Estem debutant en el món de les petites coses: que un fill augmenti trenta grams et provoca una immensa alegria, les seves caques et semblen un regal, curar el melic pot esdevenir una activitat seriosíssima, i un petit moquet pot ser viscut com una mala notícia. Ara el singlot, adés un rotet, lleganyes als ulls, un pensament de crema al culet. És allò petit que ho fa tan gran…! Preciós i intens.
Roger, bonic, ets un nen molt expressiu. Quan fem faldeta o bracets, la teva alegria s’estén arreu. Quan coneixes una cosa nova, l’escrutes de dalt a baix, molt atent. Quan una persona desconeguda et saluda, rere un posat seriós sols deixar anar una rialleta entre vergonyosa i graciosa. Quan ja no vols menjar més, amb la teva queixa plorosa ens ho fas saber. Quan al moble canviador no vols estar, espernegues i poses una expressió de desconfort i malestar. Quan et passes de la ratlla i et miro seriosament simulant enuig, et poses a riure entremaliadament. Carlota, filla meva, desprens llum. La teva vivesa captiva, ets molt espavilada i bonica. La teva mirada enjogassada, el teu cosset petit corrent per tot el pis… Carlota, el teu nom t’escau. Ets forta, atrevida, tenaç. Tens un somriure encomanadís, un to de veu de malva i blau. Ets un remolí, l’estrella més brillant del firmament. Roger, la teva benvolença toca l’horitzó, creixes espigat i sa. Carlota, la reina dels guinyols, la de les galtes de rosa, la dels besos de mel. Roger, el reietó de la casa, el de les mans molsudes, el dels sacsons marcats. Carlota, els teus ulls ametllats insinuen una mirada entremaliada i enigmàtica. Roger, la teva expressió de bonàs transfereix un bon rotllo impressionant.
Estimats: Per què teniu un Mic cada un i voleu el Mic de l’altre? Per què tot el que té el Roger de poruc ho té la Carlota d’atrevida? Per què a la troneta sembla que hi hagi xinxetes? Dia a dia, em sorpreneu amb els vostres progressos, em feu riure i, joiosa de tenir-vos, dono gràcies a Déu. Quan feu magarrufes i simpàtiques ganyotes, m’arrenqueu mil somriures! En canvi, quan ploreu amb tota la intensitat i els vostres ullets vessen llàgrimes, m’encongiu el cor. Llavors, suaument, les recullo amb els meus llavis de molsa perquè en neixin cançons.
Mentrestant, nosaltres seguim endinsant-nos en el terreny d’allò tan xic: treure un moquet amb una punta de gasa, eixugar la lleteta de la comissura dels llavis, descobrir un granet que hores abans no hi era, veure que alguna ungla ja despunta… Espero que a mesura que aneu creixent nosaltres no deixem de seguir explorant l’univers de les coses menudes.
* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).
El món de la Mon 