne l’experiència. Una experiència subjectiva i íntima que passa per les petites coses de la vida quotidiana, per una manera de concebre la realitat, per la forma de relacionar-nos amb els demés. Heus aquí un recull de cites que volen convidar a reflexionar sobre aquesta qüestió:

“Déu és la sal que fa que tota l’aigua de la gerra sigui salada, però que també fa que cada gota -sense excepció- ho sigui. Déu és allò -essència o esperit, no ho sabem- que fa que tot i cada cosa en particular -des d’un gra de sorra fins a l’home- mereixi ser admirada, cuidada i estimada. Déu és ‘l’animeta’ de cada cosa i ‘l’ànima’ de l’Univers. Déu és poesia. Des d’aquesta perspectiva, Déu no és una persona ni una cosa ni una idea ni un concepte ni una imatge ni una projecció de la ment ni és omniscient ni tot poderós ni… Potser l’única cosa que en podríem dir és que és bo i que fa bones totes les coses. Per a mi la religió és més aviat una consciència que implica alhora una determinada relació amb les coses, una percepció de que tota cosa mereix ser admirada, cuidada i estimada, i miro d’apartar-me de tot allò que la impedeix i d’apropar-me a tot allò que la propicia.” (P. Divins, 2012. “Correspondència”).

“Si hi ha un déu que guiï els éssers els uns cap als altres, si hi ha un déu en el cel de les nostres grans trobades, aquest m’interessa.” (M. Balmary, 2007. “El monjo i la psicoanalista”).

“I si voleu conèixer Déu, no pretengueu pas resoldre tots les enigmes. És millor que mireu al vostre entorn i El veureu jugar amb els vostres nens. Mireu també l’espai; El veureu caminant pels núvols, estenent els seus braços en el llamp i davallant cap a la terra en la pluja. El veureu somriure en les flors, i després s’alçarà i agitarà les seves mans en els arbres.” (G. K. Gibran, 1923. “El profeta”).

“Dios es el resultado de un grandioso proceso de sublimación. Haber logrado concentrar la multiplicidad de los miedos humanos en uno solo es una famosa conquista cultural que durante siglos ha ofrecido un sólido soporte para hacer tolerable la existencia del hombre, asolada por innumerables peligros e incertidumbres imposibles de adivinar o prevenir (…). Pero el Libro de Job se ha escrito para que sepamos, desde el mismísimo principio, que la incertidumbre y la insensatez no nos abandonaran jamás. No solo Dios es incapaz de ordenar por completo el caos y el sinsentido de la vida, sino que Él mismo contribuye a mantenerlos. Quizás, en esa crueldad que Dios muestra hacia su criatura, se encuentre también una enseñanza: la de no confiar que la obediencia será necesariamente recompensada, ni que el amor recibirá su premio.” (Z. Bauman i G. Dessal, 2014. “El retorno del péndulo. Sobre psicoanálisis y el futuro del mundo líquido”).

“Existe Dios porque existe la palabra.” (F. Menéndez, 2008. “Hilos sueltos”).

“En nuestro interior habita un mendigo… quizás sea Dios.” (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“No porque se diga que Dios es una ficción de nuestro espíritu, hemos de concluir que es menos auténtico”. (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”).

Covid

Ja ha passat més d’un any des de que tot va començar i ningú dubta de que la pandèmia ha suposat canvis importants a les nostres vides. La COVID-19 ens ha recordat la nostra fragilitat com a humans i hem vist signes d’esgotament, desafecció, desencantament, desconfiança, rebuig a mesures confuses i contradictòries, fatiga de les videotrucades i cansament de les videoconferències i, sobretot, un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes coses, en no tenir objectius clars. Cadascú ha respost a la nova realitat a la seva manera, però el dol que haurem de fer passa fer-nos càrrec d’allò que ja no serem, d’allò irrecuperable, i poder continuar amb unes noves perspectives.

Com diu José Ramon Ubieto (2021) a “El mundo pos-covid. Entre la presencia y lo virtual”, convindrà 1) Produir un saber a partir de teixir històries per alleugerir el malestar, 2) Aprendre a conviure amb la incertesa, 3) Valoritzar i acollir la sorpresa com una manera de confiar en les seves invencions, 4) Acceptar els límits i fer allò possible en cada cas, i 5) Recuperar allò que és recuperable, admetent que sempre hi ha pèrdues i que caldrà coratge per inventar noves formes de fer que -sense renunciar a l’ús de les tecnologies i els espais virtuals- no oblidin ni eliminin la presència en les nostres relacions.

En l’àmbit clínic hem constatat alguns símptomes com: ansietat, depressió, tristesa, pors, frustració, estrès, dificultats per elaborar dols, problemes d’ajustament emocional, aïllament, símptomes psicosomàtics, problemes amb el son i l’alimentació, dificultats de concentració… L’Àrea d’Atenció a les Persones i Salut de l’Ajuntament de Gironella ha tingut la sensibilitat de captar les dificultats emocionals generades per la pandèmia de la COVID-19 i la necessitat d’oferir un servei d’atenció psicològica a la seva població. El programa pilot “SAP – COVID – GIRONELLA”, públic i gratuït pels usuaris, es tracta d’una experiència pionera a la comarca del Berguedà, davant la que l’Ajuntament del municipi ha apostat per dirigir-hi recursos i esforços per convertir el servei en una realitat. Una decisió que s’ha fonamentat en la necessitat d’oferir un suport psicològic que fomenti l’esperança, contingui el sofriment, incrementi la capacitat d’afrontament, capaciti a la persona de majors competències personals i socials i afavoreixi la reparació. I, tot plegat, com un instrument higienitzador i potenciador de la salut mental. En definitiva, des del Pla Local de Salut de Gironella i amb el treball conjunt i transversal de Serveis Socials i l’Equip d’Atenció Primària, s’ha volgut donar resposta a la situació del moment i atendre a les persones de Gironella més afectades per la COVID-19 a través del SAP – COVID – GIRONELLA que està en funcionament des del passat mes de març. Ara és hora d’un compromís col·lectiu i aquesta iniciativa n’és un clar exemple.

Ansietat

En la nostra “societat líquida” -tan ben descrita pel sociòleg Zygmunt Bauman-, l’ansietat té una presència estratosfèrica. A la consulta ho escoltem reiteradament: “tinc ansietat”, “m’han diagnosticat ansietat”, “prenc ansiolítics per l’ansietat”, etc. Massa sovint el sector sanitari veu com a quelcom natural la ingesta habitual d’ansiolítics. Però també hi ha qui utilitza altres fórmules per calmar l’ansietat: menjar compulsivament, beure, treballar sense parar, fumar, fer esport en excés, etc. Tanmateix, l’ansietat no cessa tan fàcilment amb relaxacions, evasions i ansiolítics; sol insistir, persistir, ser repetitiva.

Com fer d’una altra manera per què l’ansietat ens resulti més assequible i suportable? En un espai psicoterapèutic, es convida a la persona a indagar a l’interior d’ella mateixa per a que pugui desplegar-se a través de les paraules, perquè sabem que hi ha una part del subjecte que està implicada en el símptoma del qual es queixa. I perquè també sabem que l’ansietat és una brúixola, un senyal que ens avisa de que a sota hi ha quelcom més: un malestar, una lluita interna, una angoixa.

L’angoixa ha estat molt estudiada al llarg de la història de la filosofia i la psicologia. Actualment s’ha deixat de banda el terme angoixa i ha pres força el d’ansietat, tot i que, si bé són conceptes diferents, mantenen una relació circular: si algú està angoixat sol tenir manifestacions ansioses, i viceversa. Però ull! L’angoixa no és el dubte, és la causa de que dubtem, no al revés. És a dir, no és que tinguem angoixa perquè dubtem, sinó que dubtem per evitar la presència de l’angoixa.

Això és veu clar, per exemple, en el cas del subjecte obsessiu, que juga a postergar i, per no topar-se amb l’angoixa, s’instal·la en el dubte, de manera que aconsegueix no elegir o fins i tot que siguin els altres els que elegeixin per ell i tenir així, a més a més, un bon motiu per queixar-se després. El dubte apareix en persones molt dubitatives que no saben amb quina carta quedar-se (p. e, separar-se o no separar-se de la parella) però, amb el dubte eviten, l’angoixa. També ho fan per no perdre, perquè elegir és perdre. D’aquesta manera, la seva elecció és la no elecció.

Des de la psicoanàlisi, per aconseguir que cessi l’ansietat, és clau topar-nos amb el desig. Si entenem l’angoixa com un afecte que no enganya és perquè formula la bona pregunta, la del desig. Mentre hi ha desig, la cosa funciona. I, mentre hi ha falta, el desig és possible. L’angoixa sorgeix si allà on hi hauria d’haver una falta, apareix una altra cosa. L’angoixa emergeix quan, on hi hauria d’haver un forat, hi ha un tap.

El problema es presenta quan falta la falta que mobilitza el desig. No ens angoixa que ens falti quelcom, ens angoixa que ens falti la falta. Seguint aquesta lògica, el remei per l’angoixa és el desig, agafar les regnes, autoritzar-se a decidir sobre la pròpia vida, estar advertits i ser uns subjectes desitjants (que significa no voler dependre exclusivament del desig de l’Altre). Posar en marxa el propi desig suposa preguntar-se si es vol, o no, allò que es desitja. El que passa és que el desig inconscient és ignot i desentranyar-lo vol el seu temps…

Hesse

Hermann Hesse (1877-1962), és un dels escriptors alemanys més llegits i traduïts del segle XX. “El llop estepari”, “Demian” o “Siddhartha” formen part de les seves conegudíssimes novel·les. Destaquen dos fets que van marcar la seva vida i que són molt importants per entendre la seva obra: ser fill de missioners (i haver pogut conèixer la cultura oriental des de ben jove) i haver viscut les dues guerres mundials. “Lectures per a minuts” (2007) -publicada en alemany el 1971 i en castellà el 1975-, és un recull de fragments aforístics que condensa l’essència dels seus pensaments i la seva visió de l’ésser humà. Va construir la seva filosofia a partir d’un esperit crític, alternatiu, humanista i pacifista que influí d’una forma especial a la Generació Beat. El que resulta més sorprenent és l’actualitat de moltes de les seves reflexions. Aquesta n’és una petita selecció:

“Crec saber que tot intent de canviar el món porta a la guerra i a la violència, i per tant no puc adherir-me a cap sort d’oposició, ja que no aprovo les conseqüències últimes que ocasiona i penso que la injustícia i la maldat del món no tenen cura. El que sí que tenim la capacitat i l’obligació de canviar som nosaltres mateixos: la nostra impaciència, el nostre egoisme (també l’espiritual), el nostre ressentiment, la manca d’amor i d’indulgència. Qualsevol altra transformació del món, encara que es faci amb molt bona intenció, la considero inútil”.

“No hem de començar pel final, per les formes i pels mètodes polítics, sinó pel començament, per la construcció de la personalitat, si és que volem tornar a tenir esperits i persones que ens garanteixin el futur”.

“Depèn només del coratge. Sovint el perd també el més intrèpid, i llavors tendim a buscar programes, certeses i garanties. El coratge necessita la raó, però no n’és fill, sinó que té el seu origen en estrats més profunds”.

“Quan odiem algú, odiem alguna cosa que habita en nosaltres mateixos. El que no és dins nostre no ens altera”.

“Les coses que veiem són les mateixes que són dins nostre. No hi ha cap més realitat que la que nosaltres alberguem. És per això que gairebé tothom viu d’una manera tan irreal, perquè pren les imatges externes per la realitat i no deixa parlar, en canvi, el seu propi món interior. Així es pot arribar a ser feliç, però quan s’és coneixedor de l’altra via, ja no és té l’opció d’enfilar el camí de la majoria”.

“Quan tenim por d’algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres”.

“No tenim l‘obligació d’apropar-nos els uns als altres, igual que el sol no s’acosta a la lluna ni el mar a la terra. La nostra meta és reconèixer-nos els uns als altres i aprendre a veure i a respectar en els altres el que són: l’altra cara de la moneda i el nostre complement”.

“Exigim que la vida tingui sentit, però té exactament el sentit que nosaltres mateixos estem en condicions de donar-li. Com que l’individu no n’ha sabut prou, s’han anat a buscar respostes consoladores en la religió i la filosofia. Totes aquestes respostes diuen si fa o no fa el mateix: que la vida guanya sentit només a través de l’amor. És a dir: com més capaços som d’estimar i de lliurar-nos, més sentit adquireix la nostra vida”.

 “Hi ha pageses que l’únic que coneixen és la Bíblia i que, malgrat això, hi han sabut pouar més saviesa, consol i alegria que el que cap sàtrapa serà capaç d’extreure mai de la seva preciosa biblioteca”.

“L’ofici de poeta no consisteix a mostrar el camí, sinó sobretot a despertar el desig”.

Xarxes socials

La irrupció de les tecnologies digitals i Internet ha contribuït a canvis significatius en tots nosaltres. Més enllà dels que estan a favor o en contra de les anomenades xarxes socials, és un fet que hi són i formen part de l’esdevenir social i cultural dels nostres dies. En un món cada vegada més mediat per les màquines, ser part d’una xarxa crea una sensació de companyia que fa sentir als subjectes que no estan sols. Considerar-se part de la comunitat virtual crea un sentit de pertinença i d’identitat. Es tracta, efectivament, de noves formes de ser i estar en el món.

Les xarxes socials comporten una modificació de les relacions amb els altres i reactiven la pregunta sobre el vincle social. Per molts, aquest espai d’encontre amb l’altre -tot i que també de desencontre-, s’ha convertit en una nova forma de fer llaç. Un llaç sostingut per dues qüestions: la primera, la relació que el subjecte estableix amb el Temps. El vincle social té com a paradigma la missatgeria instantània. Tot existeix de mode simultani i es produeix a una velocitat de vertigen. La segona, la relació que s’estableix amb el Cos. En la relació amb l’altre, s’evita el contacte directe, el qual a voltes pot resultar complicat o problemàtic. El cos cada vegada és més absent, ha deixat de ser el suport de l’encontre i això, indubtablement, produeix canvis en la construcció dels vincles interpersonals.

A les xarxes la imatge és fonamental. S’estableixen relacions a partir de les imatges que les persones creen. Cadascú produeix una imatge de sí mateix mitjançant el disseny del seu perfil, elegint les seves fotos, publicant els seus gustos, donant a conèixer les seves activitats. En aquest espai, el subjecte es troba amb les imatges dels seus contactes amb la fantasia de ser vist i llegit per tots. També sol ser un “índex de popularitat”: cal tenir la major quantitat d’amics possible, ser “seguit” per molts, rebre “likes”, ser “compartit”…

En la passió actual per les pantalles, el fenomen de la mirada és clau. Mirar i ser mirats es converteix en una lògica dels nostres temps. Per una banda, la fascinació de mirar; per l’altra, la importància d’atraure les mirades i el pànic de quedar invisible, ja que la sensació de no ser mirat, pot arribar a ser un equivalent de no existir. Sembla que el principi sigui: “Em mires, llavors sóc. Sóc mentre em mires”. “Ser mirat” depèn de l’altre que mira, mentre que “fer-se mirar” està del cantó del que s’exhibeix buscant ser admirat o fins i tot envejat.

L’exhibicióguanya terreny a la intimitat, que s’exposa i entra a formar part del domini d’allò visible. El concepte d’intimitat s’esfuma sota l’imperatiu actual de “veure-ho tot”. El gust per mostrar i les ànsies per espiar o consumir flaixos d’intimitat aliena, ha esdevingut quotidià. Allò privat i allò públic es dissipa i la no reserva preval en l’espectacle digital. Prolifera el voyerisme social: amb l’ideal de transparència, la consigna és mirar sense vergonya. De ben segur que assistim a una profunda transformació cultural; una forma inèdita de fer història en la civilització.

Autisme

Els primers experts que van parlar d’autisme van ser Kanner (1943) i Asperger (1944), però no va ser fins la dècada dels ’90 quan els recursos destinats a la recerca es van disparar, malgrat no s’hagi pogut determinar bases genètiques en tots els subjectes autistes. Actualment sembla que s’hagi convertit en una epidèmia i el número de casos no pari de créixer, especialment des de que ha aparegut la denominació de “Trastorn de l’espectre autista” (TEA), similarment a la inflació que es va produir amb el sovint mal diagnosticat “Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat” (TDAH). L’autisme es tracta d’una forma determinada de construir-se una realitat, i el reconeixem per presentar tot un seguit de símptomes que impedeixen o dificulten seriosament el procés d’entrada al llenguatge i al vincle social.

Alguns símptomes de l’autisme, són: les estereotípies, les ecolàlies, l’absència de llenguatge, els soliloquis, el rebuig de la veu i de la mirada, l’autoagressivitat, la insensibilitat al dolor, la no sensació de perill, la hipotonia muscular, la rigidesa corporal, el rebuig als canvis, l’aïllament, etc. Seguint a Carbonell i Ruiz (2013), el que s’observa és una afectació a tres grans nivells: 1) el de la subjectivització del propi cos, 2) el de la relació amb els objectes i 3) el del vincle social. Respecte el primer nivell, el nen amb autisme, no pot construir una imatge pròpia, identificar-se amb el seu cos ni reconèixer-lo. El propi cos es pot viure d’una manera molt inquietant o pertorbadora. Pel que fa al segon nivell, per l’autista, l’objecte compleix la funció d’una crossa que li permet transitar; és viscut com una prolongació del seu cos i per això no és intercanviable per un altre, no se’n pot desprendre i pot patir atacs d’ira si li treuen. I, en relació al tercer nivell, podríem dir que, quan alguna cosa esberla la confiança que ell ha dipositat en els demés, apareix una vivència d’hostilitat cap al món que l’envolta, la seva reacció és d’angoixa -que pot arribar a ser massiva pel fet de sentir amenaçada la seva precària estabilitat- i, la seva resposta, la reclusió en sí mateix.

Habitualment, els primers signes apareixen a la primera infància, en un moment molt concret del procés de socialització dels nens. És el moment en el que l’infant es reconeix al mirall i comencen a sorgir les primeres paraules, i que va dels sis mesos als dos anys i mig de vida, aproximadament. En aquest procés de fer-se amb la pròpia identitat -que vol dir conquerir la pròpia imatge i accedir al llenguatge sortint del procés dient “jo”-, en el subjecte autista alguna cosa es congela. El nen es replega sobre sí mateix i es tanca en una bombolla per protegir-se d’un món que viu hostil, amb el risc de quedar fora del vincle social.

Pel tractament és important tenir en compte alguns punts: a) Hauria de començar el més aviat possible; l’atenció precoç és fonamental. b) Cal ubicar de forma precisa i en cada cas el moment en el que es va desencadenar. c) Cal obtenir el consentiment del nen o captar que vol tractar el seu malestar. d) No és possible començar un tractament sense comptar amb els pares. e) Cal evitar les situacions de pressió, d’exigència o de demanda massiva. f) El que es pot percebre com a anomalies o rareses, en realitat són intents de solució que el subjecte ha trobat per les seves dificultats, encara que no tinguin èxit. I cal respectar-les. g) Allò terapèutic no consisteix en sotmetre’l a mètodes reeducatius pel tal que deixi de fer certes activitats repetitives, sinó en acompanyar-lo en les seves pròpies invencions i donar-li l’oportunitat de construir quelcom substitutiu. h) Allò que pot semblar una obsessió o un caprici, sempre compleix una funció i, abans de tocar-ho, cal descobrir per quines finalitats serveix. i) Allò terapèutic no consisteix en arrencar-li l’objecte per a que es “normalitzi”, sinó en trobar la manera de que la seva crossa serveixi per poder incloure als altres. j) En definitiva, es tracta d’obrir una via d’accés perquè li sigui possible establir un llaç amb l’altre, a través d’escoltar-lo i acollir-lo en la seva manera de ser i retornar-li la seva dignitat com a subjecte.

Classificacions

Si ordenar i classificar les dades en diferents categories són activitats típicament humanes, també ho és el fet de descriure i classificar els trastorns mentals en psicopatologia. Actualment, les dues classificacions més utilitzades són la Classificació Internacional de les Malalties (CIM), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Ara bé, aquestes classificacions, són necessàries? Possiblement, sí. Per què? Doncs, entre d’altres coses, perquè permeten un llenguatge comú a través del qual diferents professionals es poden entendre, perquè aporten informació descriptiva dels trastorns mentals, i perquè faciliten la realització d’investigacions útils.

Tanmateix, la classificació dels trastorns mentals no ha estat exempta de crítiques. El 1973, Rosenhan, es preguntà: Què pot passar si s’ingressen persones “normals” en clíniques psiquiàtriques, cridaran l’atenció? Seran diferenciades dels autèntics pacients? I va fer l’experiment: Vuit persones suposadament sanes van aconseguir entrar en diferents clíniques psiquiàtriques dels USA. Van ocultar els seus noms autèntics i la seva professió per evitar complicacions personals o un tracte de favor (hi havia psicòlogues, un psiquiatre, un pediatre, un pintor i una mestressa de casa). Els pseudopacients trucaven telefònicament sol·licitant l’ingrés, acudien queixant-se de que sentien veus. Després de l’ingrés, els pseudopacients deixaven d’aparentar símptomes; es comportaven com ho farien normalment, deien al personal que es trobaven bé. A un se’l va diagnosticar d’esquizofrènia i a la resta d’esquizofrènia en remissió. No van suscitar sospites. Només els pacients van descobrir la normalitat dels pseudopacients! Els deien: “tu no estàs boig, tu ets un periodista, o un professor…”. Posteriorment, Rosenhan, va fer una segona experiència: Va informar dels resultats de la primera experiència a un Hospital i es comunicà al personal que en el curs dels tres mesos següents, un o diversos pseudopacients intentarien ser admesos. El repte era detectar-los. De 193 pacients, 43 foren considerats com a probablement simuladors per un membre de l’equip; 23 foren considerats sospitosos pel psiquiatre; un altre psiquiatre en va detectar 19, etc. En realitat, no hi va haver cap pseudopacient que tractés de ser admès.

Per tant, quines són algunes de les conclusions principals que podem extreure de l’experiència de Rosenhan? 1a) El diagnòstic psiquiàtric crea una realitat, més que reflectir-la. 2a) Una classificació psiquiàtrica crea una realitat i, amb ella, els seus propis efectes: tant aviat s’ha produït la impressió que el pacient és esquizofrènic, l’expectativa és que segueixi sent esquizofrènic. És a dir, que l’assignació d’una etiqueta psiquiàtrica predisposa a ser tractat d’acord amb aquesta etiqueta, independentment de la conducta objectiva que presenti la persona. 3a) Tot és interpretat a través del diagnòstic: la conducta es descontextualitza i s’explica només a partir de la malaltia, quan en realitat la psicopatologia afecta a tota la vida humana i no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. 4a) El diagnòstic té uns efectes indesitjables provocats pels estereotips socials pejoratius que hi ha sobre la malaltia mental.

Han passat algunes dècades des dels experiments de Rosenhan, però les crítiques als sistemes de classificació dels trastorns mentals no han estat superades. Podem preguntar-nos: Fins a quin punt l’ús dels diagnòstics psiquiàtrics augmenta l’estigmatització? Fins a quin punt les classificacions actualment utilitzades estan excessivament marcades per concepcions occidentals de la psicopatologia, imposant les pròpies creences sobre els trastorns mentals en altres cultures? Fins a quin punt les bases conceptuals que les sostenen poden deslligar-se d’un clar rerefons biologista? Fins a quin punt estan lliures dels interessos de les empreses farmacèutiques? Fins a quin punt…?

Bullying

Què és el bullying? El bullying és una manifestació de crueltat entre iguals; és un fenomen que es circumscriu predominantment en un temps (el trànsit adolescent entre la pubertat i la joventut) i en un espai (l’àmbit educatiu). Quan parlem d’assetjament, hi han d’haver presents tres factors: 1) que hi hagi una intencionalitat per part de l’agressor, 2) que existeixi una continuïtat que vagi més enllà d’una agressió puntual, i 3) que existeixi un desequilibri clar entre l’agressor i la víctima que impedeixi a aquesta última defensar-se.

Què hi ha en joc? Un dels elements claus que hi ha en joc és el cos. Els canvis al cos i les noves sensacions d’estranyesa experimentades, pertorben a l’adolescent. I, precisament, en l’assetjament, és el cos de l’altre el que es manipula de diverses maneres (menyspreu, agressió, exclusió, injúria, etc.), podent ser els signes corporals sexualitzats un motiu de burla o d’atac. Sovint el que ocorre és que s’elegeix en l’altre els seus trets suposadament estranys (gras, autista, maldestre, etc.) i es rebutja aquella part d’un mateix que no agrada, que resulta enigmàtica o intolerable i el que es fa és situar-la a fora, a l’exterior, en l’altre. Però, seguint a Jose Ramón Ubieto (2016), pegar en l’altre allò que en un mateix coixeja és una “sortida falsa” ja que, si bé en un primer moment li evita a un la pregunta per les pròpies debilitats, el condueix finalment en un carreró sense sortida. Humiliant a l’altre un pot pensar (falsa sortida) que es desempallega d’allò que l’aclapara però en realitat el que s’ataca en l’altre és la pròpia debilitat, allò que ressona en un mateix, malgrat ho imputem a l’altre per desconèixer o no voler saber res de la pròpia coixesa.

Qui més hi ha? Aquesta parella formada per l’agressor i l’agredit no està sola: també hi ha un públic, divers, que inclou als iguals, que contemplen l’escena, a vegades muts però expectants i còmplices. Massa sovint el grup d’espectadors opta per callar i aplaudir per no ser ells víctimes també ni veure’s rebutjats i segregats. Ells són, amb la seva passivitat, els que sostenen l’assetjament continuat ja que, segurament, amb la seva oposició, podrien frenar-lo. I, finalment, hi ha el reclam de la presència formal de l’adult (el mestre) com a imatge de suport i contenció enfront el desemparament.

I el paper de l’escola? Els mestres no tenen un manual d’instruccions que els permeti respondre automàticament, però la seva implicació en l’acompanyament que puguin fer als alumnes és fonamental. No es tracta tant de dir a l’adolescent el que ha de fer o deixar de fer, sinó de reenviar-lo a que cerqui la seva pròpia solució, sostenir-lo sense estalviar-li el seu treball d’elaboració. Més enllà de la protecció i l’emparament, hi ha la seva capacitat de pensar, de proposar, de decidir què necessita, què desitja, què li convé. A banda dels coneixements acadèmics, els mestres haurien de poder mostrar un altre saber, un saber fer amb la vida, un estil a transmetre. Poder mostrar que són adults que estan allà per donar testimoni de les dificultats de l’alumne però també de les seves possibles invencions per a sortir-se’n i resoldre el que el fa patir. Ser allà és obrir els ulls, reconèixer el problema, adonar-se del que està passant, escoltar, atendre el patiment, plantejar accions com a centre educatiu i aconseguir la complicitat amb la família doncs, abordar el bullying, és una corresponsabilitat de tots.

Mort

La nostra societat ha perdut la familiaritat amb la mort; una familiaritat que es manifestava en els diferents rituals i formes d’acompanyar als moribunds. Actualment, la manifestació pública del dol es considera malaltissa, la nostra manera de procedir el trànsit del dol sembla relativament controlada i poc expressiva, i les formes expressives ens resulten més aviat estranyes. Tanmateix, totes les societats i cultures de les que tenim notícia coneixien rituals que regulaven el procés de dol després de la mort d’una persona. Aquests rites de passage tenien sobretot una funció social i facilitaven la superació de la mort. Existia un marc simbòlic i imaginari que servia per contenir la mort, regular-la d’alguna manera, pacificar-la.

Tanmateix, semblaria que una característica de la nostra època és deixar la mort de banda. Hem exclòs la mort de la vida diària, l’hem desposseït del seu caràcter públic i cerimonial i ha passat a convertir-se en un acte privat, reservat als parents més propers. La idea de la mort ens angoixa i desarma i gairebé no podem ni imaginar-nos enfrontant-la sense una ajuda professional. Fins fa unes dècades les persones morien en general a casa seva però avui dia les coses han canviat: l’hospital s’ha convertit en el lloc normal de defunció. Les funcions d’acompanyar al difunt (tancar-li els ulls, rentar-lo, vestir-lo, etc.) s’han delegat al personal assistencial o als serveis funeraris, de manera que cada vegada la mort se’ns fa més estranya i llunyana. 

Per alguns pensadors la mort és irrepresentable, almenys, la pròpia. Però, si això fos així, podem esforçar-nos en pensar-la, en tractar de representar-la, en contornejar-la almenys amb paraules? Malgrat la dificultat que entranya, segurament sigui fonamental intentar-ho, ja que ocultar-la o rebutjar-la no l’elimina, sinó que ens debilita i ens deixa amb menys recursos. A diferència dels animals -que no anticipen la seva mort, no hi pensen, simplement deixen de viure-, els humans podem pensar d’alguna manera la nostra finitud.

Morir és sempre per nosaltres una possibilitat des de que naixem. Vida i mort són indissociables, ja que per qui neix la mort està assegurada. Però, sap ser mortal l’ésser humà? Podem domesticar la mort, rebutjar-la, banalitzar-la, però la seva potència ens revela la nostra fragilitat. Potser no sabem ser mortals, però això no significa que l’única sortida que ens quedi sigui ignorar-la. Malgrat que en teoria tots ho sabem, tenir a l’horitzó un futur de mortalitat no implica necessàriament fer-nos càrrec del brutal fet de la mort, de la pròpia mort.

Com diu la psicoanalista Lierni Irizar: “En qualsevol història, el final importa. També en aquesta història que som i fem cada un, el final té la seva importància. Pensar i posar paraules a la nostra mortalitat no garanteix un bon final però pot ajudar a millorar-lo”.