Adolescències (II)

En el darrer text els parlava de tractar les adolescències (en plural), com una aposta. Deia que en aquest pas de la infància a la vida adulta, tant pares com adolescents hauran d’enfrontar un seguit de dols i que el període de crisi que és l’adolescència pot ser per tots un repte i una bona ocasió per a rectificar posicions.

No hi ha un manual d’instruccions per a ser pares ni una sola manera de respondre als desafiaments del fet de ser-ho. Ser pare o mare no és quelcom que s’ensenyi, és una experiència. Hi ha quelcom creatiu en el fet de ser pares que reclama tenir en compte les particularitats de cada fill o filla i recórrer conjuntament, aquest delicat trànsit que és l’adolescència, sempre enigmàtica. Ser pare o mare és una funció, una posició en relació al fill, que inevitablement ha de canviar quan aquest es transforma en adolescent. El que està en joc per part dels pares és “un canvi de lloc” en la seva posició.

Alguns pares cauen en la sobreprotecció i, amb l’argument d’evitar que els seus fills pateixin frustracions o visquin situacions de malestar, fan les coses per ells. Però, quan són els mateixos pares els que no permeten als seus fills confrontar-se amb certs desafiaments, no estan promovent que aquests adolescents deixin de ser responsables de la seva vida i segueixin sent eternament uns nens? És necessari que cada adolescent -comptant amb el suport dels qui l’envolten-, es responsabilitzi del que li passa i es faci càrrec del que li pertoca.

En l’actualitat es tem caure en l’autoritarisme (que convé diferenciar-lo d’autoritzar-se a exercir la funció de pare o mare), i això condueix a que a vegades es prefereixi no dir que no; tanmateix, l’acte de dir “no” és necessari. És propi de l’adolescent reaccionar contra les normes. I, per altra banda, quan es posa un límit, no es pot esperar que l’adolescent l’entengui i l’accepti immediatament. Cal tenir present que allò oposat a l’autoritarisme no és el laissez faire sinó l’autoritat, que és quelcom que es guanya. I aquesta té a veure amb el reconeixement i el respecte. L’adolescent necessita que se li mostri un camí suficientment ampli per on poder transitar, però a la vegada que no sigui difús. Això suposa certa coherència entre el que es diu i el que es fa. Quanta més coherència, més claredat per a l’adolescent.

En realitat, la transmissió d’uns valors per part dels pares és una tasca que comença molt abans de l’adolescència: aprendre a dir que sí o que no en determinats moments en funció del que desitgin, poder establir límits a allò que pugui danyar-los a ells o a d’altres, saber cuidar-se en situacions potencialment perilloses, poder vincular la sexualitat als sentiments, ser responsables del que els hi passa, donar un valor a la paraula i al diàleg, etc. I és que, aquesta transmissió, no és tan sols a través del que es diu, sinó sobretot a través dels actes, dels fets, del que els propis adults mostrin.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: