Destacada

Què pretenc amb el Blog

Amb aquest Blog pretenc compartir diversos textos que vagi escrivint al voltant de la psicologia, la literatura i, perquè no, de la vida. Vol ser un espai que convidi a la reflexió i, com dic, englobarà temes molt diversos, alguns més acadèmics, altres més divulgatius, i uns altres amb un estil més literari.
A la meva consulta, atenc a tota persona que necessiti ajuda i estigui disposada a fer un treball. Em dedico a atendre adults a nivell individual i de parella, i també faig teràpia amb nens i nenes. Habitualment, el que duu a demanar una primera visita és el patiment a través dels símptomes, com la mateixa angoixa, que no es tracta de taponar-la, sinó que s’ha de poder interrogar, perquè si ens sentim angoixats és per alguna cosa i sovint ens pot apropar a algun punt de veritat subjectiva. Quan un es pot formular la pregunta de: Per què em torno a trobar amb el mateix? S’obre la possibilitat de dirigir-se a un professional. No tant per saber allò que no se sap, sinó per saber fer alguna cosa amb allò en que la persona està enredada. Convé rompre amb els prejudicis respecte a que qui acut a un professional de la salut mental és un trastornat o un boig; i cal recordar que justament és la part sana del pacient la que el duu a consultar, ja que implica tenir un cert reconeixement de que quelcom en ell no funciona i que està implicat en allò mateix que no aconsegueix desenredar i el fa patir. La clínica ens reclama atendre el cas per cas, la particularitat de cada subjecte, és una tasca d’artesania!
No és fàcil resumir amb poques línies en què consisteix un tractament psicològic, perquè hi ha diferents modalitats de tractament -per exemple, és diferent un seguiment d’una psicoteràpia focal i breu, i aquests d’una psicoteràpia d’orientació psicoanalítica pròpiament dita-, i perquè existeixen uns criteris d’indicació i contraindicació per a cada persona. Es tracta de poder fer un procés personal, de parella o de família que convidi al subjecte a interrogar-se respecte el que li passa a la vida i quin paper hi juga, quin és el seu grau de participació, de quina manera hi està implicat. La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que justament s’ofereix des del marc psicoanalític. El treball d’orientació psicoanalítica proporciona un espai per a la subjectivització i permet que una persona es responsabilitzi del seu malestar i per tant pugui solucionar-lo des de dins.

Bona lectura!

Repetició

Des d’una concepció psicoanalítica, podríem definir la repetició com el fet de que en els discursos, les conductes, els actes o les situacions que viu un subjecte, alguna cosa torni sense cessar, la majoria de vegades sense que ell ho sàpiga o, en tot cas, sense una intenció deliberada per part seva.

El 1914, en l’article “Recordar, repetir y reelaborar” Freud començà a conceptualitzar la noció de repetició. El que el pare de la psicoanàlisi va descobrir és que allò que no es pot rememorar, retorna d’una altra manera: per la repetició (el retorn insistent de les petjades inconscients). Però la discussió més important per part de Freud sobre la repetició apareix el 1920 en “Más allá del principio de placer”, on es pregunta què és allò que fa que l’aparell psíquic, que està destinat a l’equilibri i l’homeòstasi, fracassi sistemàticament. Hi ha quelcom que sempre acaba funcionant en contra del propi subjecte, que el condueix sempre a posar la pota, a fracassar, a caure en el mateix. Per Freud, l’equilibri es trenca per la insistència d’una altra força: la compulsió a la repetició. Postula l’existència d’una compulsió bàsica a repetir, la tendència del subjecte a exposar-se una vegada i una altra a situacions angoixants, vinculada a la pulsió de mort.

En les obres de Lacan anteriors a 1950, el psicoanalista francès sol traduir el terme empleat per Freud com “automatisme de repetició” -una expressió presa de la psiquiatria francesa-, per subratllar el seu caràcter automàtic i repetitiu. A partir de la dècada de 1950 cada vegada utilitza més el terme “insistència”, i la repetició és definida com la insistència de la cadena significant. És a dir, que certs significants insisteixen en retornar a la vida del subjecte, a pesar de les resistències que els bloquegen. Des del 1964, en el Seminari XI, “Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis”, per Lacan la repetició constitueix, juntament amb l’inconscient, la transferència i la pulsió, un dels quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi. Proposa distingir dues vessants de la repetició: el automaton  i la tujê. Per ell, el automaton designa la insistència dels signes, el principi de la cadena simbòlica, mentre que la tujê es tracta d’allò que està a l’origen de la repetició. Allò que desencadena aquesta insistència -en definitiva, el trauma-, és l’encontre que no ha pogut ser evitat de quelcom insuportable per al subjecte. A aquest insuportable que Freud intentava tenir en compte amb la pulsió de mort, Lacan va conceptualitzar-lo sota el terme real: allò impossible de simbolitzar, allò impossible d’enfrontar pel subjecte, un excés de gaudi que torna una vegada i una altra per transgredir els límits del principi de plaer.

La clínica mostra que el més enllà del principi de plaer no és una mera especulació freudiana. El treball psicoanalític permet comprovar que el subjecte té un marge de llibertat per oferir respostes inèdites i inesperades als esdeveniments traumàtics dels que la vida no el lliura. Per aconseguir-ho, caldrà desprendre’s d’algunes marques de l’Altre primordial i perdre el què en el passat pogué funcionar com a guany de plaer adquirit…

Inconscient

Tot i que el terme inconscient ja s’havia utilitzat per autors anteriors a Freud, és en les seves obres que adquireix un significat completament original i esdevé el seu descobriment per excel·lència. Per Freud, en la seva primera teoria de l’estructura mental (primera tòpica o teoria topològica), la ment està dividida en tres “localitats psíquiques”: el conscient, el preconscient i l’inconscient. L’inconscient no és allò que està fora del camp de la consciència en un moment donat sinó allò que ha estat radicalment separat de la consciència per la repressió. Aquests continguts reprimits -que són els representants psíquics de les pulsions i, especialment, desitjos infantils que obeeixen al principi de plaer- buscaran tornar a la consciència, però només trobaran l’accés després d’haver estat sotmesos a les deformacions de la censura i una vegada s’hagin superat les resistències. En la segona teoria freudiana de l’estructura mental (segona tòpica o teoria estructural), la ment està dividida en tres instàncies psíquiques: el Jo, el Superjò i l’Allò. Cap d’aquestes instàncies coincideix amb l’inconscient, ja que no només l’Allò sinó que el Jo i el Superjò també tenen parts inconscients.

Lacan sosté que l’inconscient és primàriament lingüístic. Resumeix aquesta idea en la seva fórmula cèlebre de “l’inconscient està estructurat com un llenguatge”, i ve a significar que només el captem quan finalment és explicat, en aquesta part que s’articula al passar a paraules. El psicoanalista francès complementa aquesta idea amb la de que l’inconscient s’obre i es tanca en una pulsació temporal. Però Lacan també descriu l’inconscient com un discurs, i diu: “l’inconscient és el discurs de l’Altre”. Aquesta fórmula enigmàtica es pot entendre de moltes maneres, però potser el seu sentit més important sigui que cal veure en l’inconscient els efectes de la paraula sobre el subjecte, és a dir, que l’inconscient és l’efecte del significant sobre el subjecte, en quant el significant és allò reprimit i el què retorna en les formacions de l’inconscient (lapsus, actes fallits, símptomes, somnis).

Una manifestació de l’inconscient en la vida quotidiana són els lapsus, errors involuntaris en el llenguatge. Volem dir una cosa i n’acabem dient una altra. Però els lapsus són molt més que errors sense significat, poden ser una de les formes en que es manifesten els desitjos inconscients. Un exemple clàssic del mateix Freud és el d’aquell pacient que, estressat pels seus problemes econòmics, intentà negar-se a seguir prenent medicaments, amb la frase: “per favor, no em doni més rebuts perquè no els puc tragar”. Els actes fallits són similars als lapsus però tenen a veure amb l’acció pròpiament dita. Per exemple, anem a algun lloc en transport públic, estem segurs d’haver llegit correctament la ruta, però acabem molt lluny del nostre destí perquè ens hem equivocat d’autobús. La hipòtesi seria que el nostre rebuig a la cita amb l’odontòleg fa que s’imposi el desig inconscient de no anar-hi. Aquestes manifestacions de l’inconscient revelarien el que hi ha de més profund en nosaltres mateixos i en realitat no serien equívocs, sinó expressions de quelcom que portem dins i lluita per sortir.

Pit*

Fa un dia net i clar. Els ataronjats i vermells del bosc semblen pintats. La tardor llueix una bellesa selecta. La llum del matí és de foto. Les fulles del terra dibuixen una catifa de grocs i teules. Bolets vulgars decoren el camí amb elegància. Els esbarzers verdegen la seva aparent innocència. Ni un sol núvol fa nosa al firmament. Sentir la frescor matinal i la mullena del bosc, vivifica! Al meu pas, em saluden bolets, molsa i glans; boixos, pinyes i fenàs.

Cau la tarda sota un cel serè que meravella. El boix grèvol ja llueix, exultant. Les passades pluges han fet lloc a un bosc aromàtic i fred. Emana una olor de terra mullada que eixampla els sentits. La copa dels arbres apunta al cel i oneja. El verd dels camps es prepara per la nit. Bonic passeig que em deixa el deler de repetir. De tu he après que la felicitat té nom d’ocell. M’agradaria que fossis aquí.

Avui hi ha una lluna plena que ho il·lumina tot; les estrelles han deixat de jugar a cucut i amagar perquè no tenen on refugiar-se. És el moment d’un canvi. La lluna es gronxa i sembla que rigui. D’ella en pengen tres estrelles. Són la clau. Podria ser una endevinalla, però és real. Jocs de màgia es juguen al cel.

Romàntic, íntim, ancestral, màgic, poètic, místic, sensual… Estic buscant el nom que descrigui millor el moment en què jo dono el pit i el Pep el biberó. Solen ser espais de poques paraules i moltes mirades, de poc diàleg i molt contacte. És un moment de comunicació no verbal i de concentració emocional profunda. Es respira un clima calmat però al mateix temps solemne, propi d’aquell qui sap que té entre mans un afer molt important. És un estat contemplatiu en què regna un silenci atàvic. És magnífic, és bell, és sant. Quan els dono el pit, el nen em tiba els cabells com si fossin les cordes d’una campana, i la nena no para d’esgarrapar el coixí de darrere amb una mà i de fer anar el ventall amb l’altra. Quan al Pep se li humitegen els ulls de llàgrimes mentre dona el biberó o agafa un xic en braços, els batecs del meu cor semblen tambors. (…)

Soc a la recta final de donar el pit; és qüestió d’hores, d’uns pocs dies, alguns més a tot estirar. Sentiments oscil·lants planegen damunt meu. Per una banda, l’alegria de reduir la dependència i la satisfacció d’haver fet quelcom que jo sentia primordial. Per l’altra, la pena d’acabar-se una vivència que ha durat més del que em pensava però que, al capdavall, és relativament curta, i que, probablement, no torni mai més. He gaudit d’aquest fet com de cap altre, i ha estat una bella experiència que duré sempre amb mi; formarà part del meu pòsit maternal. Encara queden unes últimes menjades, i ja m’enyoro del que ha significat. Punxades al pit de comiat, besllumo un buit que va ser ple. I, si ho va ser, coixí farà.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).

Mots

En tota selecció sempre hi ha l’empremta del qui tria, en funció de la seva filosofia, de la seva visió de l’ésser humà o de la vida. Hi ha uns motius visibles o ocults que han dut a elegir uns mots i no uns altres, una frase i no una altra. Una selecció no és tan sols una còpia del què diuen els altres, sinó que en allò que decidim recollir, hi ha alguna cosa que ressona en nosaltres i diu de nosaltres. Podem haver subratllar un vers o un fragment perquè ens ha sorprès, o commogut, o cridat l’atenció, o resultat suggeridor, o senzillament agradat per les raons que siguin. Aquestes cites, sota el títol de “Mots” -que fan sèrie amb “Amor”, “Vida”, “Hesse”, “Déu”, “Preguntes” i “Tresors”-, en són una mostra. Plaent lectura!

“Preguntar-se pel sentit de la vida, de les coses d’un mateix. La resposta és sempre una faula. La Veritat camina amb delicadesa pels contes de fades”. (P. Divins, 2014, “El pòsit dels dies”).

“Com els arbres per les fulles, jo respir per les paraules”. (Ponç Pons, 2014. “El rastre blau de les formigues”).

“No quiero callar esto, porque los silencios a veces son cuchillos con los que matamos a los que más queremos. Porque a veces callar es un crimen infame. Guárdalo en tu corazón”. (L. Beccaria, 2004. “Una mujer desnuda”).

“En la paraula, no hi ha res de més sòlid que una debilitat reconeguda”. (M. Balmary, 2007. “El monjo i la psicoanalista”).

“Decir las cosas en voz alta es diferente: confiere a la palabra pronunciada un valor excepcional. Uno siente que la palabra se conmueve, que lo vive como un signo de reconocimiento”. (A. Nothomb, 2001. “Metafísica de los tubos”).

“Una biblioteca en la que faltan los cuentos de hadas es como un jardín sin flores”. (R. Eder, 2012. “La vida ondulante).

“Els nens no són quaderns per pintar. No els pots omplir amb els teus colors preferits”. (K. Hosseini, 2008. “El caçador d’estels”).

“Babel. La falta de entendimiento entre los hombres no es la diferencia de lenguas, sino la imposibilidad de erigir algo en silencio”. (R. Andrés, 2011. “Los extremos”).

“El amor y la poesía quieren perderse en lo indecible”. (F. Menéndez, 2008. “Hilos sueltos”).

“M’agradaria escriure’t les paraules més belles, aquelles que només sap el silenci” (P. Divins, 2018. “El Llevat de la Vida”).

Poesia

De la correspondència entre en Joan Vinyoli i el Miquel Martí i Pol (1977-1983), “Barcelona/Roda de Ter” (1987), prenc nota d’aquestes paraules de Vinyoli: “És necessari, penso, que en fer el poema aprofiti el poeta ‘tots’ els valors de la paraula, un dels quals, òbviament, és la comunicació, però que l’ha de fer servir per a uns ‘altres fins’ gràcies a la manera com ‘entrelliga’ els mots, de manera que, sense perdre el valor de comunicació, s’acosti a la ‘música’ i en definitiva al ‘silenci’” (Vallvidrera, 27 de novembre de 1980). Del Miquel Martí i Pol, subratllo: “És allò de la difícil simplicitat que et fa descobrir que algú ha sabut dir amb les paraules justes allò que tu ja havies pensat. No hi ha, penso jo, grans descobertes ni grans temes; hi ha grans maneres de dir” (Roda de Ter, 4 de juliol de 1980).

Miquel Martí i Pol ens regala una lliçó magistral a “Què és poesia?” (2000): 

            “Jo mai he decidit fer-me poeta (…). La predisposició per a la pràctica de la poesia forma part de la manera de ser de determinades persones”.

“La poesia és una actitud davant la vida, una pràctica, una convicció que espontàniament genera comprensió perquè, de fet, no ha de vendre, sinó que s’ha de compartir i ha d’incitar a compartir”.

“Viure poèticament de dies i de nits és l’equivalent a estar enamorat de la poesia, de tal manera que aquesta esdevé una necessitat gairebé imprescindible i s’apodera de la nostra personalitat i la transforma”.

“La poesia, al meu entendre, no prediu el futur, però sovint l’anuncia, no pas per la capacitat profètica del poeta, sinó pel seu compromís íntim amb l’absolut de si mateix. La poesia, la bona poesia, manté una sorprenent vigència tot i el pas dels anys, i a mi sempre m’ha semblat que aquesta estranya vitalitat li venia d’una banda de l’imaginari i, de l’altra, de la tensió extrema a què sotmet els mots, una tensió que no es dona en cap altre gènere literari i que jo crec que molt sovint s’escapa del control immediat del poeta, tot i que mai no el nega ni el desqualifica si el poeta és honest i exigent. La poesia, de fet, és inexplicable. Entendre-la o no entendre-la, més ben dit, acceptar-la o no acceptar-la és una qüestió de sensibilitat i de confiança, fruit, al capdavall, de l’educació i sobretot de la pràctica volenterosa de la lectura”.

“El lector, el ‘bon’ lector de poesia, pot descobrir i sovint descobreix per mitjà de la lectura nuclis de la seva personalitat íntima que pràcticament ignorava o que mai no havia sabut formular-se amb l’expressivitat amb què un poema o uns versos d’un poema els hi ha exposat”.

“(…) Quatre beneficis immediats i prou necessaris que crec que es poden obtenir amb la lectura de poesia. En primer lloc, aquesta llei de lectura permet de recuperar el gust pel silenci en un món desgavellat i sorollós; en segon lloc, torna a fer sentir el gust per la paraula en un món terriblement mediatitzat; en tercer lloc, restitueix el gust per la intimitat en un món incert i vulnerable; i, finalment, permet de reafirmar el gust per la lliure reflexió en el món del pensament únic”.

Orfeu

Ja Plató a la “República”, expulsava els poetes. Al llarg de la història, i en sentit genèric, el poeta ha estat un ésser mal vist pel poder, proscrit, maleït. L’ordre establert ha intentat arrabassar i bandejar el poeta i la seva obra. Però, com diu Octavio Paz (1992), la tasca del poeta és tornar el llenguatge a la seva innocència. I en aquest punt m’interessa ressaltar quatre aspectes d’Orfeu, el mite prototípic del poeta per excel·lència: què cantava, els efectes que produïa el seu cant, el descens  a l’Hades i la seva mort.

            1) Orfeu canta els orígens del món i dels déus (teogories). Això té connotacions en el pensament animista, perquè ve a significar que el sentit màxim de les coses és el seu primer valor, la seva primera vegada, és a dir; allò vertader és en el seu primer moment. Aquesta idea també s’acompleix en poesia, ja que una de les seves missions primordials és tornar el llenguatge als seus orígens.

            2) Els efectes de la seva paraula fan que els arbres vulguin apropar-se, que el riu es pari i que les pedres es meravellin. En definitiva, que la natura es commogui. És a través del poder del llenguatge amb que s’insisteix sobre aquest món màgic, i aquest és precisament un altre objectiu de la poesia: establir una nova unió, una comunicació amb l’entorn, entre el jo i el no-jo.

            3) Orfeu fa el descens a l’Hades per recuperar la seva estimada, un viatge que deixa entreveure el rastre d’un cert xamanisme, ja que emprèn el camí a la recerca de l’ànima perduda. Eurídise, no és més que una personificació de l’ànima d’Orfeu, la pròpia identificació externa que Orfeu ha vist desaparèixer bruscament. Per tant, aquest viatge significa l’intent de retrobar la seva pròpia ànima i Orfeu, per mitjà del cant i la poesia, és capaç d’aplacar els déus i calmar el mal. Aquí hi podem veure una altra missió de la poesia: la poesia com a cura, com a guarició o restitució.

            4) Primerament, les bacants, enfollides, maten a Orfeu. Aquest punt pot tenir diverses interpretacions, una d’elles és que la barbàrie, la follia cultural no suporta a la poesia i s’oposa a la sensibilitat del poeta. Segonament, Apol·lo -déu de la veritat i la filosofia- fa callar el cap d’Orfeu. Al llarg de la història veiem que filosofia i poesia, tot i ser germanes, s’han confrontat desprestigiant-se. La filosofia en general i determinades corrents filosòfiques en particular, han maltractat a la poesia pel que té de subjectiu, màgic i fantasiós. És des d’aquest punt de vista que la filosofia ha fet callar al poeta, a la subjectivitat, desvalorant-la i menystenint-la.

            Aquestes quatre missions de la poesia presentades al mite d’Orfeu, són clars exemples de la visió animista, oposada a la nostra concepció convencional. El poeta, per expressar-se i per crear la seva obra es val bàsicament de l’oralitat i de l’analogia. El resultat aconseguit a través d’aquesta experiència poètica és un coneixement de la realitat i la guarició. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat.

Petites

Estem debutant en el món de les petites coses: que un fill augmenti trenta grams et provoca una immensa alegria, les seves caques et semblen un regal, curar el melic pot esdevenir una activitat seriosíssima, i un petit moquet pot ser viscut com una mala notícia. Ara el singlot, adés un rotet, lleganyes als ulls, un pensament de crema al culet. És allò petit que ho fa tan gran…! Preciós i intens.

Roger, bonic, ets un nen molt expressiu. Quan fem faldeta o bracets, la teva alegria s’estén arreu. Quan coneixes una cosa nova, l’escrutes de dalt a baix, molt atent. Quan una persona desconeguda et saluda, rere un posat seriós sols deixar anar una rialleta entre vergonyosa i graciosa. Quan ja no vols menjar més, amb la teva queixa plorosa ens ho fas saber. Quan al moble canviador no vols estar, espernegues i poses una expressió de desconfort i malestar. Quan et passes de la ratlla i et miro seriosament simulant enuig, et poses a riure entremaliadament. Carlota, filla meva, desprens llum. La teva vivesa captiva, ets molt espavilada i bonica. La teva mirada enjogassada, el teu cosset petit corrent per tot el pis… Carlota, el teu nom t’escau. Ets forta, atrevida, tenaç. Tens un somriure encomanadís, un to de veu de malva i blau. Ets un remolí, l’estrella més brillant del firmament. Roger, la teva benvolença toca l’horitzó, creixes espigat i sa. Carlota, la reina dels guinyols, la de les galtes de rosa, la dels besos de mel. Roger, el reietó de la casa, el de les mans molsudes, el dels sacsons marcats. Carlota, els teus ulls ametllats insinuen una mirada entremaliada i enigmàtica. Roger, la teva expressió de bonàs transfereix un bon rotllo impressionant.

Estimats: Per què teniu un Mic cada un i voleu el Mic de l’altre? Per què tot el que té el Roger de poruc ho té la Carlota d’atrevida? Per què a la troneta sembla que hi hagi xinxetes? Dia a dia, em sorpreneu amb els vostres progressos, em feu riure i, joiosa de tenir-vos, dono gràcies a Déu. Quan feu magarrufes i simpàtiques ganyotes, m’arrenqueu mil somriures! En canvi, quan ploreu amb tota la intensitat i els vostres ullets vessen llàgrimes, m’encongiu el cor. Llavors, suaument, les recullo amb els meus llavis de molsa perquè en neixin cançons.

Mentrestant, nosaltres seguim endinsant-nos en el terreny d’allò tan xic: treure un moquet amb una punta de gasa, eixugar la lleteta de la comissura dels llavis, descobrir un granet que hores abans no hi era, veure que alguna ungla ja despunta… Espero que a mesura que aneu creixent nosaltres no deixem de seguir explorant l’univers de les coses menudes.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).

Somnis

Les concepcions de Sigmund Freud, fecundes per les seves múltiples implicacions, van provocar el naixement de tot un conjunt de plantejaments extraordinàriament audaços que giren entorn de l’existència de l’inconscient. Molt esquemàticament, podríem dir que el contingut d’aquest inconscient té el seu origen en la infància. El que s’ha reprimit per la censura pugna per expressar-se i finalment emergeix per via indirecta i encoberta a través de les formacions de l’inconscient com són els símptomes, els lapsus, els actes fallits o els somnis -la via regia d’accés a l’inconscient-.

A “La interpretació dels somnis” (1900), una de les coses que Freud ve a dir és que els somnis són egoistes, en el sentit de que sempre tenen a veure amb el propi subjecte que els somia. Per exemple, podem aparèixer en el somni directament o sota la forma d’altres persones, malgrat això no significa que totes les figures que apareixen s’hagin de veure com a representatives del propi Jo del somiant, ni tampoc no s’ha d’interpretar de manera simbòlica tot el contingut d’un somni i caure en un “deliri interpretatiu”. Cal distingir entre el contingut manifest (el contingut narrat del somni) i el contingut latent (en el que entren en acció mecanismes com la condensació, el desplaçament, la figuració i l’elaboració secundària).

Els somnis ens donen pistes sobre els desitjos inconscients i des de la psicoanàlisi s’entén que el somni és un intent de realització (disfressada) de desitjos (reprimits). Cal recordar bé aquesta idea: en el somni el desig es realitza (s’articula, s’elabora) però només ho fa disfressant-se. És a dir, que entre el desig i el somni com a realització, hi han les deformacions que fan que en el somni, la relació del desig amb el seu objecte, no sigui directa. Freud ho deia amb totes les lletres: cap objecte coincideix amb l’objecte que el subjecte busca. En el desig hi ha quelcom que falta; el desig viu de la seva pròpia insatisfacció.

Partint de que no tots els somnis són interpretables, cal valorar-los dins un marc de treball analític, i això significa que no pot desvincular-se de la transferència entre el pacient i el terapeuta. A vegades, els somnis, més que un producte psíquic a interpretar, poden desvelar una forma elaborativa en sí mateixa. I, finalment -amb l’ajuda de l’analista-, serà el mateix subjecte el que interpretarà el propi somni a través d’associar lliurement les idees que li sorgeixin a propòsit del somni que narra dins l’espai de les sessions.

Tresors

A mi la lectura m’ha procurat molts plaers. La literatura m’ha regalat perles que conservo amb molta estimació. Perles que esdevenen tresors dins el meu cor i que he compartit en alguns textos anteriors. Tresors perquè ajuden a ampliar la riquesa interior. Bocins de saviesa expressats de manera poètica, aforística o reveladora que conviden a pensar i a sentir. I, amb la seva força commovedora, també ens transformen. Bona lectura!

“Les coses no són del tot blanques o negres, sovint el blanc és el negre camuflat i a vegades el negre és el blanc que es deixa aixecar la camisa”. (R. Gary, 2014. “La vida al davant”).

“Hay que aceptar que uno no puede ser para el otro todo aquello que le gustaría ser”. (E. Hillesum, 1941-1943. “Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada”).

“No me importa resultar ridícula de vez en cuando, ello me humaniza”. (M. A. Clark Bremer, 2014. “El librero de París y la princesa rusa”).

“No se trata de reducir lo complejo a lo simple, sino de vivir lo complejo de forma sencilla”.  (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“También hay que saber aceptar que se tienen momentos estériles. Cuanto más honestamente se acepte, más rápido pasa un momento así”. (E. Hillesum, 1941-1943. “Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada”).

“El infinito cabe en un dedal de tierra; las más bellas historias se engarzan en la escala de la infancia, cuando todo parece inmenso y es pequeño”. (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”).

“Tal vez, para aprender después a caminar con los zapatos rotos, sea conveniente tener los pies secos y calientes cuando se es niño”. (N. Ginzburg, 2002. “Las pequeñas virtudes”).

“Dar siempre la cara es más propio del visible, como lo es del invisible el hecho de nunca darla. Una y otra son maneras de esconder lo que es más nuestro y también lo que es más frágil. Por esto dar siempre la cara lo mismo que nunca darla, son formas de protegernos frente a un primer desamparo: ese de no haber tenido al comienzo de la vida una mirada que nos supiese acoger, y a la vez nos permitiese ser libres”. (R. Servera, 2000. “El arte de la mirada oblícua”).

Preguntes

Moltes persones volen respostes i, a poder ser, ràpides. Demanen respostes o, fins i tot, les exigeixen. Respostes úniques com a solucions a alguns problemes de l’ànima. I a voltes sense deparar en les pròpies preguntes. En la importància de les preguntes, en la seva adequació o encert. Us convido a reflexionar al voltant d’aquestes cites seleccionades per a l’ocasió:

“Hi havia una vegada un noi que estimava una noia, i el riure d’ella era una pregunta que ell es volia passar la vida contestant”. (N. Krauss, 2006. “La història de l’amor”).

“Las respuestas cambian con el tiempo, sólo las preguntas permanecen. Lo difícil es dar con esas preguntas”. (M. Neila, 2012. “Pensamientos de intemperie”).

“Primer pensamiento del día: ¿cómo me sorprenderá hoy el misterio?”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“Intente amar las preguntas mismas, como cuartos cerrados y libros escritos en un idioma muy extraño”. (R. M. Rilke, 2003. “Cartas a un joven poeta”).

“En todo problema profundo siempre queda algo por pensar…, pero normalmente la solución no se encuentra reflexionando”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“No puc dir de mi que sigui un savi. He estat un buscador i encara ho sóc, però ja no busco en les estrelles ni en els llibres; començo a escoltar les ensenyances que la meva sang murmura a dintre meu. La meva història no és agradable, ni és dolça i harmònica com les històries inventades, té un sabor d’insensatesa i de confusió, de follia i de somni, com la vida de tots els éssers humans que no volen ja enganyar-se ells mateixos”. (H. Hesse, 1996, “Demian”).

“Vaig saber que una veritat irreemplaçable es dreçava davant meu -que em calia recollir”. (H. Dorion, 2003. “Un rostre recolzat contra el món”).