Destacada

Què pretenc amb el Blog

Amb aquest Blog pretenc compartir diversos textos que vagi escrivint al voltant de la psicologia, la literatura i, perquè no, de la vida. Vol ser un espai que convidi a la reflexió i, com dic, englobarà temes molt diversos, alguns més acadèmics, altres més divulgatius, i uns altres amb un estil més literari.
A la meva consulta, atenc a tota persona que necessiti ajuda i estigui disposada a fer un treball. Em dedico a atendre adults a nivell individual i de parella, i també faig teràpia amb nens i nenes. Habitualment, el que duu a demanar una primera visita és el patiment a través dels símptomes, com la mateixa angoixa, que no es tracta de taponar-la, sinó que s’ha de poder interrogar, perquè si ens sentim angoixats és per alguna cosa i sovint ens pot apropar a algun punt de veritat subjectiva. Quan un es pot formular la pregunta de: Per què em torno a trobar amb el mateix? S’obre la possibilitat de dirigir-se a un professional. No tant per saber allò que no se sap, sinó per saber fer alguna cosa amb allò en que la persona està enredada. Convé rompre amb els prejudicis respecte a que qui acut a un professional de la salut mental és un trastornat o un boig; i cal recordar que justament és la part sana del pacient la que el duu a consultar, ja que implica tenir un cert reconeixement de que quelcom en ell no funciona i que està implicat en allò mateix que no aconsegueix desenredar i el fa patir. La clínica ens reclama atendre el cas per cas, la particularitat de cada subjecte, és una tasca d’artesania!
No és fàcil resumir amb poques línies en què consisteix un tractament psicològic, perquè hi ha diferents modalitats de tractament -per exemple, és diferent un seguiment d’una psicoteràpia focal i breu, i aquests d’una psicoteràpia d’orientació psicoanalítica pròpiament dita-, i perquè existeixen uns criteris d’indicació i contraindicació per a cada persona. Es tracta de poder fer un procés personal, de parella o de família que convidi al subjecte a interrogar-se respecte el que li passa a la vida i quin paper hi juga, quin és el seu grau de participació, de quina manera hi està implicat. La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que justament s’ofereix des del marc psicoanalític. El treball d’orientació psicoanalítica proporciona un espai per a la subjectivització i permet que una persona es responsabilitzi del seu malestar i per tant pugui solucionar-lo des de dins.

Bona lectura!

Preguntes

Moltes persones volen respostes i, a poder ser, ràpides. Demanen respostes o, fins i tot, les exigeixen. Respostes úniques com a solucions a alguns problemes de l’ànima. I a voltes sense deparar en les pròpies preguntes. En la importància de les preguntes, en la seva adequació o encert. Us convido a reflexionar al voltant d’aquestes cites seleccionades per a l’ocasió:

“Hi havia una vegada un noi que estimava una noia, i el riure d’ella era una pregunta que ell es volia passar la vida contestant”. (N. Krauss, 2006. “La història de l’amor”).

“Las respuestas cambian con el tiempo, sólo las preguntas permanecen. Lo difícil es dar con esas preguntas”. (M. Neila, 2012. “Pensamientos de intemperie”).

“Primer pensamiento del día: ¿cómo me sorprenderá hoy el misterio?”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“Intente amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño”. (R. M. Rilke, 2003. “Cartas a un joven poeta”).

“En todo problema profundo siempre queda algo por pensar…, pero normalmente la solución no se encuentra reflexionando”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos”. (H. Hesse, 1996, “Demian”).

“Vaig saber que una veritat irreemplaçable es dreçava davant meu -que em calia recollir”. (H. Dorion, 2003. “Un rostre recolzat contra el món”).

Smartphone

Potser precisament perquè em considero una persona poc tecnològica, l’impacte de les noves tecnologies a les nostres vides no deixa de suscitar-me interès i preguntes. Mentre que la ciència progressa lentament, la tècnica avança amb una rapidesa vertiginosa i fa de la velocitat un dels seus màxims postulats. Certament, la velocitat s’ha convertit en un senyal d’identitat històrica de la “societat de la impaciència” -que és la nostra-. I hi ha una confiança cega en l’omnipotència tecnològica. Actualment, el major percentatge de la riquesa en l’economia mundial ve generat per la tècnica. La tècnica és l’amo de l’època, un amo sense fre que ens empeny a consumir els seus productes innovadors i les seves promeses, d’un mode autòmat i homogeni.

Tal com explica el psicoanalista Gustavo Dessal (2019) a Inconsciente 3.0, l’smartphone ha estat una revolució. En un sol objecte de butxaca tenim: un telèfon mòbil, un ordinador, una màquina de fotos, una màquina de filmar, un sistema de navegació per GPS, connexió per infraroigs i Bluetooth, accés a internet, xarxes socials, vídeojocs, agenda electrònica, sensors mèdics, receptor de televisió, gestió del correu electrònic, i un llarg etcètera. No és un objecte més que s’afegeix a la interminable llista d’invencions tècniques. El telèfon intel·ligent posseeix una característica específica que el torna incomparable: la seva presència absoluta i la manera en que ens acompanya en tots els moments de la nostra vida. La seva omnipresència es deu a diferents fets: 1) a que el seu ús és cada vegada més senzill, 2) al seu petit tamany, 3) al seu baix pes, 4) als serveis que presta, i 5) al gaudi associat. En l’actualitat, la tècnica no és només una eina destinada a resoldre un problema pràctic, sinó que es constitueix en sí mateixa com un instrument de satisfacció. Els smartphones no només compleixen una funció utilitària, hi ha quelcom més en joc: aporten un gaudi en sí mateixos. Els usuaris consulten constantment la pantalla del seu mòbil amb una lliscada de dits per verificar si han rebut una notificació o un missatge. De fet, existeixen diferents tècniques per induir el sentiment de que, si no estem constantment atents al mòbil, correm el risc de “perdre’ns alguna cosa”.

En els últims anys, són els propis experts en la creació dels avanços tecnològics els que han començat a reclamar la importància d’una regulació per part dels governs i un ús responsable de les tecnologies. Alguns “penedits” de Silicon Valley, sentint-se culpables d’haver contribuït a crear un sistema algorítmic capaç de sondejar en els mateixos circuïts pels quals la gent busca menjar, droga, sexe o alcohol, tracten de crear una “consciència” molt peculiar: dissenyen aplicacions per reduir l’addicció a les aplicacions. De totes maneres, no sembla que això pugui resoldre la qüestió. La cultura d’internet ha arribat per canviar de manera definitiva el curs de la història de la humanitat. Algú dubta de que el context tecnològic en ràpida evolució ens influeix i pot influir-nos en el futur? Quines són i poden ser les conseqüències de la tecnologia a la vida de les persones? Experimentem un efecte anestèsic al ser sotmesos diàriament a un número indeterminat d’inputs d’informació així com altres tècniques d’influència que saturen la capacitat d’anàlisi. Potser cadascú es podria preguntar: Quin lloc ocupa el dispositiu en la meva economia psíquica? Quina és la relació singular que estableixo amb aquest objecte? Un talismà? Un fetitxe? Un remei que em calma l’angoixa? Un refugi? Una connectivitat? Una sociabilitat artificial? Vincles de baix risc? Una sortida per escapar de mi mateix? Tenint en compte que la seva incidència és irrefutable, és important investigar les conseqüències epistèmiques i clíniques de les noves tecnologies.

Història (II)

En el darrer número del Pànxing m’interrogava al voltant de “Què passa amb la història?” i la manca d’interès tant per la Història com a disciplina, com per narrar la història personal. Pel que fa a la història personal, podem preguntar-nos: per què cada vegada més, en la clínica, s’observen més pacients que els costa o no saben explicar “la història de la seva vida”? Herodot, el primer historiador d’Occident, comença la seva història dient: “Aquesta és l’exposició de les indagacions d’Herodot per a que no s’esvaeixin amb el temps els fets dels homes”.

Una història és sempre una exposició, el relat d’uns fets o uns coneixements. Una història personal és el relat d’allò que ens ha passat, d’allò que som, i per a que aquest relat sigui possible és fonamental que puguem recordar allò viscut. Tots tenim la facultat de retenir, de disposar i organitzar amb més o menys precisió i coherència els fets, les experiències, els coneixements, etc., de la nostra vida. Ara bé, amb la vida que portem i en el món on vivim, recordar no sembla fàcil.

Cada vegada se sent més gent que es lamenta, dient: “…És que amb la meva memòria de peix…!”. Hauríem de preguntar-nos què hem fet per desenvolupar la nostra memòria. L’hem entrenada? Ens hi hem esforçat? Hi ha un desprestigi i una desvalorització de la memòria, talment com un símptoma social dels nostres temps. Per una banda, la memòria ha estat bandejada de l’educació (en general no s’estila aprendre’s les coses de memòria) i també bandejada de la nostra ment (en el sentit d’exterioritzada, alienada) i l’hem dipositada a la nostra agenda, al mòbil, o a l’ordinador. Però, aquestes eines -aliades útils i a voltes imprescindibles-, fins a quin punt ajuden a confiar en la pròpia memòria?

Per altra banda, rebem tal quantitat d’estímuls i d’informació que és impossible poder-ho interioritzar i poder relacionar allò que passa a fora amb allò que passa a dins nostre. L’excés i la manca de dosificació dificulta integrar continguts i articular-los per després poder exercitar la capacitat de síntesi. Però, si no se sap organitzar i estructurar, com construir un relat? Ens passen tantes coses i ens passen tan de pressa que la petjada que deixen és lleu i la nostra memòria amb prou feines se n’assabenta -a banda de que solem disposar poc d’aquesta facultat-. La hiperactivitat i el dèficit d’atenció infantil -i no tan infantil- també em semblen simptomàtics.

Tot plegat fa que explicar la nostra història resulti difícil; la qual cosa no vol dir que no tinguem història. Però les dificultats per relatar la història personal donen notícia de la problemàtica en la capacitat de mentalització i simbolització per part d’alguns subjectes, amb les consegüents repercussions tant en la pròpia salut mental com en les relacions que establim amb els demés.

Com deia en Raimon, “Qui perd els orígens perd la identitat”.

Història (I)

De sobte em trobo pensant en: “Què passa amb la història?”. A la consulta cada vegada rebo més nens i nenes amb poca capacitat d’historitzar, això vol dir, de relatar amb paraules la seva pròpia història. Gairebé no aporten records de la seva primera infantesa i observo unes dificultats per a poder rescatar quelcom dels orígens, posar paraules a una experiència i construir-se a través de la pròpia història personal. Al carrer sento com alguns adolescents i joves diuen que l’assignatura d’Història no serveix per a res, que és un pal. La primera vegada que em van dir que a l’Instagram penjaves una història i que aquesta durava 24 hores em vaig quedar entre sorpresa i impactada: “…una història només dura 24h…”. Quan m’interesso per recollir la història de l’escola del poble, o la història d’associacions, o el que sigui, m’adono que, a les persones a les que consulto, no els és fàcil buscar i trobar el registre de tot això. I, malgrat saber que es tracta d’històries molt diferents, em sorgeix la pregunta de: “Què passa amb la història, i amb el fet de poder posar paraules a les històries?”.

Tinc la impressió de que en els nostres dies hi ha una manca d’interès tant per narrar la història personal com per la Història com a disciplina. En aquest món veloç, en el que prima la immediatesa i en el que tot caduca ràpidament i desapareix, hi ha una manca de consciència històrica, una dificultat per donar valor en que allò, algun dia, pot ser història. Probablement hi ha tot un context social que afavoreix poc que la gent pensi que en un futur allò tindrà un valor. En un marc en el que la cultura de l’esforç no està de moda, les persones -poc avesades a passar per un procés més o menys llarg i costós i fer un recorregut fins arribar al que es vol-, cerquen dreceres i les màximes comoditats per arribar-hi.

Pel que fa a la Història com a disciplina, aquesta segueix sent menyspreada; és un rotllo, diuen. Aquesta manca d’interès per la Història pot tenir a veure en que la manera en com s’ensenya no resulta atractiva? D’altra banda, saber Història requereix d’un exercici de memòria. Durant molts anys es va abusar d’un aprenentatge memorístic, de repetir com un lloro o anar a vomitar en un examen. Però, no haurem anat a espetegar a l’altre extrem? Té a veure amb la memòria o té a veure amb la lectura? Perquè, per saber Història, cal llegir; i la lectura requereix d’un espai, d’un temps, d’un clima, d’una disposició, que molta gent ni té ni busca. No es fomenta la lectura i, si llegir és avorrit, la Història encara ho és més. Tant per aprendre Història com per llegir, cal un temps i un esforç que està poc fomentat. Convé interrogar-nos per com són els processos d’ensenyament i aprenentatge per les cada vegada més mencionades “innovacions pedagògiques”. Hi ha moltes acadèmies (p. e., per preparar unes oposicions, per treure’s el carnet de conduir, etc.) que el que ensenyen és a aprovar un examen, però no pròpiament a aprendre. Un dels reptes de l’educació infantil segurament passi per despertar la curiositat per aprendre, per estimular i engrescar l’aprenentatge en sí mateix, per fer créixer un desig per al saber i el voler saber.

Pel que fa a la història personal, em pregunto: per què cada cop, en la clínica, s’observen més pacients que els costa o no saben explicar “la història de la seva vida”? En el proper text hi seguirem reflexionant.

Extimitat

J. Lacan encunyà el terme extimité aplicant el prefix ex (d’exterior) a la paraula francesa intimité (intimitat). El neologisme resultant, que pot traduir-se com a “extimitat”, expressa el mode en que la psicoanàlisi problematitza l’oposició entre allò intern i allò extern, entre contenidor i contingut. El terme, brillant, és difícil de definir-lo. El terme extimitat es construeix sobre el d’intimitat, però no és el seu contrari, perquè allò èxtim és precisament allò més íntim. I, de tant íntim que és, la pròpia persona no ho reconeix. Aquesta invenció paradoxal del psicoanalista francès té a veure amb allò que, de tant íntim i pròxim que és, només ho podem reconèixer a fora.

Posteriorment, Jacques-Alain Miller, al seu seminari de 1985-1986, publicat amb el títol de Extimidad (2010), desenvolupà el concepte. Allò èxtim al·ludeix a que el més íntim es troba a l’exterior, com si fos un cos estrany. De fet, el cos, ja és una experiència èxtima, perquè és allò més íntim però també allò altre que he de protegir i que d’alguna manera m’és aliè o es debat amb el que l’altre vol o espera de mi i que, per tant, heure’ns-la amb el propi cos implica resoldre un seguit de contradiccions. Seria allò que de tant interior i familiar nostre, es converteix en radicalment estrany. Per tant, podríem dir que no s’oposa a la noció d’intimitat sinó que la complementa.

El concepte d’extimitat s’ha anat estenent i podem trobar-lo al llenguatge quotidià, dels mass media, per exemple, tot i que s’usa amb un significat diferent del que elaborà J. Lacan i treballà J. A. Miller. En l’actualitat fa referència a fer externa la intimitat, a convertir en vivència pública el món de les emocions en contra de la seva consideració tradicional com a fenòmens íntims. La vida privada es converteix en un espectacle amb audiència inclosa. D’altra banda, l’extimitat no consisteix només en mostrar allò que està a dins sinó que, en fer-ho, es construeix d’una altra manera allò que hi ha a dins de la pròpia persona.

L’antropòloga argentina Paula Sibilia ha tractat aquest fenomen, i es pregunta què ha passat a la societat perquè hagi canviat tant la idea del que és íntim, de que s’hagi debilitat i hagi deixat de tenir aquell valor tant preuat. La gent ho penja tot a youtube, les seves ecografies, els vídeos de pornografia casolana, tot. Ha canviat la forma en que ens construïm com a subjectes, la manera com ens definim, que cada vegada és més a través del que es pot mostrar i que els altres veuen. Resulta curiós que en una època en la que la legislació es preocupa tant per cuidar la privacitat de les dades (noms, edats, direccions, etc.), siguin els propis titulars d’aquestes dades els que semblen obstinar-se en divulgar-les, en exhibir el seu jo, sense importar-los deixar la seva marca digital pel món virtual. En qualsevol cas, sembla clar que la intimitat s’està redefinint i està cedint pas a l’extimitat…

Odienamorament

Tant l’amor com l’odi són sentiments molt primitius, molt bàsics en la constitució del psiquisme, i cada persona haurà de manejar aquests sentiments tant fonamentals i trobar les maneres per a poder vehicular-los en les seves relacions amb els altres. En l’àmbit de la parella, un dels mals de “l’amor romàntic” que encara preval avui dia, és el de fer creure a les parelles que es pot conviure en un clima d’harmonia quasi permanent, on flueixi la corrent amorosa de forma ininterrompuda, creant, d’aquesta manera, una falsa expectativa que després es tradueix en frustració i malestar en no poder complir amb aquest ideal. Quan, en realitat, sabem que el malentès és consubstancial, inevitable. Som sers parlants, és perquè parlem que ens vinculem i, si parlem, ens malentenem.

Pel psicoanalista francès Jacques Lacan, l’amor és allò que fa vincle i el situa com allò que supleix l’absència del que no hi ha, del que falta. En l’amor del que es tracta és d’obturar el fet de que no hi ha complementarietat entre els sexes, que en les relacions hi ha curtcircuits i que l’ànima bessona no existeix. En canvi, l’odi, el què fa és ressaltar la diferència, posa de relleu aquella esquerda que l’amor intenta tapar. Fins i tot es podria arribar a parlar de la necessitat d’un “odi funcional”, amb el que a través d’ell -sense que les parelles en siguin massa conscients-, aconsegueixen diferenciar-se, adquireixen autonomia. Aquest “odi funcional” també és l’encarregat de produir, de tant en tant, distanciaments, que solen ser necessaris i beneficiosos per la supervivència del vincle, separacions necessàries amb les que les parelles simbiòtiques  pateixen. En aquest sentit, l’odi pot ser un sentiment lúcid, perquè és una emoció causada per tot allò que ens incita a separar-nos del que ens pot resultar perjudicial.

Dit molt simplificadament, Lacan creà el neologisme “odienamorament” per indicar un punt crucial on l’amor es reverteix en odi, reformulant el que ja Freud havia ubicat com a ambivalència en el llaç amorós (mudança de la pulsió en el seu contrari que es pot dirigir al mateix objecte de forma simultània). L’odienamorament serviria per descriure la complexa trama per la qual allò més anhelat és capaç de produir-nos el major dolor, és aquest punt de reversibilitat de l’amor en odi que transforma al partenaire en quelcom insuportable, tot allò que en algun moment anterior ens fascinava de l’altra persona pot tornar-se en insofrible i odiat.

No s’ha de pensar com si l’odi fos l’altra cara de l’amor, no és el revés de l’amor, no es tracta de contraris, d’oposats. Hi ha un odi que va junt amb l’amor, és una barreja d’amor-odi en la mesura que l’amor desil·lusiona. Això darrer apuntaria a que l’odi és el successor de l’amor, la seva continuació, quan es produeix la decepció de l’amor. A vegades ocorre que odiem a aquell que estimem quan s’ha convertit en algú necessari, i aquest sentiment de dependència vital ens porta inevitablement cap a l’odi. També pot passar que, guiats per la impaciència, no esperem a que es doni la vertadera contingència de l’amor i ens agafem a qualsevol persona com a un ferro roent. La qüestió rau en el fet de que l’odi no es converteixi en una de les passions del ser que degradi constantment l’amor. Fer de l’amor quelcom més digne és no permetre que aquest es degradi per la via de la necessitat i es transformi en dependència.

Pantalles

Cada vegada més arriben nens i nenes a la consulta que em confronten amb una manera diferent de jugar. Les seves preferències no es concentren en dibuixar, fer jocs de taula o activitats d’ordre simbòlic, sinó que en el seu relat fan molta referència a les seves activitats relacionades amb el món tecnològic. El nou territori virtual forma part de la vida dels nens des del seu naixement. Viuen rodejats de pantalles: teles, ordinadors, mòbils, tablets, nintendo, playstation, etc. Ara bé, quina és la seva vinculació amb les pantalles?

És important detectar quina funció compleixen aquests objectes per a cada subjecte. Hi ha nens amb tendència a aïllar-se que hi troben una via de socialització. N’hi ha d’altres que tenen dificultats en la interacció social i sembla que trobin un refugi en el món ficcional. Poden ser utilitzats per estar en soledat o poden estar al servei del contacte amb els altres. Sigui com sigui, tenint en compte que el món tecnològic sembla constituir-se cada vegada més com a mediador en l’organització intersubjectiva, convé preguntar-nos per quins són els efectes psíquics que produeixen els canvis culturals associats a les noves tecnologies.

En aquest àmbit, què és el que observo en la meva pràctica clínica?

  1. Que els marcs simbòlics s’han substituït pels marcs virtuals, i alguns nens i nenes, des de ben petits, no sembla que s’orientin pel món simbòlic; a la vegada que incorporen excessos d’informació no significada.
  2. Que tenen dificultats per enganxar-se al discurs, presten poca atenció i els costa escoltar. Ara bé, quan els demano que m’expliquin algun videojoc amb el que juguen, sembla que es transformin.
  3. Que presenten un món intern empobrit i una imatge joica poc construïda (gairebé no aporten records de la pròpia història i exerciten poc la memòria) i, al mateix temps, la tendència a identificar-se d’una manera massiva i indiscriminada amb els personatges.
  4. Que la distància que mantenen entre el món intern i el món virtual és inadequada. Hi ha casos en els que la capacitat per discriminar l’experiència real i la virtual està molt disminuïda, i presenten alteracions a l’hora de diferenciar la fantasia de la realitat.
  5. Que la percepció de l’espai i el temps també pot estar afectada. Viuen amb els horaris invertits (p. e., juguen de nit i dormen de dia) o utilitzen l’espai poc adequadament (p. e., mentre es dutxen segueixen mirant la pantalla).
  6. Que també hi ha diferències d’interessos segons el gènere. Les nenes, dins l’àrea tecnològica, s’inclinen més pel xateig i les sèries, mentre que els nens elegeixen preponderantment videojocs (nintendo, play).
  7. Que la relació que estableixen amb la pantalla pot tornar-se compulsiva, és a dir, no poden deixar de connectar-se. Hi ha una dificultat per deixar de consumir (dibuixos, jocs, sèries), en aquest estil de vida basat en el “sempre una mica més”.
  8. Que molts pares relaten de manera similar el moment de separar els seus fills de la pantalla. En general, reaccionen amb agressivitat, tendeixen a desautoritzar l’adult, i intenten aferrar-se a algun altre objecte (p. e., si se’ls prohibeix l’ordinador, volen passar a la play, o a la tablet, o al mòbil).
  9. Que una resposta molt comuna per part dels infants quan se’ls pregunta pel què esperarien dels seus pares,és que juguin més amb ells i no estiguin tant amb el mòbil.
  10. Que molts mestres diuen haver observat canvis en els comportaments, actituds i interessos dels seus alumnes. Afirmen que presenten dificultats per a concentrar-se, dificultats per acabar una activitat (ràpidament volen passar a una altra), intolerància a l’espera i pobresa en el llenguatge. És a dir, tot el contrari del que es requereix per aprendre.
  11. Que a mesura que l’ideal de parella declina, cada vegada trobem pares més fidels als seus fills i, al mateix temps, angoixats per no complir amb la “parentalitat positiva” que se’ls recomana. Fins i tot ja es parla de burn-out parental, un esgotament emocional produït per aquest estar centrat excessivament en el nen (Turkle, 2012).
  12. Que, paradoxalment, el punt anterior es combina amb una nova forma de desemparament: el desemparament digital que deixa als petits hiperconnectats amb les seves pantalles i desconnectats dels adults que haurien d’acompanyar-los. Perquè no hem d’oblidar que són els mateixos pares els que ofereixen les pantalles com a entreteniment o calmant davant la seva absència física o psíquica (alguns autors parlen del “xumet electrònic”).

Potser seria interessant plantejar-nos com introduir una mica de buit en aquesta hiperconnexió. Segurament, l’objecte més valuós que avui podem donar als nostres fills és l’objecte “res”, per a que en aquest buit -que moltes vegades es manifesta com a avorriment-, puguin pensar, crear, inventar jocs i trobar ells les seves “solucions” (Ubieto i Pérez Álvarez, 2018). És a dir, entendre l’avorriment com un espai necessari a la vida, ja que avorrir-se no és un problema sinó el principi de la solució.

I, per altra banda, recuperar la cultura del diàleg, el plaer d’explicar alguna cosa, el plaer d’escoltar-la. Promoure la conversació del cara a cara i el joc que implica la interacció amb els demés en contextos oberts. Oferir als més menuts el llaç de la paraula, i facilitar-los una conversa que de mica en mica els ajudi a adonar-se de que la vertadera vida no s’inscriu en la dependència dels objectes infinits, sinó en les relacions amb els demés.

Maternitat

Aquestes notes* que creo, són les mateixes que m’acullen. Això les fa grans, i tan senzilles que són. Beneït el dia que vaig aprendre a llegir i escriure. Un petit pas que s’ha convertit en un trampolí cap al món, cap al meu món interior empedrat de possibles i impossibles. Per mi escriure és un pulmó, una finestra, una paleta de colors, una festa. Quan l’aixeta de les paraules se m’eixugui, sembraré un camp de flors per decorar l’altar de Déu. Mentrestant, embasto paraules com puc amb fil gruixut.

El Roger és un camp de blat, la Carlota, un prat de flors de mil colors; el Roger és un mussol, la Carlota, una cuca de llum; el Roger és un llibre obert, la Carlota, un poemari secret; el Roger és un llac, la Carlota, un riu; el Roger és un xai, la Carlota, una cabreta; el Roger és una vall, la Carlota, un cim; el Roger és blau, la Carlota, violeta; el Roger és un dofí, la Carlota, un peix tropical. La Carlota té un punt d’inaccessibilitat que la fa màgica. És laberíntica; es fa estimar per ser diferent, desvetlla cautela i fascinació  al mateix temps. La seva feminitat ja rau en ella: radica en això.

El Roger és rialler, la Carlota, curiosa; el Roger es manté dins els límits de la catifa, la Carlota, els traspassa; el Roger et mira amb els ulls nets i oberts, la Carlota, de manera entremaliada i enigmàtica; el Roger és dòcil, la Carlota, rebel; el Roger té força, la Carlota és àgil; el Roger és un tros de pa, la Carlota, un dimoni escuat; al Roger li encanten les pessigolles, a la Carlota, sovint no les hi trobes; el Roger té un timbre de veu fort i greu, la Carlota, agut i estrident; el Roger és un murri amorós, la Carlota un cul inquiet; el Roger és tendre com un gran núvol de cotó fluix, la Carlota, un remolí, una guilla, un esmolet.

El Roger i la Carlota són bessons, però tenen una forma d’aproximar-se i explorar la realitat ben diferent: el Roger de forma directa; la Carlota, de manera subtil. El Roger amb una delicada atenció; la Carlota, d’una revolada. El Roger s’apropa a allò nou gradualment; la Carlota ho fa per la via directa i ràpida. El Roger ho escruta tot de dalt a baix; la Carlota de seguida ja ho té apamat i ullat. El Roger és moderat; la Carlota, atrevida i tenaç. Els fan gràcia coses diferents i si els vols fer riure te les has d’enginyar per ser original amb cada un d’ells. Desprenen un amor que s’encomana.

Per mi, ressaltar les característiques de la nena, diferents de les del nen, o subratllar els trets del nen, distints dels de la nena, lluny de comparar-los és remarcar allò que cadascun té d’específic, singular i únic, allò que el fa ser com és i no d’una altra manera, aquelles qualitats que el defineixen i el constitueixen, subjectes a moviments i canvis.

El luxe de la senzillesa també està fet de silencis, de petjades plenes i autèntiques. M’encanta romandre atenta i veure’ls interactuar i jugar, m’impressiona molt la seva capacitat de comunicar-se entre ells. Gairebé asseguraria que mantenen un llenguatge secret, creat per ells dos, i que només ells dos poden llegir. Quan es miren l’un a l’altre amb complicitat i esclaten a riure, és un regal del cel. L’origen de l’amor deu ser aquí.

Dia a dia, esdevinc artesana de la meva maternitat. En el meu taller d’artesania, treballo amb amor per generar amor. Un amor texturat de pa amb vi i sucre. Amasso un amor que prolifera. És un treball entranyable. Una aventura en majúscules. Això de ser mare és insòlit.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).

Déu

Déu és absent, ningú no l’ha vist mai. En realitat, aquest raonament de l’ateisme no ens hauria de sorprendre ja que gairebé és una constatació. Però potser tal vegada, conèixer Déu és fer-ne l’experiència. Una experiència subjectiva i íntima que passa per les petites coses de la vida quotidiana, per una manera de concebre la realitat, per la forma de relacionar-nos amb els demés. Heus aquí un recull de cites que volen convidar a reflexionar sobre aquesta qüestió:

“Déu és la sal que fa que tota l’aigua de la gerra sigui salada, però que també fa que cada gota -sense excepció- ho sigui. Déu és allò -essència o esperit, no ho sabem- que fa que tot i cada cosa en particular -des d’un gra de sorra fins a l’home- mereixi ser admirada, cuidada i estimada. Déu és ‘l’animeta’ de cada cosa i ‘l’ànima’ de l’Univers. Déu és poesia. Des d’aquesta perspectiva, Déu no és una persona ni una cosa ni una idea ni un concepte ni una imatge ni una projecció de la ment ni és omniscient ni tot poderós ni… Potser l’única cosa que en podríem dir és que és bo i que fa bones totes les coses. Per a mi la religió és més aviat una consciència que implica alhora una determinada relació amb les coses, una percepció de que tota cosa mereix ser admirada, cuidada i estimada, i miro d’apartar-me de tot allò que la impedeix i d’apropar-me a tot allò que la propicia.” (P. Divins, 2012. “Correspondència”).

“Si hi ha un déu que guiï els éssers els uns cap als altres, si hi ha un déu en el cel de les nostres grans trobades, aquest m’interessa.” (M. Balmary, 2007. “El monjo i la psicoanalista”).

“I si voleu conèixer Déu, no pretengueu pas resoldre tots les enigmes. És millor que mireu al vostre entorn i El veureu jugar amb els vostres nens. Mireu també l’espai; El veureu caminant pels núvols, estenent els seus braços en el llamp i davallant cap a la terra en la pluja. El veureu somriure en les flors, i després s’alçarà i agitarà les seves mans en els arbres.” (G. K. Gibran, 1923. “El profeta”).

“Dios es el resultado de un grandioso proceso de sublimación. Haber logrado concentrar la multiplicidad de los miedos humanos en uno solo es una famosa conquista cultural que durante siglos ha ofrecido un sólido soporte para hacer tolerable la existencia del hombre, asolada por innumerables peligros e incertidumbres imposibles de adivinar o prevenir (…). Pero el Libro de Job se ha escrito para que sepamos, desde el mismísimo principio, que la incertidumbre y la insensatez no nos abandonaran jamás. No solo Dios es incapaz de ordenar por completo el caos y el sinsentido de la vida, sino que Él mismo contribuye a mantenerlos. Quizás, en esa crueldad que Dios muestra hacia su criatura, se encuentre también una enseñanza: la de no confiar que la obediencia será necesariamente recompensada, ni que el amor recibirá su premio.” (Z. Bauman i G. Dessal, 2014. “El retorno del péndulo. Sobre psicoanálisis y el futuro del mundo líquido”).

“Existe Dios porque existe la palabra.” (F. Menéndez, 2008. “Hilos sueltos”).

“En nuestro interior habita un mendigo… quizás sea Dios.” (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“No porque se diga que Dios es una ficción de nuestro espíritu, hemos de concluir que es menos auténtico”. (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”).

Covid

Ja ha passat més d’un any des de que tot va començar i ningú dubta de que la pandèmia ha suposat canvis importants a les nostres vides. La COVID-19 ens ha recordat la nostra fragilitat com a humans i hem vist signes d’esgotament, desafecció, desencantament, desconfiança, rebuig a mesures confuses i contradictòries, fatiga de les videotrucades i cansament de les videoconferències i, sobretot, un sentiment íntim de pèrdua del sentit de moltes coses, en no tenir objectius clars. Cadascú ha respost a la nova realitat a la seva manera, però el dol que haurem de fer passa fer-nos càrrec d’allò que ja no serem, d’allò irrecuperable, i poder continuar amb unes noves perspectives.

Com diu José Ramon Ubieto (2021) a “El mundo pos-covid. Entre la presencia y lo virtual”, convindrà 1) Produir un saber a partir de teixir històries per alleugerir el malestar, 2) Aprendre a conviure amb la incertesa, 3) Valoritzar i acollir la sorpresa com una manera de confiar en les seves invencions, 4) Acceptar els límits i fer allò possible en cada cas, i 5) Recuperar allò que és recuperable, admetent que sempre hi ha pèrdues i que caldrà coratge per inventar noves formes de fer que -sense renunciar a l’ús de les tecnologies i els espais virtuals- no oblidin ni eliminin la presència en les nostres relacions.

En l’àmbit clínic hem constatat alguns símptomes com: ansietat, depressió, tristesa, pors, frustració, estrès, dificultats per elaborar dols, problemes d’ajustament emocional, aïllament, símptomes psicosomàtics, problemes amb el son i l’alimentació, dificultats de concentració… L’Àrea d’Atenció a les Persones i Salut de l’Ajuntament de Gironella ha tingut la sensibilitat de captar les dificultats emocionals generades per la pandèmia de la COVID-19 i la necessitat d’oferir un servei d’atenció psicològica a la seva població. El programa pilot “SAP – COVID – GIRONELLA”, públic i gratuït pels usuaris, es tracta d’una experiència pionera a la comarca del Berguedà, davant la que l’Ajuntament del municipi ha apostat per dirigir-hi recursos i esforços per convertir el servei en una realitat. Una decisió que s’ha fonamentat en la necessitat d’oferir un suport psicològic que fomenti l’esperança, contingui el sofriment, incrementi la capacitat d’afrontament, capaciti a la persona de majors competències personals i socials i afavoreixi la reparació. I, tot plegat, com un instrument higienitzador i potenciador de la salut mental. En definitiva, des del Pla Local de Salut de Gironella i amb el treball conjunt i transversal de Serveis Socials i l’Equip d’Atenció Primària, s’ha volgut donar resposta a la situació del moment i atendre a les persones de Gironella més afectades per la COVID-19 a través del SAP – COVID – GIRONELLA que està en funcionament des del passat mes de març. Ara és hora d’un compromís col·lectiu i aquesta iniciativa n’és un clar exemple.