Paraules

Hi ha paraules que ho diuen tot, i n’hi ha que no diuen re. Hi ha paraules essencials, paraules plenes, paraules “clau”; hi ha aquelles paraules elegides, sàvies, amb sentit. Però també n’hi ha de supèrflues i banals, de buides i sense sentit, paraules “palla”. Hi ha paraules que se les endu el vent, mentre que n’hi ha d’altres que romanen.

Hi ha paraules d’amor, i paraules d’odi. Hi ha paraules benèvoles, que acompanyen i bressolen, que escalfen o commouen; hi ha aquelles paraules que poden ser un regal, un petó, un ram de flors. Però també n’hi ha de brutes i malvades, que trasbalsen i glacen, que fereixen i ofenen, paraules “enverinades”. Hi ha paraules que enamoren, mentre que n’hi ha d’altres que tiren enrere.

Hi ha paraules vives, i n’hi ha de mortes. Hi ha paraules que germinen, que ragen, que alimenten; hi ha aquelles paraules clares, fèrtils, “embarassades”. Però també n’hi ha que ofeguen, que eixuguen, que frenen; paraules obscures, estèrils, refractàries. Hi ha paraules fresques, mentre que n’hi ha d’altres que fan olor de romàtic.

Hi ha paraules obertes, i paraules tancades. Hi ha paraules que respiren, que escolten, que circulen; hi ha aquelles paraules que esperonen, que conviden, paraules “brúixola”. Però també n’hi ha que callen i encallen, que fixen o exclouen, inútils o covardes, paraules “rovellades”. Hi ha paraules que brillen, mentre que n’hi ha d’altres que barren.

Les paraules són una eina fonamental de comunicació, però també poden ser un límit quan pretenem expressar allò inexpressable. Poden convertir-se en espases quan danyem o ens fan mal, o poden ser paraules defensives on hi amaguem indefensions i vergonyes. Les paraules són totxanes amb les quals construïm realitats. A voltes, sense adonar-nos-en, podem alçar murs. Per això calen finestres fetes de silencis per a que hi corri l’aire.

Les paraules són una arma de doble tall: mitjançant les paraules podem alliberar-nos de la repressió afectiva quan expressem les nostres emocions però, a vegades, els mots recobreixen els estats d’ànim en comptes de posar-los de manifest. L’excés de paraules esmussa els sentiments. Si es parla massa, es corre el risc d’ocultar allò que se sent.

La psicoanàlisi és una aposta per la paraula, però hem de saber llegir tant el que es diu com el que no es diu, perquè les sessions terapèutiques es manegen tant amb les paraules com amb els silencis. En les paraules hi ha aquella mena d’empremta personal i intransferible que no es pot deslligar de la pròpia subjectivitat de qui les pronuncia. Evolucionem amb les paraules i les paraules evolucionen amb nosaltres, i la construcció d’allò que volem significar al final és cosa nostra.

Fa temps una persona estimada em va escriure una dedicatòria que duré sempre amb mi: “M’agradaria escriure’t les paraules més belles, aquelles que només sap el silenci”. Que no ens faltin les paraules, ni els silencis!