Adolescències (I)

En aquesta ocasió us convido a reflexionar al voltant de l’adolescència. Tot i que, com ja heu pogut adonar-vos amb el títol, jo prefereixo parlar d’adolescències, en plural, perquè no existeix un “adolescent típic” ni hi ha “l’adolescent”, sinó que cada adolescent es vincula a una experiència subjectiva i a una història particular. Existeixen diverses formes de viure l’adolescència i pluralitat d’adolescents trobant les seves sortides, sempre  singulars.  

Entrar al món dels adults -desitjat i temut-, significa per a l’adolescent la pèrdua definitiva de la seva condició de nen. És un moment crucial i constitueix l’etapa decisiva d’un procés de despreniment que començà amb el naixement. Els canvis psicològics que es produeixen en aquest període i que són el correlat de canvis corporals, duen a una nova relació amb els pares i amb el món. La infància es deixa enrere i l’adolescència és l’elaboració subjectiva d’aquests canvis. Separar-se de la infància i dels pares suposa una pèrdua, en definitiva, un dol (el dol pel cos del nen, per la identitat infantil i per la relació amb els pares de la infància). En definitiva, es tracta d’un treball de construcció de la pròpia subjectivitat, un trajecte en que el jove o la jove defineix tant la seva identitat sexual com el seu lloc en el món.

Es sol parlar de l’adolescència com una època de crisi, de canvi i reorganització, de turbulències, de moviments a la recerca d’un nou coneixement d’un mateix. Es tracta d’un període de transició que representa tant una situació de vulnerabilitat com una possibilitat pel desenvolupament de la personalitat. Una crisi és una oportunitat de rectificar posicions i plantejar-se canvis, és un moment de qüestionament, tant pels adolescents com per als propis pares. El viatge de la infància a l’adultesa passa per acceptar que les coses no són immediates, que no s’aconsegueixen màgicament, que és necessari un cert esforç, que cada cosa té un temps i un valor. No es tracta d’omplir-los amb tot allò que demanen, sinó que hi hagi marge per a que aquesta demanda es transformi en un vertader desig, que finalment els durà a cercar allò que veritablement volen.

A vegades, els grans toleren malament que els nois i noies puguin ser egoistes a casa i generosos amb el grup, mandrosos per unes activitats i incansables per d’altres, desinteressats per uns fenòmens i entusiastes d’unes idees, reservats en uns ambients i comunicatius en altres. I tanmateix, tot això no és només necessari, sinó positiu, perquè els permet anar-se autoafirmant d’una manera progressiva en aquest joc de contrastos, i anar posant a prova i consolidant les seves possibilitats. Sovint hi ha adolescents que manifesten la seva rebel·lió, a través del negativisme, el “no a tot”, però pot ser la seva manera de diferenciar-se, de distanciar-se de la família i construir així la seva pròpia identitat.

A la consulta sovint veig com alguns adolescents carreguen a la seva motxilla amb el pes de certes nominacions -“llunàtic”, “volat”, “agressiu”, etc.-, i no troben la manera de desempallegar-se’n. El pes que tenen les classificacions i les etiquetes tant pels pares com pels joves a vegades són gàbies que no permeten que el noi o la noia pugui trobar el seu lloc al món amb més llibertat. En aquest sentit, la psicoanàlisi no cerca adoctrinar als adolescents, sinó ajudar-los a saber quelcom més sobre allò que els agita a la vida (continuarà).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: