Amor

En aquesta ocasió, no seré jo la que parli (escrigui). Us convido a reflexionar al voltant de l’amor a partir d’unes cites que en algun moment m’han commogut, m’han permès saber més i davant les que sento un profund agraïment que m’empeny a compartir-les. Feliç lectura!

“El coneixement profund d’un mateix és una qüestió d’intimitat. Estimar-se no és sinó una mostra d’exigència, i de vegades el rigor no constreny, ans allibera” (M. Martí i Pol, 1987. “Correspondència amb Joan Vinyoli”)

“Amar es desnudarse, es decir, deshacer los nudos que nos tienen cautivos” (P. Grande, 2012. “Hendiduras”)

“El amor consiste en que dos soledades se defiendan mutuamente, se delimiten y se rindan homenaje” (R. Maria Rilke, 1929. “Cartas a un joven poeta”)

“Cuando amamos, cultivamos a ciegas las gracias del hechizo…” (Y. Reza, 2000. “Una desolación”)

“Lo inesperado en el poema, lo inesperado en el amor y en la amistad. El encanto de las cosas que no han sido y llegan sin llamar” (D. García, 2004. “Voces detenidas”)

“L’amor no pot ser engabiat. L’amor, per reprendre una esplèndida imatge que Rainer Maria Rilke utilitza en una de les seves cartes, necessita moure’s lliurement, necessita una mà oberta que li permeti, sense obstacles, aturar-se o escapar. Serrar els dits per immobilitzar-lo significa convertir la mà en un taüt. Perquè posseir vol dir matar” (N. Ordine, 2013. “La utilitat de l’inútil”)

“La valentía del amor se mide por su virtud para reconocer lo que en el otro se nos presenta bajo la forma de la diferencia, y aun así ser capaz de acoger esa otredad. Un amor despojado de las envolturas narcisistas exige una disposición a la contingencia del encuentro y una renuncia al fantasma de la completitud” (Z. Bauman y G. Dessal, 2014. “El retorno del péndulo. Sobre psicoanálisis y el futuro del mundo líquido”)

“Lo que no se podía hacer era amar a un mismo individuo, años y años, con un mismo tipo de amor, pero sí podía irse estableciendo con una misma persona y a lo largo del tiempo amores creativos, estimulantes y distintos” (E. Tusquets, 2005. “Para no volver”)

“La confianza y el respeto no surgen espontáneamente, hace falta fundarlos” (L. Etxebarría, 2009. “De todo lo visible y lo invisible”)

“La gratitud es una experiencia subjetiva, como la fe (…). La gratitud es lo menos efímero de nuestra vida. Por ella somos probablemente menos libres, pero también estamos menos solos. Y eso está bien” (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”)   

Joc

El joc ocupa un lloc important en la maduració de qualsevol nen i nena i té un paper fonamental en el seu procés de socialització. Un nen que no juga és un nen inquietant, sigui quina sigui la seva edat. El joc té diferents funcions. En primer lloc, una funció de comunicació, d’exploració i d’experimentació. Ofereix la possibilitat al nen d’encarar sentiments hostils i agressius de tal forma que l’ansietat es redueix a nivells que el nen pot manejar. En aquest sentit, pot esdevenir una experiència emocional reparadora. Una segona funció del joc és la capacitat de simbolitzar. Té a veure amb representar una realitat no present, fer el “com si”. Un joc “suficientment bo” ha de permetre l’expressió de la creativitat del nen. Els jocs excessivament tècnics o sofisticats poden limitar o interrompre la capacitat d’inventar. I, un excés de joguines també pot ser perjudicial: “massa jocs destrueixen el joc”. Una tercera funció del joc és l’elaboració de les experiències. En la mesura que un nen pot exterioritzar les situacions que li provoquen ansietat i transformar-ho en un joc plaent, li serveix per elaborar i entendre les diferents fases per les que passa. I, clarament, el joc té unes funcions terapèutiques. Jugant, el nen va construint el seu aparell psíquic i la relació amb el món exterior. El joc del nen pot canviar al llarg del tractament i, un canvi en l’estil del joc, pot implicar canvis en la seva personalitat.

Tanmateix, és impossible apreciar el joc infantil si no és té en compte l’edat i el nivell evolutiu. Fins els 2 anys, es tracta d’un joc sensoriomotriu, d’exploració i de repetició. A diferència de quan són més grans -que han de comprendre per poder fer-, en aquesta etapa el nen fa per comprendre. És un joc de tipus egocèntric, el nen pot passar amb facilitat d’un joc a l’altre sense acabar-ne cap i està centrat en el plaer que li proporciona manipular les coses. Entre els 3 i els 7 anys, ja hauria de realitzar un joc simbòlic o representatiu. Això és, la capacitat de traduir les seves experiències en símbols, i fer el “com sí” (p. e., com si fos la mama, com si fos el metge, etc.). Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca. El nen pot atribuir un significat als objectes i, un mateix objecte, en diferents contextos, pot representar coses diferents (p. e., primer, utilitzar una tassa per donar de menjar a una nina però, després, va adquirint un nou significat i és posada boca avall com a cadireta). A partir dels 7 o 8 anys, és comú el joc de regles. S’amplia la socialització del nen, cada vegada reconeix més a l’altre com a coparticipant del seu joc, comparteix el joc amb altres nens i s’hi relaciona per cooperar (p. e., parxís, dames, cartes, etc.). Té sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de la regla.

El treball terapèutic amb nens i nenes ens ensenya que el joc del nen normal és aquell que li permet superar els conflictes inherents al seu desenvolupament i sortir-ne enriquit. La capacitat simbòlica està desenvolupada, té possibilitats creatives, comunicacionals i pot aprendre de l’experiència. Pot jugar a jocs variats i mostra una preferència per la sorpresa. El joc del nen deprimit pot iniciar-se d’una forma extremadament lenta. Triga molt en muntar un joc que, al final, queda com un paisatge vivent en el que no hi passa res. El joc del nen amb un trastorn de conducta es caracteritza per ser monòton, avorrit, limitat, amb poca fantasia i manca de plaer. Prefereix els jocs d’acció i, degut al seu problema d’atenció, en cinc minuts ja ha jugat a tot. Finalment, el joc del nen psicòtic queda envaït per temes agressius i destructius, fent un joc inestable, canviant i caòtic. Pot manipular indefinidament un objecte, replegat en la seva auto-esfera. Destaca l’estereotípia de les activitats, la repetició de les conductes i la impossibilitat d’adequar-se a la realitat.

Boja

Li deien la boja. En realitat es deia Maria, però rarament la cridaven pel nom i pocs el sabien. Devia tenir uns quaranta i tants anys llargs, coixejava una mica i s’esmunyia entre la gent amb una mirada errant que oscil·lava entre el vent feréstec i el dòcil. Anava mal girbada. Duia un davantal lligat a la cintura, en aquell punt on s’unia una faldilla esquinçada i una camisa de quadres. I sempre anava amb el mateix mocador al cap, unes mitges gruixudes estiu i hivern sorgides per tot arreu i unes xiruques gastades. Tot i portar el cos tapat, se li escolava part del seu esperit, gran, verge, desbocat i ric. Era analfabeta, i potser era això el que li conferia aquell aire desconfiat i un cert deix de tristesa. A voltes deixava anar un d’aquells somriures irreprimibles, mig grotescos, com l’udol d’un animal malferit. Les males llengües deien tot mofant-se que, resguardada a casa seva, li agradava córrer nua amunt i avall tant si feinejava atribolada com si ballava al capvespre sense música de fons. Mai no va deure ni un ral a ningú, era honesta com un tros de pa. No es posava en conflictes, però tenia un instint gairebé màgic per ajudar a qui realment ho necessitava. Tampoc se li coneixia parella ni companyia. Ella deia, senzillament, que ja estava bé sola. I que la seva millor amiga era ella mateixa. Tenia un cor més gran que la vaca que munyia i era fidel a qui se li obria i li feia confiança. Cantava amb la passió primitiva del qui no en sap però experimenta un gran plaer en fer-ho. O potser a vegades cantava simplement per espantar els malsons i les pors, que no ocultava. Es veu que sovint també parlava sola. I ho feia des de que tenia ús de raó o, millor dit, des de que els seus pares moriren quan ella amb prou feines alçava dos pams de terra. Tot i que també conversava amb el parell de cabres que tenia, amb els arbres del camí, les cuques de llum i els estels de la nit. Era amant de la natura i estimava el silenci. Tenia un hort, un petit reducte de terra on al seu fons s’hi concentraven arrels de totes menes i, a la superfície, planter variat. S’hi passava qui sap les hores, al seu hort. I sempre li agradava tenir-hi flors, com si decorés l’altar de Déu. Havia corregut poc món, però es coneixia tots els topants dels seus vorals  amb els ulls clucs. Posseïa un talent natural per fer front als entrebancs i adaptar-se als imprevistos. Deien que no sabia distingir entre el somni i la realitat, que vivia immersa en el seu món de fantasia, però tenia un enigmàtic do: curava amb les mans. I sabia de l’art de fer guaricions i remeis casolans a base d’herbes i beuratges naturals. Desgavellada, bruta, envellida, temorosa. Intuïtiva, enèrgica, capaç, noble. Mostrava sense vergonya -ni massa consciència- allò que els demés també tenien però intentaven sempre amagar. Però tan sols era una bona dona que duia escrit al rostre els solcs del pas del temps i el pes del patiment. Li deien boja. El més curiós del cas és que mai no es va identificar amb aquesta etiqueta; devia tractar-se d’una dona sàvia. Potser una mica boja, sí. Potser una mica bruixa, també. Però sàvia per no deixar-se encasellar pels estereotips que no veuen més enllà de la mera aparença externa i els estigmes propiciats per una societat poc justa i més boja del que es pensa.

Perversió

Quan pensem en les perversions, sol ser freqüent que de les primeres que ens vénen al cap siguin les perversions sexuals. Els Manuals actuals dels trastorns mentals parlen de trastorns parafílics i n’inclouen una àmplia llista. Però en aquesta ocasió voldria escriure unes ratlles sobre un tipus particular de perversió: la perversió del llenguatge.

Els éssers humans, a part de satisfer determinades necessitats biològiques imprescindibles per la supervivència, tenim unes necessitats afectives, inherents a la pròpia existència. D’una banda, posseïm una necessitat de protecció i seguretat davant els entrebancs que ens depara la vida. D’altra banda, reclamem la necessitat d’autonomia i llibertat. I és precisament aquí, immersos en aquesta dicotomia vital, on rau el conflicte afectiu de l’home. A nivell primari, la necessitat de protecció i seguretat s’expressa a través del plor, el crit, el riure, el gest o el balbuceig. Al mateix temps, amb la conducta exploratòria, l’infant comença a expressar les seves necessitats primerenques d’autonomia i de llibertat.

Però, amb l’aparició del llenguatge, es produeix un desplaçament dels nivells primaris i la situació canvia radicalment. Les formes primàries que fins ara ens permetien mantenir un cert contacte relacional amb la realitat externa, deixen de ser la forma habitual per a expressar la nostra afectivitat. Amb l’adquisició del llenguatge podem conferir un ordre al món, o captar el cert ordre que la societat ens imposa del món. El llenguatge ens permet accedir als conceptes, símbols, idees, constructes mentals, etc. Gràcies al llenguatge, podem formular-nos preguntes i cercar-ne respostes.

El fet de pertànyer a una cultura basada en el domini organitzat i sistemàtic condueix a que el llenguatge es perverteixi i deixi de complir les funcions que en un inici li eren pròpies. Aquesta perversió del llenguatge acull dues vessants diferenciades però també relacionades: la instrumentalització del llenguatge com a eina de poder, i la instrumentalització del llenguatge com a eina de submissió. Gòrgies, el sofista, deia que qui tenia la paraula tenia l’espasa. Els sicilians aportaren la primera definició de retòrica i deien que la seva missió és forjar mestres en l’art de persuadir. Però aquest art dóna un poder perillós: el poder de disposar dels mots sense les coses. I de disposar del homes en disposar dels mots. Vivim en un món on el llenguatge s’ha utilitzat com a eina de domini, de poder, abandonant així la seva funció afectiva. És per això que dic que s’ha instrumentalitzat el llenguatge. D’altra banda, per poder-nos adaptar al llenguatge autoritari per part del “poder”, necessitem un llenguatge apropiat. El domini ens demana adaptar-nos lèxicament per oferir un argument que ens permeti racionalitzar o justificar la nostra posició. I això també és una perversió del llenguatge, ja que aquest deixa d’assumir les seves funcions originàries i passa a contribuir al fet d’ordenar i manar, o bé creure i obeir.

Davant la situació de perversió del llenguatge, sembla evident que s’imposi la necessitat de la reforma del llenguatge. Aquesta tindria com a missió bàsica tornar al llenguatge la funció que li és pròpia: la comunicació entre els homes. I semblaria que, a qui més li escau dur a terme aquesta tasca -és una hipòtesi de treball- seria l’escriptor, l’artista o el poeta, i el vehicle per mitjà del qual reformar-lo, la poesia. Gràcies a la concepció animista i al pensament analògic que tenen cabuda en la poesia, aquesta ens permet reconciliar-nos amb la realitat fent front al llenguatge “imposat” i recuperant la paraula perduda. Aquesta reconciliació implica una nova manera de sentir i de viure i és que, de fet, l’expressió poètica és fruit de la sensibilitat del poeta i de tota la seva vida, i no pas un mer exercici literari. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat. Estem fets de paraules! Elles són la nostra única realitat o, almenys, el major testimoni de la nostra realitat.

Crit

Una de les primeres imatges que em ve a la ment davant el vocable “crit” és el famós quadre de “El grito” (Skrik,en norueg) d’Edvard Munch (1893), que simbolitza a un home en un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. Segurament no tan sols es tracta de l’angoixa personal del pintor sinó que també representa un crit d’incomprensió adreçat a l’organització social de l’època. Aquest quadre expressionista es caracteritza per una expressivitat i una força psicològica increïbles. I és que no podem deixar de sentir un cert estremiment quan el contemplem. E. Munch distorsiona les formes retorcent-les i desfigurant el rostre, tractant de transmetre el ritme d’aquests sentiments. Una obra popularitzada per l’artista pop Andy Warhol -entre d’altres- fins el punt de convertir-se en una icona de masses.

Però aquest mot també em du a reflexionar sobre el crit del nadó. Quan neix un ésser humà, el primer que fa és proferir un crit. Per a les mares és quelcom instintiu, escolten aquest crit que va dirigit a elles i l’atenen, convertint el crit en demanda. Quan encara no existeix la paraula, a nivell primari, les necessitats de protecció i seguretat s’expressen a través del crit, el plor, el riure, el gest o el balbuceig. Són les primeres formes del llenguatge afectiu. El nadó plora quan té gana, riu en veure la mare, gesticula imitant l’adult o emet sons demanant suplir les seves necessitats afectives. La majoria de mares aprenen a reconèixer ràpidament els crits del seu fill i la seva significació, i això els permet actuar amb més o menys grau d’urgència segons sigui la necessitat de l’infant. Fent un pas més, el psicoanalista Jaques Lacan sosté que el crit que el nadó dirigeix a la mare no és tan sols una senyal instintiva sinó que els crits de l’infant s’organitzen en una estructura lingüística molt abans de que el nen sigui capaç d’articular paraules recognoscibles. I, en aquest sentit, els crits de l’infant tindrien una naturalesa simbòlica que entronca amb el concepte de demanda. Com que l’infant és incapaç de satisfer les seves necessitats biològiques, ha d’expressar-les en forma vocal (amb demandes) per a que l’altre (la mare) realitzi determinades accions. L’exemple primari de necessitat biològica és la gana, que el nen articula amb un crit (una demanda) per a que la mare li doni de menjar.

Però aquest terme no està exempt d’altres connotacions. El seu femení, “crida” (llamamiento o llamada, en castellà), fa referència a dir en veu alta, a proclamar noves que interessen als habitants d’una població. L’actualitat ens serveix un clar exemple: “Crida per la democràcia”. Però no oblidem que el 1981 el nostre país ja va viure la “Crida a la solidaritat”, un moviment que qüestionava el procés de normalització de la llengua catalana. En canvi, el verb cridar ja és un altre assumpte. Dir alguna cosa fent crits (en un to de veu excessivament alt) no sempre ens col·loca en la millor posició. Com em deia un estimat amic no fa gaire tot parlant de la importància de ser coherents: “no podem dir a una criatura que no cridi, cridant”. Ara bé, cridar no és exclusiu de l’home; els animals també emeten crits. De fet, com a sinònims del verb cridar ens apareix: bordar, bramar, rugir, xisclar, lladrar, etc. I, si un fins i tot pot cridar als quatre vents, fixem-nos en que el compost escridassar inclou més directament a un altre a qui van dirigits els crits, ja sigui per renyar-lo o reprendre’l. Significa esbroncar, donar una repulsa. El sentits figurats de la paraula crit són molts. Com la podríem seguir exprimint? El plaer de jugar amb les paraules és gran, i sol tenir els seus fruits. T’hi apuntes?

Vacances

El setembre i el gener solen ser dos mesos en els que l’índex de parelles que consulten a un professional de la psicologia, tendeix a augmentar. I és que, encara que a primer cop d’ull pugui semblar paradoxal, els desitjats períodes de vacances poden ser un temps en el que els conflictes de la parella es posen damunt la taula i queden al descobert.

Durant la resta de l’any hi ha determinats aspectes que romanen més o menys camuflats per l’activitat l’aboral, les tasques del dia a dia, les pressions de diversa índole a les que ens veiem sotmesos o moltes coses a les que hem de respondre, atendre i tenir cura. De fet, tot va bé quan no hi ha conflictes pre-existents o irresolts…

Però quan les parelles passen més temps juntes, com en els períodes vacacionals, aquests es poden convertir tant en un espai potencial per al benestar i el descans, per als rencontres i les restitucions, com en un temps en que a voltes es fan més visibles i evidents les discrepàncies entre els dos membres de la parella i les diferències passen a ser una font de tensió i mal enteniment.

Com deia a l’inici d’aquestes línies, després de les vacances d’estiu o de Nadal, són dos moments en que les consultes que s’hi dediquen reben i atenen a més parelles. Parelles que han decidit fer el pas d’intentar esbrinar què és el que està en joc en la seva dinàmica relacional i, almenys, poder entendre millor quin ha estat el seu funcionament com a parella fins llavors i poder-se aturar a pensar que poden fer plegats i que volen ser o esdevenir en un futur.

Tot i així, no podem menystenir el fet que els períodes de vacances poden convertir-se en una gran oportunitat per la millora de les relacions de parella i en un espai privilegiat per al retrobament. Pot ser un moment idoni per compartir, dialogar amb calma i consolidar el projecte comú. I, si tenim una predisposició interna per atansar-nos a l’altre, pot ser un temps fructuós i de creixement i enriquiment mutu. Així doncs, bones vacances d’estiu a tothom!

Trauma

Aquesta és la història real d’un cas inventat. Es tracta d’una nena de 13 anys -a la que anomenaré Blanca– que de petita va ser abusada per un seu oncle; una figura amb qui la nena confiava innocentment. Quan arriba a la consulta, no és tan sols el seu cos objecte d’abusos el que ha emmalaltit amb un trastorn alimentari greu, sinó que el seu llaç amb el món ha trontollat fortament. Resulta que, quan la nena revela els abusos patits, la seva mare, en lloc d’indignar-se, li recomana una mena de silenci encobridor per protegir l’statu quo que impera en la família. Per aquesta nena, ja res serà com abans: sent que la paraula de la mare, en lloc de recolzar-la, l’abandona passivament, tal com havia estat en mans del seu oncle.

El trauma de l’abús sexual per part d’un membre de la família, no tan sols afecta al cos del nen o nena sinó que envaeix la seva vida psíquica i és, per sobre de tot, el trauma de la pèrdua de la confiança amb l’altre. La família, com un espai de pertinença i protecció, dóna pas a un rostre que es revela monstruós. L’infant no pot concebre la noció de que una persona que se suposa que hauria d’ajudar-lo sigui al mateix temps la persona que el deixa tant desprotegit i desemparat. No és només el cos objecte d’abusos el que pot emmalaltir sinó que al subjecte se li esberla el seu vincle amb el món. No és només el subjecte el que s’esfondra sinó que el que es desintegra és el sentit del món tal i com l’havia conegut.

Etimològicament, trauma ve del grec traûma, traúmatos, que significa “ferida”. Un trauma és un esdeveniment que es caracteritza per la seva intensitat, per la incapacitat del subjecte de respondre-hi adequadament i per les conseqüències duradores que provoca, que suposen una ruptura del curs de l’existència i amenacen la integritat de la persona. El concepte de trauma està present en tota l’obra de Freud, des del principi fins el final. I, molt sintèticament, el que finalment ve a dir és que la primera vivència infantil pot no adquirir un caràcter traumàtic, però que serà en un segon moment (freqüentment en l’adolescència) que una segona escena resignificarà la primera vivència -que va ser esborrada del record per la repressió-, podent adquirir, llavors sí, un efecte traumàtic.

El trauma insisteix en repetir-se, com el retorn repetitiu d’una escena insuportable, d’aquell esdeveniment inassimilable, impossible de pensar, d’expressar, de simbolitzar. Irromp el funcionament psíquic del subjecte desbordant les seves capacitats d’elaboració. A les sessions, la Blanca relata uns malsons que la desperten sobresaltada i explica que pot estar-se al llit donant voltes i més voltes sense trobar la pau. Tot plegat mostra les dificultats d’aquesta nena per a oblidar i com es veu empesa una vegada i una altra a l’abisme del sense sentit.

De totes maneres, també és important remarcar que el potencial desorganitzador d’un trauma, no tan sols depèn del fet real extern sinó de la relació que aquest pugui tenir amb la infància del subjecte, la seva vulnerabilitat, els seus conflictes psíquics, les seves fantasies, els seus mecanismes de defensa, les seves possibilitats de mentalització, etc. En aquest sentit, el procés terapèutic amb la Blanca consisteix en ajudar-la a construir recursos interns i millorar els que ja té, per poder tolerar més bé el dolor que li causa el record traumàtic, així com acompanyar-la en els seus periples vitals a mesura que va creixent i esdevenint una noia.

Psi

Sovint hi ha la tendència a posar tots els professionals que ens dediquem a la salut mental dins un mateix sac. Aquesta confusió dóna notícia de fins a quin punt tot allò que gira al voltant del món “psi” pot ser entès com un gran calaix de sastre on tot hi cap. A vegades es pot parlar del psiquiatre, el psicòleg i el psicoanalista de manera indistinta, quan en realitat pertanyen a disciplines diferents amb les seves maneres de concebre l’ésser humà. Hi ha persones que no saben a quin dels tres professionals dirigir-se; i ho poden acabar fent de forma atzarosa, quan l’abordatge del patiment per cadascun d’ells és diferent.

El psiquiatre, des de la seva formació mèdica, sol considerar el patiment del pacient i els seus problemes psíquics com trastorns mentals d’origen biològic. És a dir, entén que les malalties mentals estan causades per un mal funcionament del cervell, de manera que en general tracta de “curar” els símptomes amb medicació (psicofàrmacs). La persona que es sent malalta o amb un malestar que ja no pot controlar, sol dirigir-se a un metge perquè el curi: el psiquiatre.

El psicòleg té en compte els aspectes psíquics conscients de la persona i la seva idea de curar es relaciona amb restablir l’estat de “normalitat” (tornar a la norma general definida per la societat), tractant de disminuir el símptoma o la conducta patògena. La persona que busca una orientació per problemes d’adaptació i modificació de certes conductes i que vol una opinió externa i un suport per a conèixer millor la seva personalitat, acut a un psicòleg.

El psicoanalista s’ocupa dels fenòmens inconscients i posa l’accent en el conflicte que pot estar causant el símptoma. No considera les estructures psíquiques (neurosis, psicosis, etc.) desviacions patològiques respecte a una suposada normalitat, sinó diferents formes de constituir-se la subjectivitat humana i diferents respostes que dóna una persona a les seves dificultats. Quan una persona que pateix “intueix” que quelcom seu que desconeix està implicat en el seu patiment i desitja saber què hi ha a la base dels seus conflictes, busca l’escolta d’un psicoanalista.

Per descomptat que això és una simplicitat, perquè també ens trobem amb el psiquiatre d’orientació psicoanalítica, amb el psicòleg cognitiu-conductual, sistèmic, humanista o constructivista, o amb la dificultat de decidir si anar a un psicoanalista freudià, kleinià o lacanià… Però el que em sembla important subratllar és que aquests tipus d’ajuda no són excloents ni incompatibles entre sí. Per exemple, una persona pot recórrer als psicofàrmacs per alleugerir un malestar intolerable i controlar certs nivells d’angoixa i, al mateix temps, fer un treball psicològic o un tractament psicoanalític. Altres vegades serà després d’obtenir una certa compensació a través de la medicació que es despertarà el desig de fer un treball personal. En ocasions, es recorre a la medicació quan no caldria. I també veiem com, a vegades, un excés de la mateixa, pot entorpir que aflori allò més genuí i autèntic de la persona. Sigui com sigui, és necessari insistir en que no són pràctiques renyides sinó que poden ser complementàries i que cal tendir ponts perquè el treball interdisciplinari es pugui dur a terme amb la màxima naturalitat i amb la finalitat última de vetllar pels beneficis del pacient.

Contes

Els infants han d’aprendre, a mesura que van creixent, a comprendre’s millor a sí mateixos i, els contes de fades, compleixen importants funcions al respecte. Mentre el nen/a es diverteix, els contes li brinden significats a diferents nivells. Solen fer referència a conflictes humans universals i, especialment, a aquells que preocupen al nen. Però, per què hi ha històries que per a ells tenen tant èxit? Seguint a Bettelheim, no és tan sols perquè estimulen el seu desenvolupament i enriqueixen el seu món intern, sinó perquè precisament parlen de les pulsions internes d’una manera que el nen pot comprendre inconscientment i ofereixen suggeriments a certes dificultats. Els contes els ajuden a elaborar els problemes psicològics provocats pel creixement i a integrar la seva personalitat. I, si resulten tant fascinants, és perquè no se sap exactament de quina manera l’encant de la història ha actuat en cada petit.

Quin sol ser el missatge que aquests contes transmeten als nens? Doncs que la lluita contra les dificultats de la vida és inevitable, però que si un no fuig, sinó que s’enfronta als entrebancs inesperats o injustos, pot superar els obstacles, sortint-ne victoriós. Transmeten al nen una comprensió intuïtiva de la seva pròpia naturalesa i del que pot arribar a ser si desenvolupa els seus potencials positius. En aquest sentit, els contes de fades poden ser terapèutics, perquè il·lustren conflictes interns i suggereixen, subtilment, com resoldre’ls. D’una manera molt simple i senzilla, proporcionen seguretat i donen esperances respecte el futur.

Per exemple, el conte de “els tres porquets” ensenya al nen, de forma agradable i dramàtica a la vegada, que no hem de ser mandrosos ni prendre’ns les coses a la lleugera. Els plans intel·ligents combinats amb el treball ens faran vèncer a l’enemic més ferotge: el llop. El llop és una externalització, una projecció de les tendències destructives del propi nen; i la història mostra com aquestes es poden manejar d’una manera constructiva. El conte també mostra els avantatges que comporta el creixement ja que el tercer porquet, que és el més llest, es pinta normalment com el més gran físicament. Fixem-nos que el conte no diu al nen el que ha de fer, sinó que li permet extreure’n les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera contribueix a la seva maduresa, mentre que si li expliquéssim directament el que ha de fer l’únic que aconseguiríem és substituir l’esclavitud de la seva immaduresa per la servitud que implica seguir les ordres dels adults.

El fet d’explicar un conte s’hauria de convertir en un esdeveniment interpersonal, en un moment de sintonia i empatia amb el que la història pot significar pel petit. No es tracta tan sols d’explicar contes amb intencions didàctiques, sinó que el propòsit hauria de ser una experiència compartida i de vinculació respecte la satisfacció que el conte proporciona. Dedica un temps als teus fills a explicar-los contes; un repte més per ajudar-los a créixer! Del dormitori en surten unes veuetes dolces com la mel que reclamen amb entusiasme: “Mama, explica’ns un conte!”.

“Una vegada hi havia…”.

Despreniment

Els éssers humans tenim una tendència a l’aferrament. Els primers anys de vida, aferrar-nos a qui té cura de nosaltres (en general, els pares) i a determinats objectes (com el xumet o el peluix), no tan sols és natural sinó necessari i positiu, perquè ens aporta les futures bases per adquirir un sentiment de confiança, estabilitat i seguretat.

Però, què passa quan, per cercar una seguretat a qualsevol preu, ens aferrem amb un cert desesper a determinades idees, a uns valors preconcebuts, a algunes persones o fins i tot a coses supèrflues i innecessàries? Per què temem allò que no coneixem? Per què hauríem de tenir por del desconegut o pensar que ens pot afectar negativament? Què passaria si ens deixéssim sorprendre?

Ens creem i creiem falses necessitats i enormes dependències (materials, emocionals), pensant -sovint erròniament- que certes pertinences ens atansaran a una major felicitat. Fins i tot podem seguir aferrats a allò que no ens fa bé, a allò que ens insatisfà i ens complica la vida, però no ens en podem desempallegar. Es tracta d’un gaudi negatiu en joc que ens té cisellats.

Hi ha qui li costa desprendre’s de… trastos vells que ja no tenen cap valor sentimental, hàbits que han deixat de ser sans (o mai no ho han estat), costums que han perdut el seu sentit, prejudicis massa arrelats, discursos obsolets i viciats, relacions que ja no funcionen, dinàmiques inoperants, determinats rols exercits durant molt temps, pors imaginàries, angoixes fantasmàtiques…, la llista podria ser molt llarga!

No hem d’oblidar que a cada alliberament li escau una etapa prèvia d’inseguretat i neguit però, lluny de voler foragitar l’angoixa i allò que la causa, ens cal estar atents a aquests moments perquè ens poden procurar una major sensibilitat i intuïció per a poder decidir més encertadament. Per dolorós que sigui o ens sembli, ens hem de permetre escoltar certes remors de fons, quina música sona dins nostre, quina és la lletra de la nostra cançó.

En l’assistència clínica sovint veig casos en els que les dificultats per a desaferrar-se són font d’un gran patiment. Deixem espai, separem-nos una mica, deixem fluir, respirem. Obrim-nos “als sentits”, en “tots els sentits”. El despreniment reclama atreviment i requereix coratge, però sovint ens pot obrir el camí cap a una major llibertat. Ha arribat l’hora del despreniment! No temis. Sol ser necessari per créixer.