Psi

Sovint hi ha la tendència a posar tots els professionals que ens dediquem a la salut mental dins un mateix sac. Aquesta confusió dóna notícia de fins a quin punt tot allò que gira al voltant del món “psi” pot ser entès com un gran calaix de sastre on tot hi cap. A vegades es pot parlar del psiquiatre, el psicòleg i el psicoanalista de manera indistinta, quan en realitat pertanyen a disciplines diferents amb les seves maneres de concebre l’ésser humà. Hi ha persones que no saben a quin dels tres professionals dirigir-se; i ho poden acabar fent de forma atzarosa, quan l’abordatge del patiment per cadascun d’ells és diferent.

El psiquiatre, des de la seva formació mèdica, sol considerar el patiment del pacient i els seus problemes psíquics com trastorns mentals d’origen biològic. És a dir, entén que les malalties mentals estan causades per un mal funcionament del cervell, de manera que en general tracta de “curar” els símptomes amb medicació (psicofàrmacs). La persona que es sent malalta o amb un malestar que ja no pot controlar, sol dirigir-se a un metge perquè el curi: el psiquiatre.

El psicòleg té en compte els aspectes psíquics conscients de la persona i la seva idea de curar es relaciona amb restablir l’estat de “normalitat” (tornar a la norma general definida per la societat), tractant de disminuir el símptoma o la conducta patògena. La persona que busca una orientació per problemes d’adaptació i modificació de certes conductes i que vol una opinió externa i un suport per a conèixer millor la seva personalitat, acut a un psicòleg.

El psicoanalista s’ocupa dels fenòmens inconscients i posa l’accent en el conflicte que pot estar causant el símptoma. No considera les estructures psíquiques (neurosis, psicosis, etc.) desviacions patològiques respecte a una suposada normalitat, sinó diferents formes de constituir-se la subjectivitat humana i diferents respostes que dóna una persona a les seves dificultats. Quan una persona que pateix “intueix” que quelcom seu que desconeix està implicat en el seu patiment i desitja saber què hi ha a la base dels seus conflictes, busca l’escolta d’un psicoanalista.

Per descomptat que això és una simplicitat, perquè també ens trobem amb el psiquiatre d’orientació psicoanalítica, amb el psicòleg cognitiu-conductual, sistèmic, humanista o constructivista, o amb la dificultat de decidir si anar a un psicoanalista freudià, kleinià o lacanià… Però el que em sembla important subratllar és que aquests tipus d’ajuda no són excloents ni incompatibles entre sí. Per exemple, una persona pot recórrer als psicofàrmacs per alleugerir un malestar intolerable i controlar certs nivells d’angoixa i, al mateix temps, fer un treball psicològic o un tractament psicoanalític. Altres vegades serà després d’obtenir una certa compensació a través de la medicació que es despertarà el desig de fer un treball personal. En ocasions, es recorre a la medicació quan no caldria. I també veiem com, a vegades, un excés de la mateixa, pot entorpir que aflori allò més genuí i autèntic de la persona. Sigui com sigui, és necessari insistir en que no són pràctiques renyides sinó que poden ser complementàries i que cal tendir ponts perquè el treball interdisciplinari es pugui dur a terme amb la màxima naturalitat i amb la finalitat última de vetllar pels beneficis del pacient.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: