Guerra

La influència de la Primera Guerra Mundial, obligà a replantejar la capacitat de destrucció de l’ésser humà. La pregunta fou: en l’ésser humà, el mal és estructural o secundari? S. Freud considerà que el mal és consubstancial a l’ésser humà, en la mesura que és un ser pulsional i, això, més enllà de la psicopatologia.

Quan A. Einstein, en la seva carta del 30 de juliol del 1932, li va preguntar a S. Freud: “¿Hay algún camino para evitar a la humanidad los estragos de la guerra? (…). Pese al empeño que se ha puesto, todo intento de darle solución ha terminado en un lamentable fracaso”; el pare de la psicoanàlisi, en la seva missiva del 2 de setembre del mateix any, li va respondre: “Nos parece con pocas probabilidades de éxito sino inútil el propósito de eliminar las tendencias agresivas de los hombres. (…) Si la disposición a la guerra se produce por un desbordamiento de la pulsión de destrucción, lo natural será apelar a su contrario, el Eros. Todo cuanto establezca lazos afectivos entre los hombres no podrá menos que actuar como un antídoto contra la guerra”.

Freud tracta de transmetre que l’ésser humà és un animal que es mou pels instints de vida i de mort i que un no pot existir sense l’altre. En aquest sentit, va venir a dir que no es pot eradicar el mal, que seria el gaudi en el sentit negatiu de la paraula.

Tanmateix, la “domesticació” d’aquests instints, l’enfortiment de l’intel·lecte i, per descomptat, els llaços afectius que ens uneixen als demés, ens han permès construir una civilització en la que la llibertat individual i el respecte cap a l’altre són la base de la convivència. A aquest procés que és la civilització occidental li devem el millor que hem assolit, i també bona part del que ocasiona els nostres patiments.

Un es sorprèn en observar que les guerres encara no han estat condemnades pel consell general de tots els homes. Però ja no les suportem més, per això ens alcem contra la guerra, i no es tracta d’una aversió intel·lectual i afectiva sinó que, en nosaltres, s’agita una intolerància constitucional.

Ens és impossible endevinar a través de quins camins o rodejos s’aconseguirà la pau. Per ara tan sols podem dir: tot allò que impulsi l’evolució cultural, obrarà contra la guerra; tot allò que estableixi vincles afectius entre els homes, haurà d’actuar contra la guerra.

Temps

Si algú de vostès esperava llegir un breu relat sobre climatologia, no cal que perdi el temps ni continuï llegint. Però, si vostè és d’aquells que s’ha qüestionat en algun moment com vivim el temps que tenim, pot continuar llegint.

És possible que alguna vegada hagin sentit dir -o fins i tot diguin- que el passat ja ha passat, que el futur no existeix i que tan sols compta el present. Però, a voltes, el passat no és passat perquè ens rosega el present i ens impedeix besllumar un futur amb serenor. Hi ha un parell de fenòmens que van lligats al passat i que ens priven del present, com són: la fixació (quedar atrapats en el passat) i la regressió (el retorn a pautes de conducta pròpies d’una fase de desenvolupament anterior i, per tant, del passat). En la mesura que puguem elaborar part de les nostres experiències passades, segurament estarem en millor disposició per a gaudir del present i encarar un futur amb il·lusió.

A vegades, ancorats en un present que no deixa de ser-ho, ens creem falses necessitats i supèrflues expectatives que ens carreguen de feixugues imposicions i ens fan perdre un dels tresors més preuats que tenim: el temps. Temps per a fer allò que ens agrada, temps per viure, temps per somiar, temps per estimar, temps per ser feliços i fer feliços els que ens envolten.

En una societat sobreexcitada com la nostra, on prima l’eficiència, importa la velocitat, i s’emfasitza l’oblidar, l’expulsar i el treure’ns de sobre allò que molesta, en lloc d’adquirir i interioritzar, sovint es té la fantasia de que si anem suficientment ràpid i no perdem el tren, encara tindrem temps de viure més i més coses…, que és la millor forma de no elaborar res i de no parar-se a pensar ni entendre el que s’ha viscut.

En aquesta línea, hi ha una sèrie de dificultats que van lligades a la nostra disposició, com poden ser l’estrès, la precipitació, o la impaciència (allò de “ho vull ja!”) que es podrien apaivagar posant en pràctica o ensenyant a practicar valors com la lentitud, l’espera o la paciència. Encara que la nostra societat no estigui massa o gens interessada en aquests valors, segur que la nostra salut mental els agrairia.

Hi ha un temps per cada cosa, i cada cosa vol el seu temps. Hi ha un temps arbitrari, marcat pel calendari i les agulles del rellotge, però també hi ha un temps subjectiu, intern, el tempo de cadascú per aprendre, entendre i pair. Hem de ser respectuosos amb el nostre temps, i fer per manera que els del nostre voltant ens el respectin.

Com deia Eclesiastès, hi ha un temps per a sembrar, i un temps per a collir. Però, si us plau! Sense pressa; pas a pas. A més, si som curosos amb ell (el temps), mai ens falla.

Cos i ment

Potser molts de vostès hauran sentir dir més d’una vegada que cos i ment són una unitat. Però, què vol dir, això, realment? Freud va ser un dels primers en relatar com les seves pacients histèriques es blegaven de dolor davant seu i expressaven queixes corporals quan en realitat no hi havia un correlat biològic sinó que el seu origen estava a l’esfera psíquica. El cos i la ment s’afecten mútuament.

En el passat escrit els vaig parlar de les dones maltractades. Sovint pateixen mals físics i psíquics com a repercussió de l’experiència abusiva viscuda. Altres vegades, mostren un malestar corporal més o menys inespecífic la causa del qual la trobem en el seu món emocional, intern i, arrel de no haver pogut metabolitzar suficientment bé certes vivències ni acabar de trobar les paraules que permetrien elaborar-les, el cos s’acaba convertint en una caixa de ressonància pels seus propis mals. Malgrat s’exposin a múltiples proves mèdiques, a vegades no és possible detectar cap disfunció orgànica que estigui a la base de les seves alteracions i patiment.

I és que els sentiments tenen la seva traducció en el cos, alguns comuns per a tots, altres elegits per a cadascú de nosaltres. Entre els comuns per a tots hi ha, per exemple, la sudoració de les mans si ens posem nerviosos, l’envermelliment de la cara davant quelcom que ens inhibeix, l’acceleració del ritme cardíac en la impaciència o l’ensurt, la sensació de tenir un “nus a l’estómac” quan estem tristos o ens sentim exigits… Qui de nosaltres pot dir que mai no ha sentit alguna d’aquestes manifestacions?

Si certs sentiments simples com aquests, dels que podem parlar i als que podem posar paraules, són un reflex tant clar d’allò real; per què certes preocupacions més complexes que potser no entenem i a les que no podem posar paraules, no influeixen en el cos? No cal ser metge per acceptar que “el bon humor no cura el càncer”, o que “un tractament psicològic no et deixarà embarassada”.

Tanmateix, seria de gran ajuda per aquells que pateixen del cos, transmetre’ls que la seva lluita podria ser més suportable si accepten certes coses, si es relacionen amb la seva malaltia o amb la seva impossibilitat d’una manera que estigui més allunyada del victimisme i més propera a l’amor i a l’enteniment, en definitiva, si es deixen acompanyar i inclòs ensenyen al seu acompanyant com ha de fer-ho. En aquest procés, els psicòlegs, els psicoterapeutes i, sobretot, els psicoanalistes, hi tenim un paper important.

Maltractament

El fenomen del maltractament en les relacions de parella és un tema en boga, complex, controvertit i sovint poc entès. Tot i que actualment hi ha una major sensibilitat social a tots els nivells, encara manca una major conscienciació i implicació de tots els estaments, públics i privats. Per això és necessari seguir intensificant els esforços en l’atenció i la prevenció.

Situar el que diré, sempre és delicat… però m’hi atreveixo. És més fàcil recórrer al concepte de “gènere” i estar d’acord en que l’home maltracta pel fet de ser-ho i que la dona és maltractada pel fet mateix en sí de ser dona, però és més difícil poder escoltar que, sovint, el maltractament és recíproc i també es produeix entre parelles del mateix sexe (siguin aquestes homes o dones).

És més fàcil dir que la violència de les dones contra els homes és bàsicament auto-defensiva, però és més difícil poder escoltar que, la dona agressora, no és un mite, ja que tots els éssers humans tenim tendències constructives i destructives.

És més fàcil caure en la dicotomia de “dona víctima – home culpable”, però és més difícil poder escoltar que, en definitiva, no existeix un perfil prototípic i cada membre haurà  d’assumir la responsabilitat de les relacions que hagi viscut en el passat i de les que viurà en el futur.

És més fàcil dir que la causa de l’agressió es deu a factors com l’alcohol, la frustració, l’estrès o el mal caràcter del maltractador, però és més difícil poder escoltar que determinades característiques personals que presenten les dones maltractades poden incrementar la seva vulnerabilitat de patir una relació de maltractament.

És més fàcil dir que les agressions físiques, més visibles i evidents, comporten més risc per a la salut psicològica de la persona maltractada, però és més difícil poder escoltar que, la coacció psicològica, sense lesions físiques, pot resultar més incapacitant i nociva per al funcionament habitual de la dona.

És més fàcil dir que els dos membres de la parella no es separen per raons econòmiques, socials o familiars, però és més difícil poder escoltar que existeixen possibles explicacions psicològiques, conscients i inconscients, que ens informen sobre aquesta dificultat.

És més fàcil caure en l’status de víctima i transformar-lo en un lloc des del qual definir-se, però és més difícil poder escoltar que, sovint, les situacions també ens ofereixen l’ocasió d’elegir (o rebutjar), ser víctima, d’organitzar-nos (o no) entorn aquesta identitat, de descobrir-ne els avantatges i els inconvenients.

És més fàcil dir que la culpa la té el masclisme de la nostra societat, però és més difícil poder escoltar que, a vegades, la dona també participa en allò que la pot perjudicar.

Hi ha una implicació del subjecte respecte el que li passa a la vida encara que no ho sàpiga, encara que no en sigui conscient. Aquest és el punt d’impotència de tots els serveis, com que és un problema social, hi ha tota una inversió social, al darrera d’això! Però, a nivell subjectiu, no es pot desfer el nus…

Fa molts anys que treballo en aquest àmbit, i en la meva pràctica clínica he vist moltes, moltíssimes dones. Són elles les que en gran part m’han ensenyat tot això. Sé de què parlo.

La primera entrevista

Quan una persona es decideix a consultar a un psicòleg o psicoterapeuta per primera vegada, s’obre un espai inèdit per a comprendre millor el que li passa i poder fer alguna cosa al respecte. Es tracta d’una decisió no exempta de coratge, ja que amb l’ajuda del professional un és més capaç de descobrir aquell punt molest en el qual s’encalla una vegada i una altra.


En la meva consulta intento que cadascú trobi el seu propi camí, tractant de que, en la mesura del possible, allò insuportable es faci suportable. A través de la paraula i l’escolta activa, procuro acompanyar al subjecte en un procés d’acceptar-se a ell mateix, fent-se responsable de les seves decisions i de la vida que ha elegit.


Aquesta primera visita suposa la possibilitat d’iniciar un trajecte que pot marcar un abans i un després en la vida de la persona. Per això és tan important que el pacient es senti acollit i, sobretot, escoltat sense ser jutjat. Que pugui sentir-se en un lloc on podrà treballar el seu patiment i en el que pugui prendre decisions respecte la seva pròpia vida sense la influència dels altres.


Cal que el pacient se senti lliure per a expressar la versió particular de la seva història. M’agrada posar èmfasi en aquest “ser lliure” perquè, precisament, una consulta psicoanalítica és un dels pocs llocs en els que un subjecte és realment lliure d’expressar i explicar les coses com vol, ja que les poques normes que hi ha inclouen la llibertat com a condició.


Les sessions terapèutiques es manegen amb les paraules, però també amb els silencis. Per a que la persona aprengui a escoltar-se a ella mateixa, hem de saber escoltar tant el que diu com el que no diu, hem de dominar l’art de saber llegir, en el seu relat i en el seu silenci, les línies i entre línies. Per això et convido a seguir llegint aquest espai de reflexió en els propers textos del món de la Mon, on parlaré de diferents temes al voltant de la psicologia i, perquè no, de la vida.

Preguntes i Respostes

A vegades al carrer hem sentit dir que qui és fa psicòleg té un problema personal, i que qui s’hauria de tractar són els propis psicòlegs…! Què ens en pots dir?

Com en tota professió, hi deu haver casos de tot! Persones que per les seves dificultats personals decideixen estudiar psicologia, persones que estudien psicologia perquè tenen un predisposició i una sensibilitat de base, o també per ambdues coses a la vegada… Ara bé, no siguem il·lusos! Una persona, pel fet de ser psicòloga no està exempta de patir dificultats o tenir conflictes emocionals; ull amb el professional que ens digui: “jo no en tinc cap, de problema!”, perquè això mateix pot ser-ho… Dins la psicologia hi ha diferents orientacions teòriques i diferents maneres de treballar, però des de la perspectiva psicoanalítica s’aposta per un trípode que a mi em sembla fonamental, que és: la formació (haver-te format considerablement tant a nivell teòric com pràctic), la supervisió (tenir un espai de reflexió compartida per treballar els casos clínics), i l’anàlisi personal. Des de la psicoanàlisi, el propi terapeuta ha d’haver passat per una experiència de tractament més o menys llarga, de manera que hagi pogut treballar determinats punts cecs que podrien interferir el treball amb els seus pacients, que hagi pogut travessar els seus fantasmes, i que sàpiga fer alguna cosa amb aquell moll de l’os, aquell nucli dur que no canvia, per tal que la seva vida sigui més satisfactòria.

Per què des de la psicoanàlisi es posa accent a la infància de la persona i sovint es demana pels somnis?

És en les primeres relacions que establim amb els nostres pares (en general), d’on se’n desprendrà una forma de teixir vincles a mesura que anem creixent; en funció de com siguin les nostres relacions primerenques, ens relacionarem d’una manera o d’una altra en la nostra adultesa. Això no és una relació causa-efecte directa i lineal, però sovint podrem establir alguns ponts entre el conflicte actual que ha motivat consultar i quelcom que es va produir als primers anys de vida del subjecte, i això sense haver de recórrer a la clàssica teoria del trauma. Tenim tota una història darrera nostre que ens condiciona i ens ha anat fent qui som, tant si en som conscients com si no. La infància sempre està allà, en ella hi ha quelcom nuclear des d’on s’ha anat estructurant la nostra identitat… Però deia sovint i no sempre perquè no tots els problemes que tenim estan relacionats amb la infància. Hi ha problemes que, com diria Freud, són “misèries de la vida quotidiana”, i no per elles emmalaltim ni ens hem de veure empesos a anar al psicòleg. I no és que sempre ens interessem pels somnis, però sí que estem atents a totes aquelles formacions de l’inconscient: actes fallits, lapsus, símptomes… i, per tant, també als somnis, que són la via regia per accedir a l’inconscient. Els somnis no tenen una lectura unívoca: ens parlen de desitjos, de temors…, i la seva interpretació té raó de ser en el marc d’un treball analític. Per això és una gran simplificació i jo diria que un error somiar en quelcom i pensar que recorrent a un llibre de símbols o a internet descobrirem què significa. El somni és un enigma que ha de ser desxifrat, i encara que existeixin símbols universals pels quals les coses tenen significacions col·lectives que tothom comparteix, a nivell del somni el que es posa en joc són els símbols personals i particulars que determinen a aquell subjecte.

Parlar del passat, si aquest ja no es pot canviar, vols dir que ajuda?

Sí, el que ha passat ha passat, els fets són els fets i no es poden canviar. Però a voltes el que ha passat no és passat sinó que continua sent present a les nostres vides de manera que pertorba el nostre caminar… Els fets que han passat no els canviarem, però sí que podem modificar la vivència d’aquells fets, es tracta de poder viure allò que encara cueja d’una altra manera, a través de fer-ne una bona digestió i elaborar allò viscut. En un treball terapèutic, el subjecte va construint i escrivint de nou la seva pròpia història i, en fer-ho, la va redescobrint. És així com es “cura” allò que ens fa patir, el que hi ha a l’origen dels símptomes no són els fets com a tals, sinó quelcom relacionat amb el que el subjecte ha viscut, però que tanmateix era desconegut per a ell.

I no “podríem passar” senzillament llegint llibres d’autoajuda? O inclòs fer un tractament per internet?

Són opcions, tampoc les qüestionaré en excés. Tots som lliures d’elegir i també responsables del què triem, però el que sí sabem és que allò que intervé en la guarició del patiment d’un subjecte, és la relació que s’estableix entre el pacient i el terapeuta, un tipus de relació interpersonal especial que és insubstituïble per la lectura. És més, empíricament no està demostrat que, per exemple, el model cognitiu-conductual sigui més eficaç que un abordatge sistèmic, o constructivista, o psicoanalític, però en canvi el que sí coneixem és que els resultats emanaran de la pròpia relació que siguem capaços de crear i d’inventar. Serà a través de la transferència des d’on es podrà desenredar la repetició… I per internet es poden fer moltes coses, però no precisament psicoanalitzar-se! Un treball analític no és una conversació telefònica qualsevol ni una conversa per xat. El meu treball té a veure amb una escolta no tant del que la persona vol dir, sinó de la forma particular d’un subjecte d’habitar la seva llengua. Serà en un petit matís, en un silenci, en un to de veu, etc., on trobarem les pistes i les marques de certs desitjos inconscients d’aquella persona. La psicoanàlisi és una aposta per la paraula i els seus efectes en el qui parla i en el qui escolta.

Hi ha persones que semblen tenir una gran necessitat de saber quina etiqueta diagnòstica “tenen”… Això no pot tenir peròs i contres?

En efecte. D’entrada i a curt termini pot tranquil·litzar, però per altra banda també té el perill de desresponsabilitzar al subjecte: “com que tinc això, mala sort, m’ha tocat, no hi puc fer res”. Un es repenja en el seu diagnòstic i ja no hi ha manera que faci alguna cosa de veritat per sortir d’aquell estat. I d’aquí als coneguts “beneficis secundaris” de la malaltia… Ara em ve al cap un llibre de Eliacheff i Soulez (una psicoanalista i un advocat) que es titula “El tiempo de las víctimas”, publicat el 2009, i és interessant perquè explica com, en la nostra societat, la figura de la víctima ha arribat a substituir la de l’heroi, i planteja a on arribarem amb aquesta victimització generalitzada que s’alimenta de l’ideal igualitari i de l’individualisme democràtic (és a dir, això de que volem ser tots iguals i al mateix temps tots diferents). En aquest context, qualsevol persona que pateix pot reivindicar que és víctima: el sofriment és una injustícia i no patir esdevé un dret. Però si tota persona que pateix és una víctima, l’extensió del domini de víctima no té límits. Les situacions també ens ofereixen la ocasió d’elegir (o rebutjar) ser víctima, d’organitzar-nos (o no) entorn a aquesta identitat, de descobrir-ne els avantatges i els inconvenients. Hi ha persones que es constitueixen com a víctimes, ho transformen en una identitat, un lloc des del qual definir-se. Els terapeutes hem d’ajudar a mobilitzar un canvi en aquesta posició subjectiva. Justament l’aportació rica i valenta que fa el model psicoanalític consisteix en no aixafar al subjecte amb les classes diagnòstiques que utilitzem, i atorgar la importància que es mereix cada cas en particular.

Quan podem dir que el tractament finalitza?

Quan la persona pot traçar un camí més satisfactori a la seva vida; quan els símptomes o les queixes inicials han disminuït o s’han modificat; quan la persona té una major capacitat d’introspecció i és més capaç d’entrar en contacte amb els propis sentiments; quan hi ha un augment de la tolerància envers el sentiments propis considerats com a negatius o desagradables; quan existeix una major tolerància a les frustracions i a les limitacions pròpies i alienes; i, en definitiva, quan la persona és més capaç de gaudir de la vida en general i tenir satisfaccions en l’amor, el treball, la família o la sexualitat. El final d’un tractament no consisteix necessàriament en que un estigui alliberat del seu símptoma, sinó en que se sàpiga perquè s’hi està enredat.

Per acabar… algun consell final?

Doncs sí, defugir dels consells aplicables a molts i de les receptes màgiques, perquè no existeixen, són una fal·làcia! Hi ha una regla d’or fonamental: que és la importància del cas per cas. Com deia, procuro atendre la particularitat de cada història i desmarcar-me de les respostes estandaritzades. Crec i confio en prioritzar allò singular de tot humà; lluny de la tendència a etiquetar, aposto per una “clínica del tacte”. Per tractar-se cal coratge; però un tractament pot canviar la vida del subjecte i fer que aquesta sigui més gratificant i més rica emocionalment.

Què pretenc amb el Blog

Amb aquest Blog pretenc compartir diversos textos que vagi escrivint al voltant de la psicologia, la literatura i, perquè no, de la vida. Vol ser un espai que convidi a la reflexió i, com dic, englobarà temes molt diversos, alguns més acadèmics, altres més divulgatius, i uns altres amb un estil més literari.
A la meva consulta, atenc a tota persona que necessiti ajuda i estigui disposada a fer un treball. Em dedico a atendre adults a nivell individual i de parella, i també faig teràpia amb nens i nenes. Habitualment, el que duu a demanar una primera visita és el patiment a través dels símptomes, com la mateixa angoixa, que no es tracta de taponar-la, sinó que s’ha de poder interrogar, perquè si ens sentim angoixats és per alguna cosa i sovint ens pot apropar a algun punt de veritat subjectiva. Quan un es pot formular la pregunta de: Per què em torno a trobar amb el mateix? S’obre la possibilitat de dirigir-se a un professional. No tant per saber allò que no se sap, sinó per saber fer alguna cosa amb allò en que la persona està enredada. Convé rompre amb els prejudicis respecte a que qui acut a un professional de la salut mental és un trastornat o un boig; i cal recordar que justament és la part sana del pacient la que el duu a consultar, ja que implica tenir un cert reconeixement de que quelcom en ell no funciona i que està implicat en allò mateix que no aconsegueix desenredar i el fa patir. La clínica ens reclama atendre el cas per cas, la particularitat de cada subjecte, és una tasca d’artesania!
No és fàcil resumir amb poques línies en què consisteix un tractament psicològic, perquè hi ha diferents modalitats de tractament -per exemple, és diferent un seguiment d’una psicoteràpia focal i breu, i aquests d’una psicoteràpia d’orientació psicoanalítica pròpiament dita-, i perquè existeixen uns criteris d’indicació i contraindicació per a cada persona. Es tracta de poder fer un procés personal, de parella o de família que convidi al subjecte a interrogar-se respecte el que li passa a la vida i quin paper hi juga, quin és el seu grau de participació, de quina manera hi està implicat. La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que justament s’ofereix des del marc psicoanalític. El treball d’orientació psicoanalítica proporciona un espai per a la subjectivització i permet que una persona es responsabilitzi del seu malestar i per tant pugui solucionar-lo des de dins.

Bona lectura!