Psi

Sovint hi ha la tendència a posar tots els professionals que ens dediquem a la salut mental dins un mateix sac. Aquesta confusió dóna notícia de fins a quin punt tot allò que gira al voltant del món “psi” pot ser entès com un gran calaix de sastre on tot hi cap. A vegades es pot parlar del psiquiatre, el psicòleg i el psicoanalista de manera indistinta, quan en realitat pertanyen a disciplines diferents amb les seves maneres de concebre l’ésser humà. Hi ha persones que no saben a quin dels tres professionals dirigir-se; i ho poden acabar fent de forma atzarosa, quan l’abordatge del patiment per cadascun d’ells és diferent.

El psiquiatre, des de la seva formació mèdica, sol considerar el patiment del pacient i els seus problemes psíquics com trastorns mentals d’origen biològic. És a dir, entén que les malalties mentals estan causades per un mal funcionament del cervell, de manera que en general tracta de “curar” els símptomes amb medicació (psicofàrmacs). La persona que es sent malalta o amb un malestar que ja no pot controlar, sol dirigir-se a un metge perquè el curi: el psiquiatre.

El psicòleg té en compte els aspectes psíquics conscients de la persona i la seva idea de curar es relaciona amb restablir l’estat de “normalitat” (tornar a la norma general definida per la societat), tractant de disminuir el símptoma o la conducta patògena. La persona que busca una orientació per problemes d’adaptació i modificació de certes conductes i que vol una opinió externa i un suport per a conèixer millor la seva personalitat, acut a un psicòleg.

El psicoanalista s’ocupa dels fenòmens inconscients i posa l’accent en el conflicte que pot estar causant el símptoma. No considera les estructures psíquiques (neurosis, psicosis, etc.) desviacions patològiques respecte a una suposada normalitat, sinó diferents formes de constituir-se la subjectivitat humana i diferents respostes que dóna una persona a les seves dificultats. Quan una persona que pateix “intueix” que quelcom seu que desconeix està implicat en el seu patiment i desitja saber què hi ha a la base dels seus conflictes, busca l’escolta d’un psicoanalista.

Per descomptat que això és una simplicitat, perquè també ens trobem amb el psiquiatre d’orientació psicoanalítica, amb el psicòleg cognitiu-conductual, sistèmic, humanista o constructivista, o amb la dificultat de decidir si anar a un psicoanalista freudià, kleinià o lacanià… Però el que em sembla important subratllar és que aquests tipus d’ajuda no són excloents ni incompatibles entre sí. Per exemple, una persona pot recórrer als psicofàrmacs per alleugerir un malestar intolerable i controlar certs nivells d’angoixa i, al mateix temps, fer un treball psicològic o un tractament psicoanalític. Altres vegades serà després d’obtenir una certa compensació a través de la medicació que es despertarà el desig de fer un treball personal. En ocasions, es recorre a la medicació quan no caldria. I també veiem com, a vegades, un excés de la mateixa, pot entorpir que aflori allò més genuí i autèntic de la persona. Sigui com sigui, és necessari insistir en que no són pràctiques renyides sinó que poden ser complementàries i que cal tendir ponts perquè el treball interdisciplinari es pugui dur a terme amb la màxima naturalitat i amb la finalitat última de vetllar pels beneficis del pacient.

Contes

Els infants han d’aprendre, a mesura que van creixent, a comprendre’s millor a sí mateixos i, els contes de fades, compleixen importants funcions al respecte. Mentre el nen/a es diverteix, els contes li brinden significats a diferents nivells. Solen fer referència a conflictes humans universals i, especialment, a aquells que preocupen al nen. Però, per què hi ha històries que per a ells tenen tant èxit? Seguint a Bettelheim, no és tan sols perquè estimulen el seu desenvolupament i enriqueixen el seu món intern, sinó perquè precisament parlen de les pulsions internes d’una manera que el nen pot comprendre inconscientment i ofereixen suggeriments a certes dificultats. Els contes els ajuden a elaborar els problemes psicològics provocats pel creixement i a integrar la seva personalitat. I, si resulten tant fascinants, és perquè no se sap exactament de quina manera l’encant de la història ha actuat en cada petit.

Quin sol ser el missatge que aquests contes transmeten als nens? Doncs que la lluita contra les dificultats de la vida és inevitable, però que si un no fuig, sinó que s’enfronta als entrebancs inesperats o injustos, pot superar els obstacles, sortint-ne victoriós. Transmeten al nen una comprensió intuïtiva de la seva pròpia naturalesa i del que pot arribar a ser si desenvolupa els seus potencials positius. En aquest sentit, els contes de fades poden ser terapèutics, perquè il·lustren conflictes interns i suggereixen, subtilment, com resoldre’ls. D’una manera molt simple i senzilla, proporcionen seguretat i donen esperances respecte el futur.

Per exemple, el conte de “els tres porquets” ensenya al nen, de forma agradable i dramàtica a la vegada, que no hem de ser mandrosos ni prendre’ns les coses a la lleugera. Els plans intel·ligents combinats amb el treball ens faran vèncer a l’enemic més ferotge: el llop. El llop és una externalització, una projecció de les tendències destructives del propi nen; i la història mostra com aquestes es poden manejar d’una manera constructiva. El conte també mostra els avantatges que comporta el creixement ja que el tercer porquet, que és el més llest, es pinta normalment com el més gran físicament. Fixem-nos que el conte no diu al nen el que ha de fer, sinó que li permet extreure’n les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera contribueix a la seva maduresa, mentre que si li expliquéssim directament el que ha de fer l’únic que aconseguiríem és substituir l’esclavitud de la seva immaduresa per la servitud que implica seguir les ordres dels adults.

El fet d’explicar un conte s’hauria de convertir en un esdeveniment interpersonal, en un moment de sintonia i empatia amb el que la història pot significar pel petit. No es tracta tan sols d’explicar contes amb intencions didàctiques, sinó que el propòsit hauria de ser una experiència compartida i de vinculació respecte la satisfacció que el conte proporciona. Dedica un temps als teus fills a explicar-los contes; un repte més per ajudar-los a créixer! Del dormitori en surten unes veuetes dolces com la mel que reclamen amb entusiasme: “Mama, explica’ns un conte!”.

“Una vegada hi havia…”.

Despreniment

Els éssers humans tenim una tendència a l’aferrament. Els primers anys de vida, aferrar-nos a qui té cura de nosaltres (en general, els pares) i a determinats objectes (com el xumet o el peluix), no tan sols és natural sinó necessari i positiu, perquè ens aporta les futures bases per adquirir un sentiment de confiança, estabilitat i seguretat.

Però, què passa quan, per cercar una seguretat a qualsevol preu, ens aferrem amb un cert desesper a determinades idees, a uns valors preconcebuts, a algunes persones o fins i tot a coses supèrflues i innecessàries? Per què temem allò que no coneixem? Per què hauríem de tenir por del desconegut o pensar que ens pot afectar negativament? Què passaria si ens deixéssim sorprendre?

Ens creem i creiem falses necessitats i enormes dependències (materials, emocionals), pensant -sovint erròniament- que certes pertinences ens atansaran a una major felicitat. Fins i tot podem seguir aferrats a allò que no ens fa bé, a allò que ens insatisfà i ens complica la vida, però no ens en podem desempallegar. Es tracta d’un gaudi negatiu en joc que ens té cisellats.

Hi ha qui li costa desprendre’s de… trastos vells que ja no tenen cap valor sentimental, hàbits que han deixat de ser sans (o mai no ho han estat), costums que han perdut el seu sentit, prejudicis massa arrelats, discursos obsolets i viciats, relacions que ja no funcionen, dinàmiques inoperants, determinats rols exercits durant molt temps, pors imaginàries, angoixes fantasmàtiques…, la llista podria ser molt llarga!

No hem d’oblidar que a cada alliberament li escau una etapa prèvia d’inseguretat i neguit però, lluny de voler foragitar l’angoixa i allò que la causa, ens cal estar atents a aquests moments perquè ens poden procurar una major sensibilitat i intuïció per a poder decidir més encertadament. Per dolorós que sigui o ens sembli, ens hem de permetre escoltar certes remors de fons, quina música sona dins nostre, quina és la lletra de la nostra cançó.

En l’assistència clínica sovint veig casos en els que les dificultats per a desaferrar-se són font d’un gran patiment. Deixem espai, separem-nos una mica, deixem fluir, respirem. Obrim-nos “als sentits”, en “tots els sentits”. El despreniment reclama atreviment i requereix coratge, però sovint ens pot obrir el camí cap a una major llibertat. Ha arribat l’hora del despreniment! No temis. Sol ser necessari per créixer.

Adolescències (II)

En el darrer text els parlava de tractar les adolescències (en plural), com una aposta. Deia que en aquest pas de la infància a la vida adulta, tant pares com adolescents hauran d’enfrontar un seguit de dols i que el període de crisi que és l’adolescència pot ser per tots un repte i una bona ocasió per a rectificar posicions.

No hi ha un manual d’instruccions per a ser pares ni una sola manera de respondre als desafiaments del fet de ser-ho. Ser pare o mare no és quelcom que s’ensenyi, és una experiència. Hi ha quelcom creatiu en el fet de ser pares que reclama tenir en compte les particularitats de cada fill o filla i recórrer conjuntament, aquest delicat trànsit que és l’adolescència, sempre enigmàtica. Ser pare o mare és una funció, una posició en relació al fill, que inevitablement ha de canviar quan aquest es transforma en adolescent. El que està en joc per part dels pares és “un canvi de lloc” en la seva posició.

Alguns pares cauen en la sobreprotecció i, amb l’argument d’evitar que els seus fills pateixin frustracions o visquin situacions de malestar, fan les coses per ells. Però, quan són els mateixos pares els que no permeten als seus fills confrontar-se amb certs desafiaments, no estan promovent que aquests adolescents deixin de ser responsables de la seva vida i segueixin sent eternament uns nens? És necessari que cada adolescent -comptant amb el suport dels qui l’envolten-, es responsabilitzi del que li passa i es faci càrrec del que li pertoca.

En l’actualitat es tem caure en l’autoritarisme (que convé diferenciar-lo d’autoritzar-se a exercir la funció de pare o mare), i això condueix a que a vegades es prefereixi no dir que no; tanmateix, l’acte de dir “no” és necessari. És propi de l’adolescent reaccionar contra les normes. I, per altra banda, quan es posa un límit, no es pot esperar que l’adolescent l’entengui i l’accepti immediatament. Cal tenir present que allò oposat a l’autoritarisme no és el laissez faire sinó l’autoritat, que és quelcom que es guanya. I aquesta té a veure amb el reconeixement i el respecte. L’adolescent necessita que se li mostri un camí suficientment ampli per on poder transitar, però a la vegada que no sigui difús. Això suposa certa coherència entre el que es diu i el que es fa. Quanta més coherència, més claredat per a l’adolescent.

En realitat, la transmissió d’uns valors per part dels pares és una tasca que comença molt abans de l’adolescència: aprendre a dir que sí o que no en determinats moments en funció del que desitgin, poder establir límits a allò que pugui danyar-los a ells o a d’altres, saber cuidar-se en situacions potencialment perilloses, poder vincular la sexualitat als sentiments, ser responsables del que els hi passa, donar un valor a la paraula i al diàleg, etc. I és que, aquesta transmissió, no és tan sols a través del que es diu, sinó sobretot a través dels actes, dels fets, del que els propis adults mostrin.

Adolescències (I)

En aquesta ocasió us convido a reflexionar al voltant de l’adolescència. Tot i que, com ja heu pogut adonar-vos amb el títol, jo prefereixo parlar d’adolescències, en plural, perquè no existeix un “adolescent típic” ni hi ha “l’adolescent”, sinó que cada adolescent es vincula a una experiència subjectiva i a una història particular. Existeixen diverses formes de viure l’adolescència i pluralitat d’adolescents trobant les seves sortides, sempre  singulars.  

Entrar al món dels adults -desitjat i temut-, significa per a l’adolescent la pèrdua definitiva de la seva condició de nen. És un moment crucial i constitueix l’etapa decisiva d’un procés de despreniment que començà amb el naixement. Els canvis psicològics que es produeixen en aquest període i que són el correlat de canvis corporals, duen a una nova relació amb els pares i amb el món. La infància es deixa enrere i l’adolescència és l’elaboració subjectiva d’aquests canvis. Separar-se de la infància i dels pares suposa una pèrdua, en definitiva, un dol (el dol pel cos del nen, per la identitat infantil i per la relació amb els pares de la infància). En definitiva, es tracta d’un treball de construcció de la pròpia subjectivitat, un trajecte en que el jove o la jove defineix tant la seva identitat sexual com el seu lloc en el món.

Es sol parlar de l’adolescència com una època de crisi, de canvi i reorganització, de turbulències, de moviments a la recerca d’un nou coneixement d’un mateix. Es tracta d’un període de transició que representa tant una situació de vulnerabilitat com una possibilitat pel desenvolupament de la personalitat. Una crisi és una oportunitat de rectificar posicions i plantejar-se canvis, és un moment de qüestionament, tant pels adolescents com per als propis pares. El viatge de la infància a l’adultesa passa per acceptar que les coses no són immediates, que no s’aconsegueixen màgicament, que és necessari un cert esforç, que cada cosa té un temps i un valor. No es tracta d’omplir-los amb tot allò que demanen, sinó que hi hagi marge per a que aquesta demanda es transformi en un vertader desig, que finalment els durà a cercar allò que veritablement volen.

A vegades, els grans toleren malament que els nois i noies puguin ser egoistes a casa i generosos amb el grup, mandrosos per unes activitats i incansables per d’altres, desinteressats per uns fenòmens i entusiastes d’unes idees, reservats en uns ambients i comunicatius en altres. I tanmateix, tot això no és només necessari, sinó positiu, perquè els permet anar-se autoafirmant d’una manera progressiva en aquest joc de contrastos, i anar posant a prova i consolidant les seves possibilitats. Sovint hi ha adolescents que manifesten la seva rebel·lió, a través del negativisme, el “no a tot”, però pot ser la seva manera de diferenciar-se, de distanciar-se de la família i construir així la seva pròpia identitat.

A la consulta sovint veig com alguns adolescents carreguen a la seva motxilla amb el pes de certes nominacions -“llunàtic”, “volat”, “agressiu”, etc.-, i no troben la manera de desempallegar-se’n. El pes que tenen les classificacions i les etiquetes tant pels pares com pels joves a vegades són gàbies que no permeten que el noi o la noia pugui trobar el seu lloc al món amb més llibertat. En aquest sentit, la psicoanàlisi no cerca adoctrinar als adolescents, sinó ajudar-los a saber quelcom més sobre allò que els agita a la vida (continuarà).

Paraules

Hi ha paraules que ho diuen tot, i n’hi ha que no diuen re. Hi ha paraules essencials, paraules plenes, paraules “clau”; hi ha aquelles paraules elegides, sàvies, amb sentit. Però també n’hi ha de supèrflues i banals, de buides i sense sentit, paraules “palla”. Hi ha paraules que se les endu el vent, mentre que n’hi ha d’altres que romanen.

Hi ha paraules d’amor, i paraules d’odi. Hi ha paraules benèvoles, que acompanyen i bressolen, que escalfen o commouen; hi ha aquelles paraules que poden ser un regal, un petó, un ram de flors. Però també n’hi ha de brutes i malvades, que trasbalsen i glacen, que fereixen i ofenen, paraules “enverinades”. Hi ha paraules que enamoren, mentre que n’hi ha d’altres que tiren enrere.

Hi ha paraules vives, i n’hi ha de mortes. Hi ha paraules que germinen, que ragen, que alimenten; hi ha aquelles paraules clares, fèrtils, “embarassades”. Però també n’hi ha que ofeguen, que eixuguen, que frenen; paraules obscures, estèrils, refractàries. Hi ha paraules fresques, mentre que n’hi ha d’altres que fan olor de romàtic.

Hi ha paraules obertes, i paraules tancades. Hi ha paraules que respiren, que escolten, que circulen; hi ha aquelles paraules que esperonen, que conviden, paraules “brúixola”. Però també n’hi ha que callen i encallen, que fixen o exclouen, inútils o covardes, paraules “rovellades”. Hi ha paraules que brillen, mentre que n’hi ha d’altres que barren.

Les paraules són una eina fonamental de comunicació, però també poden ser un límit quan pretenem expressar allò inexpressable. Poden convertir-se en espases quan danyem o ens fan mal, o poden ser paraules defensives on hi amaguem indefensions i vergonyes. Les paraules són totxanes amb les quals construïm realitats. A voltes, sense adonar-nos-en, podem alçar murs. Per això calen finestres fetes de silencis per a que hi corri l’aire.

Les paraules són una arma de doble tall: mitjançant les paraules podem alliberar-nos de la repressió afectiva quan expressem les nostres emocions però, a vegades, els mots recobreixen els estats d’ànim en comptes de posar-los de manifest. L’excés de paraules esmussa els sentiments. Si es parla massa, es corre el risc d’ocultar allò que se sent.

La psicoanàlisi és una aposta per la paraula, però hem de saber llegir tant el que es diu com el que no es diu, perquè les sessions terapèutiques es manegen tant amb les paraules com amb els silencis. En les paraules hi ha aquella mena d’empremta personal i intransferible que no es pot deslligar de la pròpia subjectivitat de qui les pronuncia. Evolucionem amb les paraules i les paraules evolucionen amb nosaltres, i la construcció d’allò que volem significar al final és cosa nostra.

Fa temps una persona estimada em va escriure una dedicatòria que duré sempre amb mi: “M’agradaria escriure’t les paraules més belles, aquelles que només sap el silenci”. Que no ens faltin les paraules, ni els silencis!

Dol

El dol és el procés d’adaptació emocional que es posa en marxa en tots nosaltres davant una pèrdua, frustració o dolor, siguin aquests externs o interns.

En l’entorn de la Psicologia es parla de les diferents fases del dol (negació, ràbia o ira, negociació, tristesa o dolor, acceptació), i d’una durada màxima de temps en el dol “normal” per a que aquest no es converteixi en patològic. Però, el procés de dol, dependrà del tipus de pèrdua i de la personalitat prèvia del subjecte que el pateix.

Existeixen tantes maneres de passar-lo com persones, i el com viu cadascú les pèrdues, determinarà el procés i la seva resolució. Cada persona té la seva forma específica d’assimilació i s’apropa a la mort d’una manera individual i única.

En què consisteix aquesta elaboració? No és la recuperació d’allò perdut, sinó la reconstrucció del món intern. Implica tota una sèrie de moments, alternants, en els que la persona ha de fer un treball, fonamentalment emocional, que va des de la pèrdua o frustració inicials, a sentir que allò perdut, tot i perdut, roman en el record i en les seves bones influències sobre el nostre desenvolupament.

Convé que la persona es pregunti qui era ella pel que ja no hi és i, d’aquesta manera, poder-se recompondre davant el buit que ha deixat la mort. Quan un perd a la persona estimada, no només perd la presència real, el temps amb aquella persona, allò quotidià, sinó que un també perd el que era un per a l’altra persona i, en molts casos, el que ja no hi és, completava i ajudava a definir al que s’ha quedat.

I, encara que pot arribar a resultar insuportable viure sense l’ésser estimat, una vegada assumida aquesta realitat, un s’enfronta al forat que ha quedat, a allò que ha deixat de ser. És a vegades en aquest punt on un pot quedar-se encallat. Tot i així, cal tenir present que hi ha dols no necessàriament patològics que a vegades necessiten ajuda per a ser elaborats.

Fer el dol d’allò perdut és necessari. L’objectiu del procés de dol és el definitiu acomiadament interior d’allò perdut, l’acceptació de la pèrdua i la disposició a incorporar-se de nou a la vida. Fer el dol d’allò perdut és necessari. L’objectiu del procés de dol és el definitiu acomiadament interior d’allò perdut, l’acceptació de la pèrdua i la disposició a incorporar-se de nou a la vida. I és que, la paraula dol, a més a més de dolor (dolus), també significa “desafiament” (duellum). El desafiament de donar-se una altra oportunitat.

Guerra

La influència de la Primera Guerra Mundial, obligà a replantejar la capacitat de destrucció de l’ésser humà. La pregunta fou: en l’ésser humà, el mal és estructural o secundari? S. Freud considerà que el mal és consubstancial a l’ésser humà, en la mesura que és un ser pulsional i, això, més enllà de la psicopatologia.

Quan A. Einstein, en la seva carta del 30 de juliol del 1932, li va preguntar a S. Freud: “¿Hay algún camino para evitar a la humanidad los estragos de la guerra? (…). Pese al empeño que se ha puesto, todo intento de darle solución ha terminado en un lamentable fracaso”; el pare de la psicoanàlisi, en la seva missiva del 2 de setembre del mateix any, li va respondre: “Nos parece con pocas probabilidades de éxito sino inútil el propósito de eliminar las tendencias agresivas de los hombres. (…) Si la disposición a la guerra se produce por un desbordamiento de la pulsión de destrucción, lo natural será apelar a su contrario, el Eros. Todo cuanto establezca lazos afectivos entre los hombres no podrá menos que actuar como un antídoto contra la guerra”.

Freud tracta de transmetre que l’ésser humà és un animal que es mou pels instints de vida i de mort i que un no pot existir sense l’altre. En aquest sentit, va venir a dir que no es pot eradicar el mal, que seria el gaudi en el sentit negatiu de la paraula.

Tanmateix, la “domesticació” d’aquests instints, l’enfortiment de l’intel·lecte i, per descomptat, els llaços afectius que ens uneixen als demés, ens han permès construir una civilització en la que la llibertat individual i el respecte cap a l’altre són la base de la convivència. A aquest procés que és la civilització occidental li devem el millor que hem assolit, i també bona part del que ocasiona els nostres patiments.

Un es sorprèn en observar que les guerres encara no han estat condemnades pel consell general de tots els homes. Però ja no les suportem més, per això ens alcem contra la guerra, i no es tracta d’una aversió intel·lectual i afectiva sinó que, en nosaltres, s’agita una intolerància constitucional.

Ens és impossible endevinar a través de quins camins o rodejos s’aconseguirà la pau. Per ara tan sols podem dir: tot allò que impulsi l’evolució cultural, obrarà contra la guerra; tot allò que estableixi vincles afectius entre els homes, haurà d’actuar contra la guerra.

Temps

Si algú de vostès esperava llegir un breu relat sobre climatologia, no cal que perdi el temps ni continuï llegint. Però, si vostè és d’aquells que s’ha qüestionat en algun moment com vivim el temps que tenim, pot continuar llegint.

És possible que alguna vegada hagin sentit dir -o fins i tot diguin- que el passat ja ha passat, que el futur no existeix i que tan sols compta el present. Però, a voltes, el passat no és passat perquè ens rosega el present i ens impedeix besllumar un futur amb serenor. Hi ha un parell de fenòmens que van lligats al passat i que ens priven del present, com són: la fixació (quedar atrapats en el passat) i la regressió (el retorn a pautes de conducta pròpies d’una fase de desenvolupament anterior i, per tant, del passat). En la mesura que puguem elaborar part de les nostres experiències passades, segurament estarem en millor disposició per a gaudir del present i encarar un futur amb il·lusió.

A vegades, ancorats en un present que no deixa de ser-ho, ens creem falses necessitats i supèrflues expectatives que ens carreguen de feixugues imposicions i ens fan perdre un dels tresors més preuats que tenim: el temps. Temps per a fer allò que ens agrada, temps per viure, temps per somiar, temps per estimar, temps per ser feliços i fer feliços els que ens envolten.

En una societat sobreexcitada com la nostra, on prima l’eficiència, importa la velocitat, i s’emfasitza l’oblidar, l’expulsar i el treure’ns de sobre allò que molesta, en lloc d’adquirir i interioritzar, sovint es té la fantasia de que si anem suficientment ràpid i no perdem el tren, encara tindrem temps de viure més i més coses…, que és la millor forma de no elaborar res i de no parar-se a pensar ni entendre el que s’ha viscut.

En aquesta línea, hi ha una sèrie de dificultats que van lligades a la nostra disposició, com poden ser l’estrès, la precipitació, o la impaciència (allò de “ho vull ja!”) que es podrien apaivagar posant en pràctica o ensenyant a practicar valors com la lentitud, l’espera o la paciència. Encara que la nostra societat no estigui massa o gens interessada en aquests valors, segur que la nostra salut mental els agrairia.

Hi ha un temps per cada cosa, i cada cosa vol el seu temps. Hi ha un temps arbitrari, marcat pel calendari i les agulles del rellotge, però també hi ha un temps subjectiu, intern, el tempo de cadascú per aprendre, entendre i pair. Hem de ser respectuosos amb el nostre temps, i fer per manera que els del nostre voltant ens el respectin.

Com deia Eclesiastès, hi ha un temps per a sembrar, i un temps per a collir. Però, si us plau! Sense pressa; pas a pas. A més, si som curosos amb ell (el temps), mai ens falla.

Cos i ment

Potser molts de vostès hauran sentir dir més d’una vegada que cos i ment són una unitat. Però, què vol dir, això, realment? Freud va ser un dels primers en relatar com les seves pacients histèriques es blegaven de dolor davant seu i expressaven queixes corporals quan en realitat no hi havia un correlat biològic sinó que el seu origen estava a l’esfera psíquica. El cos i la ment s’afecten mútuament.

En el passat escrit els vaig parlar de les dones maltractades. Sovint pateixen mals físics i psíquics com a repercussió de l’experiència abusiva viscuda. Altres vegades, mostren un malestar corporal més o menys inespecífic la causa del qual la trobem en el seu món emocional, intern i, arrel de no haver pogut metabolitzar suficientment bé certes vivències ni acabar de trobar les paraules que permetrien elaborar-les, el cos s’acaba convertint en una caixa de ressonància pels seus propis mals. Malgrat s’exposin a múltiples proves mèdiques, a vegades no és possible detectar cap disfunció orgànica que estigui a la base de les seves alteracions i patiment.

I és que els sentiments tenen la seva traducció en el cos, alguns comuns per a tots, altres elegits per a cadascú de nosaltres. Entre els comuns per a tots hi ha, per exemple, la sudoració de les mans si ens posem nerviosos, l’envermelliment de la cara davant quelcom que ens inhibeix, l’acceleració del ritme cardíac en la impaciència o l’ensurt, la sensació de tenir un “nus a l’estómac” quan estem tristos o ens sentim exigits… Qui de nosaltres pot dir que mai no ha sentit alguna d’aquestes manifestacions?

Si certs sentiments simples com aquests, dels que podem parlar i als que podem posar paraules, són un reflex tant clar d’allò real; per què certes preocupacions més complexes que potser no entenem i a les que no podem posar paraules, no influeixen en el cos? No cal ser metge per acceptar que “el bon humor no cura el càncer”, o que “un tractament psicològic no et deixarà embarassada”.

Tanmateix, seria de gran ajuda per aquells que pateixen del cos, transmetre’ls que la seva lluita podria ser més suportable si accepten certes coses, si es relacionen amb la seva malaltia o amb la seva impossibilitat d’una manera que estigui més allunyada del victimisme i més propera a l’amor i a l’enteniment, en definitiva, si es deixen acompanyar i inclòs ensenyen al seu acompanyant com ha de fer-ho. En aquest procés, els psicòlegs, els psicoterapeutes i, sobretot, els psicoanalistes, hi tenim un paper important.