Espiet

El 12 de març de 2020 a la tarda, just abans del primer dia de confinament al nostre país per la pandèmia de la Covid-19, anava en cotxe de Montmajor a Berga amb el meu fill, a fer uns encàrrecs. Més o menys a meitat de camí, hi havia uns obrers a peu de carretera treballant en unes obres, i el Roger em preguntà: “Mama, què fan aquests homes?”. I jo vaig respondre: “Són uns peons, que arreglen la carretera…”. I el nen va afegir: “Ens hi podem parar, per veure-ho?”. Però jo vaig contestar: “Ara no, Roger, que anem amb retard…”. Acte seguit d’haver pronunciat aquestes paraules, em vaig dir per dins: “Ostres, això és un conte! Aquest podria ser un bon punt de partida per a un conte…”.

No hi vaig pensar més fins al cap de dues o tres setmanes, en que em vaig descobrir escrivint-lo. A partir d’aquella primera idea embrionària, en va néixer l’Espiet, un conte fill del confinament. Em va sortir d’una sotragada, i en poc més d’una hora el vaig tenir enllestit. Per descomptat que després hi van haver diferents versions per polir, però la història que volia contar i l’estructura central estava feta. En realitat, més que anar introduint elements de sorpresa en el conte, va ser el mateix conte el que em va sorprendre a mi.

Primer vaig esbossar el personatge principal i el vaig descriure físicament (“menut, amb uns rínxols pèl-rojos i uns ulls grans i llaminers), psicològicament (“curiós i espavilat de mena”) i el vaig contextualitzar (“vivia en un bonic racó de món”). Després vaig construir les diferents escenes amb els altres significatius (en aquest cas: la mare, el pare i la mestra) i, finalment, vaig introduir la figura de la iaia, simbolitzant la vellesa i la saviesa (amb la seva actitud atenta, d’escolta i afectuosa). A diferència de la majoria de contes infantils, l’Espiet qüestiona el paper de l’adult. És un conte adreçat tant als infants com als adults i, d’alguna manera, permet que petits i grans s’hi puguin sentir identificats o s’hi vegin reflectits.

El vaig compartir amb un meu oncle i em va suggerir un final més contundent. El vaig enviar a un professor de català perquè hi fes les degudes correccions (ortogràfiques, gramaticals, sintàctiques). I, una vegada vaig haver escrit els agraïments i les dedicatòries, em vaig engrescar a il·lustrar-lo. Vaig poder comptar amb el preciós treball de la Mar Guixé, que va saber dibuixar l’Espiet tal com jo l’havia imaginat i a qui sempre estaré agraïda. A partir d’aquí, em vaig plantejar si cercar una editorial o autoeditar-lo, i em vaig decantar per a la segona opció. Vaig seguir els passos que marca la Biblioteca Nacional de Catalunya per obtenir el dipòsit legal. Vam escriure els crèdits, tant de l’autora com de la il·lustradora. La Mar el va maquetar i, contenta com un nen amb sabates noves, el vaig dur a la impremta Muval de Solsona. Després de tot aquest procés, només em calia esperar per tenir-lo a les mans… I el mes d’agost ja regalava els primers exemplars a persones properes.

El 16 d’octubre de 2020, gràcies a la invitació de la Jordina Subirana -Directora de l’escola Gira-sol de Montmajor-, vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo als alumnes (la comunitat de mitjans i la comunitat de grans), i vam compartir plegats una bonica i satisfactòria experiència. Atents i amatents, van copsar àgilment el missatge del conte i de seguida van descobrir l’acompanyant de l’Espiet, un animaló en sintonia amb el protagonista i que ve a representar el seu àlter ego.

En definitiva, l’Espiet tracta de la curiositat de l’infant i de la importància de prendre en consideració cada petit. També és una crítica al paper de l’adult quan pot mostrar-se indiferent envers aquesta curiositat i, en aquest sentit, és un reclam a sostenir una actitud atenta i respectuosa. 

Si tens curiositat per descobrir qui era l’Espiet, pots trobar-lo a Solsona (Gasolinera Setelsis, Cal Pellicer, Cal Verdaguer i l’Estanc de Baix) i a Berga (La Papereria i Llibreria Quatre Cantons).

Gestió

En l’actualitat, vivim un moment en el que el paradigma de l’avaluació -classificatori i quantificador-, ha envaït el terreny de l’ésser humà. D’aquí que les polítiques sanitàries i educatives estiguin cada vegada més dirigides a un objectiu de regularitzar les conductes a través d’una sèrie de tècniques de gestió que van en contra del saber de l’inconscient i poden desembocar en la falta de respecte cap al subjecte i els seus símptomes.

El món dels protocols i els formularis és fèrtil, prolífic i la seva embranzida manté viva l’esperança de que en un futur proper arribarà el “gran protocol definitiu” al que ens podrem aferrar. Massa sovint, en la pràctica clínica, s’observa com els professionals cerquen les constants -confortables- per anar més ràpid en la comprensió d’un cas, en lloc de deixar-se sorprendre -per allò més genuí de cada pacient-, que per a molts resulta molest.

La combinació del discurs de la ciència amb el del capitalisme regeix la nostra vida i ha produït canvis preocupants en el llenguatge. En la nostra vida quotidiana sentim parlar més o menys alegrement de “gestionar”. Són extensos i diversos els àmbits en els que s’utilitza aquest terme: la gestió de l’aula, la gestió del coneixement, la gestió dels conflictes, la gestió de  les emocions…

Alguns exemples simplificadors de certes demandes que arriben a la consulta poden anar en la línia de que el professional sigui un mer dispensador de tècniques de gestió: Una mestra: “Li derivo aquesta nena perquè aprengui a gestionar les seves emocions”. Un metge: “Li adreço aquesta senyora perquè li és difícil gestionar les seves emocions”. Uns pares: “Venim amb el nostre fill adolescent perquè li ensenyi a gestionar les seves emocions”. Podem acceptar això sense cap interrogació? Per què no ens produeix estranyesa una paraula que tradicionalment ha estat vinculada al món empresarial, a la regulació dels stocks? És que els éssers humans som stocks?!

Aquesta concepció imperant tant allunyada de l’experiència subjectiva, té els seus efectes. La corrent de l’eficàcia i l’objectivitat borra la particularitat de cada persona. La pràctica clínica no pot ser encotillada per criteris de mesura, voler-ho avaluar tot acaba sent una impostura! I també pot arribar a ser-ho el fet de caure en l’ús excessiu de protocols, eines estandarditzades i tècniques prefixades. En aquesta empenta cap a la immediatesa i al paradigma problema-solució, avui dia, donar-se un temps i un espai per a l’elaboració, no deixa de ser un acte heroic.

Pautes

Si vostè comença a llegir aquestes línies amb l’esperança de trobar-hi algunes pautes bàsiques per solucionar els seus problemes, potser no cal que continuï llegint. Però si es formula preguntes que cerquen possibles respostes, el convido a seguir.

A vegades hi ha algunes persones que acuden a la consulta motivades per apaivagar el seu patiment psicològic esperant un seguit de pautes fàcilment aplicables o consells concrets amb els que se’ls digui el que han de fer o deixar de fer. I amb la demanda més o menys il·lusòria de que amb quatre pautes a seguir es resoldrà ràpidament la seva situació. Com si sota la taula del despatx hi hagués una bíblia amb receptes aplicables a tots, una mena de manual per a l’usuari com quan es compra un electrodomèstic amb tot un seguit d’indicacions per posar-lo en funcionament. Però, atenció: un subjecte no és una màquina!

És cert que des de determinats enfocaments psicològics s’ofereixen respostes més o menys estàndard, suposadament objectives, que es basen en estadístiques i dades, que cerquen la màxima eficàcia i tenen l’objectiu de modificar la conducta del pacient segons allò establert per la normativa social. Com si el rol del professional fos regular els pensaments del pacient i posar-los sota control, suprimir el problema i omplir els buits existents. Però, ull: un subjecte no és una xifra!

Dir al pacient el que ha de fer, no seria en part desresponsabilitzar-lo en lloc d’ajudar-lo a fer-se càrrec de les seves eleccions? Caure en una pràctica estàndard i mecànica, no seria suprimir la dimensió singular i particular de cada subjecte? Decidir pel pacient, no seria menystenir-lo i reforçar la dependència en lloc de respectar-lo i possibilitar que es situï d’una manera diferent en certes relacions que l’atrapen? Dispensar normes, pautes i tècniques prefixades, no seria impedir que el símptoma -sota el qual hi ha quelcom autèntic i vertader- parli?

Des de l’orientació psicoanalítica, un subjecte no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. Es dóna importància al cas per cas i a les particularitats de cada persona. Les sessions no són l’espai comú de la comunicació habitual, sinó que ocorren en un espai diferent, en el que el llenguatge transcendeix a cada individu. Es tracta d’oferir un lloc d’escolta als enigmes que amaguen les paraules del pacient, que sovint diuen més del que un mateix creu i que en elles hi ha algunes respostes que està buscant. Es promou una modificació de la posició del subjecte respecte els seus funcionaments i no només de les seves conductes observables. El treball consisteix en acompanyar a que cadascú, d’una forma singular, trobi la pròpia sortida als seus malestars. L’efecte terapèutic no prové de l’automatisme d’un procediment, sinó de poder conduir el subjecte al punt en que pugui dissoldre’s el caràcter de necessitat que el símptoma assumeix en ell.

 La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta sovint ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que es proporciona des del marc psicoanalític: un espai per a la subjectivització que permeti a cada persona responsabilitzar-se d’allò que el fa patir i per tant pugui resoldre-ho des de dins.

Vida

La següent selecció de cites gira entorn de la vida. Es tracta d’un breu recull fruit d’algunes lectures personals gràcies a les que he après quelcom més d’això que en diem “viure”. Bona lectura!

“Viure és escriure’m amb l’alfabet dels sentits” (P. Pons, 2014. “El rastre blau de les formigues”)

“Nunca des tu espíritu a torcer. Hazte espeleólogo de tu propia resistencia”. (G. Puerto, 2011. “Rastreo íntimo”)

“Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día”. (E. Galeano, 2004. “El libro de los abrazos”).

“Pero, una vez más, comprobé que la realidad, esa eterna bromista, siempre encuentra el arabesco más divertido porque es más osada que el escritor que se dedica a inventar. No tiene reparos en poner con audacia lo extraordinario al lado de lo ridículo y une maliciosa lo inevitablemente humano con lo sorprendente”. (S. Zweig, 2007. “La mujer y el paisaje”).

“Con el tiempo llegas a comprender que la finalidad de los laberintos interiores no es tanto llegar a desentrañarlos como, simplemente, recorrerlos”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“Además de ardua y doliente, esta empresa de saber y darse cuenta, necesita tiempo, pues a los humanos nos produce el mismo trauma no abrir los ojos a la realidad, que abrirlos a destiempo y de forma repentina”. (R. Servera, 2000. “El arte de la mirada oblícua”).

“No hay que perderse siempre en las grandes cuestiones, no se puede ser siempre un campo de batalla. Hay que saber sentir los propios límites alrededor”. (E. Hillesum, 1941-1943. “Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada”).

“Estar disponible vol dir també tenir en compte les coses simples i banals. La restauració de la contemplació demana la rehabilitació de les petites coses. Cal consentir a ocupar-se de la quotidianitat”. (M. Lacroix, 2005. “El culte a l’emoció”).

“Pels dies de cada dia n’hi hauria prou de ser modestos i esforçar-nos a entendre quins són els nostres desitjos reals, les nostres inclinacions, i tot seguit acceptar-les sense cap mena de vergonya. I esforçar-nos a conciliar les nostres aspiracions amb les possibilitats que ens ofereix el món”. (S. Márai, 2005. “La dona justa”).

“La vida, a pesar de todo, se yergue por encima de nosotros desplegando todo su esplendor, nos cuestiona continuamente, hurga en lo más hondo de nuestros anhelos tratando de que tomemos conciencia de nuestra verdadera esencia”. (Á. Becerra, 2009. “Ella, que todo lo tuvo”).

Amor

En aquesta ocasió, no seré jo la que parli (escrigui). Us convido a reflexionar al voltant de l’amor a partir d’unes cites que en algun moment m’han commogut, m’han permès saber més i davant les que sento un profund agraïment que m’empeny a compartir-les. Feliç lectura!

“El coneixement profund d’un mateix és una qüestió d’intimitat. Estimar-se no és sinó una mostra d’exigència, i de vegades el rigor no constreny, ans allibera” (M. Martí i Pol, 1987. “Correspondència amb Joan Vinyoli”)

“Amar es desnudarse, es decir, deshacer los nudos que nos tienen cautivos” (P. Grande, 2012. “Hendiduras”)

“El amor consiste en que dos soledades se defiendan mutuamente, se delimiten y se rindan homenaje” (R. Maria Rilke, 1929. “Cartas a un joven poeta”)

“Cuando amamos, cultivamos a ciegas las gracias del hechizo…” (Y. Reza, 2000. “Una desolación”)

“Lo inesperado en el poema, lo inesperado en el amor y en la amistad. El encanto de las cosas que no han sido y llegan sin llamar” (D. García, 2004. “Voces detenidas”)

“L’amor no pot ser engabiat. L’amor, per reprendre una esplèndida imatge que Rainer Maria Rilke utilitza en una de les seves cartes, necessita moure’s lliurement, necessita una mà oberta que li permeti, sense obstacles, aturar-se o escapar. Serrar els dits per immobilitzar-lo significa convertir la mà en un taüt. Perquè posseir vol dir matar” (N. Ordine, 2013. “La utilitat de l’inútil”)

“La valentía del amor se mide por su virtud para reconocer lo que en el otro se nos presenta bajo la forma de la diferencia, y aun así ser capaz de acoger esa otredad. Un amor despojado de las envolturas narcisistas exige una disposición a la contingencia del encuentro y una renuncia al fantasma de la completitud” (Z. Bauman y G. Dessal, 2014. “El retorno del péndulo. Sobre psicoanálisis y el futuro del mundo líquido”)

“Lo que no se podía hacer era amar a un mismo individuo, años y años, con un mismo tipo de amor, pero sí podía irse estableciendo con una misma persona y a lo largo del tiempo amores creativos, estimulantes y distintos” (E. Tusquets, 2005. “Para no volver”)

“La confianza y el respeto no surgen espontáneamente, hace falta fundarlos” (L. Etxebarría, 2009. “De todo lo visible y lo invisible”)

“La gratitud es una experiencia subjetiva, como la fe (…). La gratitud es lo menos efímero de nuestra vida. Por ella somos probablemente menos libres, pero también estamos menos solos. Y eso está bien” (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”)   

Joc

El joc ocupa un lloc important en la maduració de qualsevol nen i nena i té un paper fonamental en el seu procés de socialització. Un nen que no juga és un nen inquietant, sigui quina sigui la seva edat. El joc té diferents funcions. En primer lloc, una funció de comunicació, d’exploració i d’experimentació. Ofereix la possibilitat al nen d’encarar sentiments hostils i agressius de tal forma que l’ansietat es redueix a nivells que el nen pot manejar. En aquest sentit, pot esdevenir una experiència emocional reparadora. Una segona funció del joc és la capacitat de simbolitzar. Té a veure amb representar una realitat no present, fer el “com si”. Un joc “suficientment bo” ha de permetre l’expressió de la creativitat del nen. Els jocs excessivament tècnics o sofisticats poden limitar o interrompre la capacitat d’inventar. I, un excés de joguines també pot ser perjudicial: “massa jocs destrueixen el joc”. Una tercera funció del joc és l’elaboració de les experiències. En la mesura que un nen pot exterioritzar les situacions que li provoquen ansietat i transformar-ho en un joc plaent, li serveix per elaborar i entendre les diferents fases per les que passa. I, clarament, el joc té unes funcions terapèutiques. Jugant, el nen va construint el seu aparell psíquic i la relació amb el món exterior. El joc del nen pot canviar al llarg del tractament i, un canvi en l’estil del joc, pot implicar canvis en la seva personalitat.

Tanmateix, és impossible apreciar el joc infantil si no és té en compte l’edat i el nivell evolutiu. Fins els 2 anys, es tracta d’un joc sensoriomotriu, d’exploració i de repetició. A diferència de quan són més grans -que han de comprendre per poder fer-, en aquesta etapa el nen fa per comprendre. És un joc de tipus egocèntric, el nen pot passar amb facilitat d’un joc a l’altre sense acabar-ne cap i està centrat en el plaer que li proporciona manipular les coses. Entre els 3 i els 7 anys, ja hauria de realitzar un joc simbòlic o representatiu. Això és, la capacitat de traduir les seves experiències en símbols, i fer el “com sí” (p. e., com si fos la mama, com si fos el metge, etc.). Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca. El nen pot atribuir un significat als objectes i, un mateix objecte, en diferents contextos, pot representar coses diferents (p. e., primer, utilitzar una tassa per donar de menjar a una nina però, després, va adquirint un nou significat i és posada boca avall com a cadireta). A partir dels 7 o 8 anys, és comú el joc de regles. S’amplia la socialització del nen, cada vegada reconeix més a l’altre com a coparticipant del seu joc, comparteix el joc amb altres nens i s’hi relaciona per cooperar (p. e., parxís, dames, cartes, etc.). Té sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de la regla.

El treball terapèutic amb nens i nenes ens ensenya que el joc del nen normal és aquell que li permet superar els conflictes inherents al seu desenvolupament i sortir-ne enriquit. La capacitat simbòlica està desenvolupada, té possibilitats creatives, comunicacionals i pot aprendre de l’experiència. Pot jugar a jocs variats i mostra una preferència per la sorpresa. El joc del nen deprimit pot iniciar-se d’una forma extremadament lenta. Triga molt en muntar un joc que, al final, queda com un paisatge vivent en el que no hi passa res. El joc del nen amb un trastorn de conducta es caracteritza per ser monòton, avorrit, limitat, amb poca fantasia i manca de plaer. Prefereix els jocs d’acció i, degut al seu problema d’atenció, en cinc minuts ja ha jugat a tot. Finalment, el joc del nen psicòtic queda envaït per temes agressius i destructius, fent un joc inestable, canviant i caòtic. Pot manipular indefinidament un objecte, replegat en la seva auto-esfera. Destaca l’estereotípia de les activitats, la repetició de les conductes i la impossibilitat d’adequar-se a la realitat.

Boja

Li deien la boja. En realitat es deia Maria, però rarament la cridaven pel nom i pocs el sabien. Devia tenir uns quaranta i tants anys llargs, coixejava una mica i s’esmunyia entre la gent amb una mirada errant que oscil·lava entre el vent feréstec i el dòcil. Anava mal girbada. Duia un davantal lligat a la cintura, en aquell punt on s’unia una faldilla esquinçada i una camisa de quadres. I sempre anava amb el mateix mocador al cap, unes mitges gruixudes estiu i hivern sorgides per tot arreu i unes xiruques gastades. Tot i portar el cos tapat, se li escolava part del seu esperit, gran, verge, desbocat i ric. Era analfabeta, i potser era això el que li conferia aquell aire desconfiat i un cert deix de tristesa. A voltes deixava anar un d’aquells somriures irreprimibles, mig grotescos, com l’udol d’un animal malferit. Les males llengües deien tot mofant-se que, resguardada a casa seva, li agradava córrer nua amunt i avall tant si feinejava atribolada com si ballava al capvespre sense música de fons. Mai no va deure ni un ral a ningú, era honesta com un tros de pa. No es posava en conflictes, però tenia un instint gairebé màgic per ajudar a qui realment ho necessitava. Tampoc se li coneixia parella ni companyia. Ella deia, senzillament, que ja estava bé sola. I que la seva millor amiga era ella mateixa. Tenia un cor més gran que la vaca que munyia i era fidel a qui se li obria i li feia confiança. Cantava amb la passió primitiva del qui no en sap però experimenta un gran plaer en fer-ho. O potser a vegades cantava simplement per espantar els malsons i les pors, que no ocultava. Es veu que sovint també parlava sola. I ho feia des de que tenia ús de raó o, millor dit, des de que els seus pares moriren quan ella amb prou feines alçava dos pams de terra. Tot i que també conversava amb el parell de cabres que tenia, amb els arbres del camí, les cuques de llum i els estels de la nit. Era amant de la natura i estimava el silenci. Tenia un hort, un petit reducte de terra on al seu fons s’hi concentraven arrels de totes menes i, a la superfície, planter variat. S’hi passava qui sap les hores, al seu hort. I sempre li agradava tenir-hi flors, com si decorés l’altar de Déu. Havia corregut poc món, però es coneixia tots els topants dels seus vorals  amb els ulls clucs. Posseïa un talent natural per fer front als entrebancs i adaptar-se als imprevistos. Deien que no sabia distingir entre el somni i la realitat, que vivia immersa en el seu món de fantasia, però tenia un enigmàtic do: curava amb les mans. I sabia de l’art de fer guaricions i remeis casolans a base d’herbes i beuratges naturals. Desgavellada, bruta, envellida, temorosa. Intuïtiva, enèrgica, capaç, noble. Mostrava sense vergonya -ni massa consciència- allò que els demés també tenien però intentaven sempre amagar. Però tan sols era una bona dona que duia escrit al rostre els solcs del pas del temps i el pes del patiment. Li deien boja. El més curiós del cas és que mai no es va identificar amb aquesta etiqueta; devia tractar-se d’una dona sàvia. Potser una mica boja, sí. Potser una mica bruixa, també. Però sàvia per no deixar-se encasellar pels estereotips que no veuen més enllà de la mera aparença externa i els estigmes propiciats per una societat poc justa i més boja del que es pensa.

Perversió

Quan pensem en les perversions, sol ser freqüent que de les primeres que ens vénen al cap siguin les perversions sexuals. Els Manuals actuals dels trastorns mentals parlen de trastorns parafílics i n’inclouen una àmplia llista. Però en aquesta ocasió voldria escriure unes ratlles sobre un tipus particular de perversió: la perversió del llenguatge.

Els éssers humans, a part de satisfer determinades necessitats biològiques imprescindibles per la supervivència, tenim unes necessitats afectives, inherents a la pròpia existència. D’una banda, posseïm una necessitat de protecció i seguretat davant els entrebancs que ens depara la vida. D’altra banda, reclamem la necessitat d’autonomia i llibertat. I és precisament aquí, immersos en aquesta dicotomia vital, on rau el conflicte afectiu de l’home. A nivell primari, la necessitat de protecció i seguretat s’expressa a través del plor, el crit, el riure, el gest o el balbuceig. Al mateix temps, amb la conducta exploratòria, l’infant comença a expressar les seves necessitats primerenques d’autonomia i de llibertat.

Però, amb l’aparició del llenguatge, es produeix un desplaçament dels nivells primaris i la situació canvia radicalment. Les formes primàries que fins ara ens permetien mantenir un cert contacte relacional amb la realitat externa, deixen de ser la forma habitual per a expressar la nostra afectivitat. Amb l’adquisició del llenguatge podem conferir un ordre al món, o captar el cert ordre que la societat ens imposa del món. El llenguatge ens permet accedir als conceptes, símbols, idees, constructes mentals, etc. Gràcies al llenguatge, podem formular-nos preguntes i cercar-ne respostes.

El fet de pertànyer a una cultura basada en el domini organitzat i sistemàtic condueix a que el llenguatge es perverteixi i deixi de complir les funcions que en un inici li eren pròpies. Aquesta perversió del llenguatge acull dues vessants diferenciades però també relacionades: la instrumentalització del llenguatge com a eina de poder, i la instrumentalització del llenguatge com a eina de submissió. Gòrgies, el sofista, deia que qui tenia la paraula tenia l’espasa. Els sicilians aportaren la primera definició de retòrica i deien que la seva missió és forjar mestres en l’art de persuadir. Però aquest art dóna un poder perillós: el poder de disposar dels mots sense les coses. I de disposar del homes en disposar dels mots. Vivim en un món on el llenguatge s’ha utilitzat com a eina de domini, de poder, abandonant així la seva funció afectiva. És per això que dic que s’ha instrumentalitzat el llenguatge. D’altra banda, per poder-nos adaptar al llenguatge autoritari per part del “poder”, necessitem un llenguatge apropiat. El domini ens demana adaptar-nos lèxicament per oferir un argument que ens permeti racionalitzar o justificar la nostra posició. I això també és una perversió del llenguatge, ja que aquest deixa d’assumir les seves funcions originàries i passa a contribuir al fet d’ordenar i manar, o bé creure i obeir.

Davant la situació de perversió del llenguatge, sembla evident que s’imposi la necessitat de la reforma del llenguatge. Aquesta tindria com a missió bàsica tornar al llenguatge la funció que li és pròpia: la comunicació entre els homes. I semblaria que, a qui més li escau dur a terme aquesta tasca -és una hipòtesi de treball- seria l’escriptor, l’artista o el poeta, i el vehicle per mitjà del qual reformar-lo, la poesia. Gràcies a la concepció animista i al pensament analògic que tenen cabuda en la poesia, aquesta ens permet reconciliar-nos amb la realitat fent front al llenguatge “imposat” i recuperant la paraula perduda. Aquesta reconciliació implica una nova manera de sentir i de viure i és que, de fet, l’expressió poètica és fruit de la sensibilitat del poeta i de tota la seva vida, i no pas un mer exercici literari. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat. Estem fets de paraules! Elles són la nostra única realitat o, almenys, el major testimoni de la nostra realitat.

Crit

Una de les primeres imatges que em ve a la ment davant el vocable “crit” és el famós quadre de “El grito” (Skrik,en norueg) d’Edvard Munch (1893), que simbolitza a un home en un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. Segurament no tan sols es tracta de l’angoixa personal del pintor sinó que també representa un crit d’incomprensió adreçat a l’organització social de l’època. Aquest quadre expressionista es caracteritza per una expressivitat i una força psicològica increïbles. I és que no podem deixar de sentir un cert estremiment quan el contemplem. E. Munch distorsiona les formes retorcent-les i desfigurant el rostre, tractant de transmetre el ritme d’aquests sentiments. Una obra popularitzada per l’artista pop Andy Warhol -entre d’altres- fins el punt de convertir-se en una icona de masses.

Però aquest mot també em du a reflexionar sobre el crit del nadó. Quan neix un ésser humà, el primer que fa és proferir un crit. Per a les mares és quelcom instintiu, escolten aquest crit que va dirigit a elles i l’atenen, convertint el crit en demanda. Quan encara no existeix la paraula, a nivell primari, les necessitats de protecció i seguretat s’expressen a través del crit, el plor, el riure, el gest o el balbuceig. Són les primeres formes del llenguatge afectiu. El nadó plora quan té gana, riu en veure la mare, gesticula imitant l’adult o emet sons demanant suplir les seves necessitats afectives. La majoria de mares aprenen a reconèixer ràpidament els crits del seu fill i la seva significació, i això els permet actuar amb més o menys grau d’urgència segons sigui la necessitat de l’infant. Fent un pas més, el psicoanalista Jaques Lacan sosté que el crit que el nadó dirigeix a la mare no és tan sols una senyal instintiva sinó que els crits de l’infant s’organitzen en una estructura lingüística molt abans de que el nen sigui capaç d’articular paraules recognoscibles. I, en aquest sentit, els crits de l’infant tindrien una naturalesa simbòlica que entronca amb el concepte de demanda. Com que l’infant és incapaç de satisfer les seves necessitats biològiques, ha d’expressar-les en forma vocal (amb demandes) per a que l’altre (la mare) realitzi determinades accions. L’exemple primari de necessitat biològica és la gana, que el nen articula amb un crit (una demanda) per a que la mare li doni de menjar.

Però aquest terme no està exempt d’altres connotacions. El seu femení, “crida” (llamamiento o llamada, en castellà), fa referència a dir en veu alta, a proclamar noves que interessen als habitants d’una població. L’actualitat ens serveix un clar exemple: “Crida per la democràcia”. Però no oblidem que el 1981 el nostre país ja va viure la “Crida a la solidaritat”, un moviment que qüestionava el procés de normalització de la llengua catalana. En canvi, el verb cridar ja és un altre assumpte. Dir alguna cosa fent crits (en un to de veu excessivament alt) no sempre ens col·loca en la millor posició. Com em deia un estimat amic no fa gaire tot parlant de la importància de ser coherents: “no podem dir a una criatura que no cridi, cridant”. Ara bé, cridar no és exclusiu de l’home; els animals també emeten crits. De fet, com a sinònims del verb cridar ens apareix: bordar, bramar, rugir, xisclar, lladrar, etc. I, si un fins i tot pot cridar als quatre vents, fixem-nos en que el compost escridassar inclou més directament a un altre a qui van dirigits els crits, ja sigui per renyar-lo o reprendre’l. Significa esbroncar, donar una repulsa. El sentits figurats de la paraula crit són molts. Com la podríem seguir exprimint? El plaer de jugar amb les paraules és gran, i sol tenir els seus fruits. T’hi apuntes?

Vacances

El setembre i el gener solen ser dos mesos en els que l’índex de parelles que consulten a un professional de la psicologia, tendeix a augmentar. I és que, encara que a primer cop d’ull pugui semblar paradoxal, els desitjats períodes de vacances poden ser un temps en el que els conflictes de la parella es posen damunt la taula i queden al descobert.

Durant la resta de l’any hi ha determinats aspectes que romanen més o menys camuflats per l’activitat l’aboral, les tasques del dia a dia, les pressions de diversa índole a les que ens veiem sotmesos o moltes coses a les que hem de respondre, atendre i tenir cura. De fet, tot va bé quan no hi ha conflictes pre-existents o irresolts…

Però quan les parelles passen més temps juntes, com en els períodes vacacionals, aquests es poden convertir tant en un espai potencial per al benestar i el descans, per als rencontres i les restitucions, com en un temps en que a voltes es fan més visibles i evidents les discrepàncies entre els dos membres de la parella i les diferències passen a ser una font de tensió i mal enteniment.

Com deia a l’inici d’aquestes línies, després de les vacances d’estiu o de Nadal, són dos moments en que les consultes que s’hi dediquen reben i atenen a més parelles. Parelles que han decidit fer el pas d’intentar esbrinar què és el que està en joc en la seva dinàmica relacional i, almenys, poder entendre millor quin ha estat el seu funcionament com a parella fins llavors i poder-se aturar a pensar que poden fer plegats i que volen ser o esdevenir en un futur.

Tot i així, no podem menystenir el fet que els períodes de vacances poden convertir-se en una gran oportunitat per la millora de les relacions de parella i en un espai privilegiat per al retrobament. Pot ser un moment idoni per compartir, dialogar amb calma i consolidar el projecte comú. I, si tenim una predisposició interna per atansar-nos a l’altre, pot ser un temps fructuós i de creixement i enriquiment mutu. Així doncs, bones vacances d’estiu a tothom!