Hesse

Hermann Hesse (1877-1962), és un dels escriptors alemanys més llegits i traduïts del segle XX. “El llop estepari”, “Demian” o “Siddhartha” formen part de les seves conegudíssimes novel·les. Destaquen dos fets que van marcar la seva vida i que són molt importants per entendre la seva obra: ser fill de missioners (i haver pogut conèixer la cultura oriental des de ben jove) i haver viscut les dues guerres mundials. “Lectures per a minuts” (2007) -publicada en alemany el 1971 i en castellà el 1975-, és un recull de fragments aforístics que condensa l’essència dels seus pensaments i la seva visió de l’ésser humà. Va construir la seva filosofia a partir d’un esperit crític, alternatiu, humanista i pacifista que influí d’una forma especial a la Generació Beat. El que resulta més sorprenent és l’actualitat de moltes de les seves reflexions. Aquesta n’és una petita selecció:

“Crec saber que tot intent de canviar el món porta a la guerra i a la violència, i per tant no puc adherir-me a cap sort d’oposició, ja que no aprovo les conseqüències últimes que ocasiona i penso que la injustícia i la maldat del món no tenen cura. El que sí que tenim la capacitat i l’obligació de canviar som nosaltres mateixos: la nostra impaciència, el nostre egoisme (també l’espiritual), el nostre ressentiment, la manca d’amor i d’indulgència. Qualsevol altra transformació del món, encara que es faci amb molt bona intenció, la considero inútil”.

“No hem de començar pel final, per les formes i pels mètodes polítics, sinó pel començament, per la construcció de la personalitat, si és que volem tornar a tenir esperits i persones que ens garanteixin el futur”.

“Depèn només del coratge. Sovint el perd també el més intrèpid, i llavors tendim a buscar programes, certeses i garanties. El coratge necessita la raó, però no n’és fill, sinó que té el seu origen en estrats més profunds”.

“Quan odiem algú, odiem alguna cosa que habita en nosaltres mateixos. El que no és dins nostre no ens altera”.

“Les coses que veiem són les mateixes que són dins nostre. No hi ha cap més realitat que la que nosaltres alberguem. És per això que gairebé tothom viu d’una manera tan irreal, perquè pren les imatges externes per la realitat i no deixa parlar, en canvi, el seu propi món interior. Així es pot arribar a ser feliç, però quan s’és coneixedor de l’altra via, ja no és té l’opció d’enfilar el camí de la majoria”.

“Quan tenim por d’algú és perquè a aquest algú li hem cedit poder sobre nosaltres”.

“No tenim l‘obligació d’apropar-nos els uns als altres, igual que el sol no s’acosta a la lluna ni el mar a la terra. La nostra meta és reconèixer-nos els uns als altres i aprendre a veure i a respectar en els altres el que són: l’altra cara de la moneda i el nostre complement”.

“Exigim que la vida tingui sentit, però té exactament el sentit que nosaltres mateixos estem en condicions de donar-li. Com que l’individu no n’ha sabut prou, s’han anat a buscar respostes consoladores en la religió i la filosofia. Totes aquestes respostes diuen si fa o no fa el mateix: que la vida guanya sentit només a través de l’amor. És a dir: com més capaços som d’estimar i de lliurar-nos, més sentit adquireix la nostra vida”.

 “Hi ha pageses que l’únic que coneixen és la Bíblia i que, malgrat això, hi han sabut pouar més saviesa, consol i alegria que el que cap sàtrapa serà capaç d’extreure mai de la seva preciosa biblioteca”.

“L’ofici de poeta no consisteix a mostrar el camí, sinó sobretot a despertar el desig”.

Xarxes socials

La irrupció de les tecnologies digitals i Internet ha contribuït a canvis significatius en tots nosaltres. Més enllà dels que estan a favor o en contra de les anomenades xarxes socials, és un fet que hi són i formen part de l’esdevenir social i cultural dels nostres dies. En un món cada vegada més mediat per les màquines, ser part d’una xarxa crea una sensació de companyia que fa sentir als subjectes que no estan sols. Considerar-se part de la comunitat virtual crea un sentit de pertinença i d’identitat. Es tracta, efectivament, de noves formes de ser i estar en el món.

Les xarxes socials comporten una modificació de les relacions amb els altres i reactiven la pregunta sobre el vincle social. Per molts, aquest espai d’encontre amb l’altre -tot i que també de desencontre-, s’ha convertit en una nova forma de fer llaç. Un llaç sostingut per dues qüestions: la primera, la relació que el subjecte estableix amb el Temps. El vincle social té com a paradigma la missatgeria instantània. Tot existeix de mode simultani i es produeix a una velocitat de vertigen. La segona, la relació que s’estableix amb el Cos. En la relació amb l’altre, s’evita el contacte directe, el qual a voltes pot resultar complicat o problemàtic. El cos cada vegada és més absent, ha deixat de ser el suport de l’encontre i això, indubtablement, produeix canvis en la construcció dels vincles interpersonals.

A les xarxes la imatge és fonamental. S’estableixen relacions a partir de les imatges que les persones creen. Cadascú produeix una imatge de sí mateix mitjançant el disseny del seu perfil, elegint les seves fotos, publicant els seus gustos, donant a conèixer les seves activitats. En aquest espai, el subjecte es troba amb les imatges dels seus contactes amb la fantasia de ser vist i llegit per tots. També sol ser un “índex de popularitat”: cal tenir la major quantitat d’amics possible, ser “seguit” per molts, rebre “likes”, ser “compartit”…

En la passió actual per les pantalles, el fenomen de la mirada és clau. Mirar i ser mirats es converteix en una lògica dels nostres temps. Per una banda, la fascinació de mirar; per l’altra, la importància d’atraure les mirades i el pànic de quedar invisible, ja que la sensació de no ser mirat, pot arribar a ser un equivalent de no existir. Sembla que el principi sigui: “Em mires, llavors sóc. Sóc mentre em mires”. “Ser mirat” depèn de l’altre que mira, mentre que “fer-se mirar” està del cantó del que s’exhibeix buscant ser admirat o fins i tot envejat.

L’exhibicióguanya terreny a la intimitat, que s’exposa i entra a formar part del domini d’allò visible. El concepte d’intimitat s’esfuma sota l’imperatiu actual de “veure-ho tot”. El gust per mostrar i les ànsies per espiar o consumir flaixos d’intimitat aliena, ha esdevingut quotidià. Allò privat i allò públic es dissipa i la no reserva preval en l’espectacle digital. Prolifera el voyerisme social: amb l’ideal de transparència, la consigna és mirar sense vergonya. De ben segur que assistim a una profunda transformació cultural; una forma inèdita de fer història en la civilització.

Autisme

Els primers experts que van parlar d’autisme van ser Kanner (1943) i Asperger (1944), però no va ser fins la dècada dels ’90 quan els recursos destinats a la recerca es van disparar, malgrat no s’hagi pogut determinar bases genètiques en tots els subjectes autistes. Actualment sembla que s’hagi convertit en una epidèmia i el número de casos no pari de créixer, especialment des de que ha aparegut la denominació de “Trastorn de l’espectre autista” (TEA), similarment a la inflació que es va produir amb el sovint mal diagnosticat “Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat” (TDAH). L’autisme es tracta d’una forma determinada de construir-se una realitat, i el reconeixem per presentar tot un seguit de símptomes que impedeixen o dificulten seriosament el procés d’entrada al llenguatge i al vincle social.

Alguns símptomes de l’autisme, són: les estereotípies, les ecolàlies, l’absència de llenguatge, els soliloquis, el rebuig de la veu i de la mirada, l’autoagressivitat, la insensibilitat al dolor, la no sensació de perill, la hipotonia muscular, la rigidesa corporal, el rebuig als canvis, l’aïllament, etc. Seguint a Carbonell i Ruiz (2013), el que s’observa és una afectació a tres grans nivells: 1) el de la subjectivització del propi cos, 2) el de la relació amb els objectes i 3) el del vincle social. Respecte el primer nivell, el nen amb autisme, no pot construir una imatge pròpia, identificar-se amb el seu cos ni reconèixer-lo. El propi cos es pot viure d’una manera molt inquietant o pertorbadora. Pel que fa al segon nivell, per l’autista, l’objecte compleix la funció d’una crossa que li permet transitar; és viscut com una prolongació del seu cos i per això no és intercanviable per un altre, no se’n pot desprendre i pot patir atacs d’ira si li treuen. I, en relació al tercer nivell, podríem dir que, quan alguna cosa esberla la confiança que ell ha dipositat en els demés, apareix una vivència d’hostilitat cap al món que l’envolta, la seva reacció és d’angoixa -que pot arribar a ser massiva pel fet de sentir amenaçada la seva precària estabilitat- i, la seva resposta, la reclusió en sí mateix.

Habitualment, els primers signes apareixen a la primera infància, en un moment molt concret del procés de socialització dels nens. És el moment en el que l’infant es reconeix al mirall i comencen a sorgir les primeres paraules, i que va dels sis mesos als dos anys i mig de vida, aproximadament. En aquest procés de fer-se amb la pròpia identitat -que vol dir conquerir la pròpia imatge i accedir al llenguatge sortint del procés dient “jo”-, en el subjecte autista alguna cosa es congela. El nen es replega sobre sí mateix i es tanca en una bombolla per protegir-se d’un món que viu hostil, amb el risc de quedar fora del vincle social.

Pel tractament és important tenir en compte alguns punts: a) Hauria de començar el més aviat possible; l’atenció precoç és fonamental. b) Cal ubicar de forma precisa i en cada cas el moment en el que es va desencadenar. c) Cal obtenir el consentiment del nen o captar que vol tractar el seu malestar. d) No és possible començar un tractament sense comptar amb els pares. e) Cal evitar les situacions de pressió, d’exigència o de demanda massiva. f) El que es pot percebre com a anomalies o rareses, en realitat són intents de solució que el subjecte ha trobat per les seves dificultats, encara que no tinguin èxit. I cal respectar-les. g) Allò terapèutic no consisteix en sotmetre’l a mètodes reeducatius pel tal que deixi de fer certes activitats repetitives, sinó en acompanyar-lo en les seves pròpies invencions i donar-li l’oportunitat de construir quelcom substitutiu. h) Allò que pot semblar una obsessió o un caprici, sempre compleix una funció i, abans de tocar-ho, cal descobrir per quines finalitats serveix. i) Allò terapèutic no consisteix en arrencar-li l’objecte per a que es “normalitzi”, sinó en trobar la manera de que la seva crossa serveixi per poder incloure als altres. j) En definitiva, es tracta d’obrir una via d’accés perquè li sigui possible establir un llaç amb l’altre, a través d’escoltar-lo i acollir-lo en la seva manera de ser i retornar-li la seva dignitat com a subjecte.

Classificacions

Si ordenar i classificar les dades en diferents categories són activitats típicament humanes, també ho és el fet de descriure i classificar els trastorns mentals en psicopatologia. Actualment, les dues classificacions més utilitzades són la Classificació Internacional de les Malalties (CIM), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Ara bé, aquestes classificacions, són necessàries? Possiblement, sí. Per què? Doncs, entre d’altres coses, perquè permeten un llenguatge comú a través del qual diferents professionals es poden entendre, perquè aporten informació descriptiva dels trastorns mentals, i perquè faciliten la realització d’investigacions útils.

Tanmateix, la classificació dels trastorns mentals no ha estat exempta de crítiques. El 1973, Rosenhan, es preguntà: Què pot passar si s’ingressen persones “normals” en clíniques psiquiàtriques, cridaran l’atenció? Seran diferenciades dels autèntics pacients? I va fer l’experiment: Vuit persones suposadament sanes van aconseguir entrar en diferents clíniques psiquiàtriques dels USA. Van ocultar els seus noms autèntics i la seva professió per evitar complicacions personals o un tracte de favor (hi havia psicòlogues, un psiquiatre, un pediatre, un pintor i una mestressa de casa). Els pseudopacients trucaven telefònicament sol·licitant l’ingrés, acudien queixant-se de que sentien veus. Després de l’ingrés, els pseudopacients deixaven d’aparentar símptomes; es comportaven com ho farien normalment, deien al personal que es trobaven bé. A un se’l va diagnosticar d’esquizofrènia i a la resta d’esquizofrènia en remissió. No van suscitar sospites. Només els pacients van descobrir la normalitat dels pseudopacients! Els deien: “tu no estàs boig, tu ets un periodista, o un professor…”. Posteriorment, Rosenhan, va fer una segona experiència: Va informar dels resultats de la primera experiència a un Hospital i es comunicà al personal que en el curs dels tres mesos següents, un o diversos pseudopacients intentarien ser admesos. El repte era detectar-los. De 193 pacients, 43 foren considerats com a probablement simuladors per un membre de l’equip; 23 foren considerats sospitosos pel psiquiatre; un altre psiquiatre en va detectar 19, etc. En realitat, no hi va haver cap pseudopacient que tractés de ser admès.

Per tant, quines són algunes de les conclusions principals que podem extreure de l’experiència de Rosenhan? 1a) El diagnòstic psiquiàtric crea una realitat, més que reflectir-la. 2a) Una classificació psiquiàtrica crea una realitat i, amb ella, els seus propis efectes: tant aviat s’ha produït la impressió que el pacient és esquizofrènic, l’expectativa és que segueixi sent esquizofrènic. És a dir, que l’assignació d’una etiqueta psiquiàtrica predisposa a ser tractat d’acord amb aquesta etiqueta, independentment de la conducta objectiva que presenti la persona. 3a) Tot és interpretat a través del diagnòstic: la conducta es descontextualitza i s’explica només a partir de la malaltia, quan en realitat la psicopatologia afecta a tota la vida humana i no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. 4a) El diagnòstic té uns efectes indesitjables provocats pels estereotips socials pejoratius que hi ha sobre la malaltia mental.

Han passat algunes dècades des dels experiments de Rosenhan, però les crítiques als sistemes de classificació dels trastorns mentals no han estat superades. Podem preguntar-nos: Fins a quin punt l’ús dels diagnòstics psiquiàtrics augmenta l’estigmatització? Fins a quin punt les classificacions actualment utilitzades estan excessivament marcades per concepcions occidentals de la psicopatologia, imposant les pròpies creences sobre els trastorns mentals en altres cultures? Fins a quin punt les bases conceptuals que les sostenen poden deslligar-se d’un clar rerefons biologista? Fins a quin punt estan lliures dels interessos de les empreses farmacèutiques? Fins a quin punt…?

Bullying

Què és el bullying? El bullying és una manifestació de crueltat entre iguals; és un fenomen que es circumscriu predominantment en un temps (el trànsit adolescent entre la pubertat i la joventut) i en un espai (l’àmbit educatiu). Quan parlem d’assetjament, hi han d’haver presents tres factors: 1) que hi hagi una intencionalitat per part de l’agressor, 2) que existeixi una continuïtat que vagi més enllà d’una agressió puntual, i 3) que existeixi un desequilibri clar entre l’agressor i la víctima que impedeixi a aquesta última defensar-se.

Què hi ha en joc? Un dels elements claus que hi ha en joc és el cos. Els canvis al cos i les noves sensacions d’estranyesa experimentades, pertorben a l’adolescent. I, precisament, en l’assetjament, és el cos de l’altre el que es manipula de diverses maneres (menyspreu, agressió, exclusió, injúria, etc.), podent ser els signes corporals sexualitzats un motiu de burla o d’atac. Sovint el que ocorre és que s’elegeix en l’altre els seus trets suposadament estranys (gras, autista, maldestre, etc.) i es rebutja aquella part d’un mateix que no agrada, que resulta enigmàtica o intolerable i el que es fa és situar-la a fora, a l’exterior, en l’altre. Però, seguint a Jose Ramón Ubieto (2016), pegar en l’altre allò que en un mateix coixeja és una “sortida falsa” ja que, si bé en un primer moment li evita a un la pregunta per les pròpies debilitats, el condueix finalment en un carreró sense sortida. Humiliant a l’altre un pot pensar (falsa sortida) que es desempallega d’allò que l’aclapara però en realitat el que s’ataca en l’altre és la pròpia debilitat, allò que ressona en un mateix, malgrat ho imputem a l’altre per desconèixer o no voler saber res de la pròpia coixesa.

Qui més hi ha? Aquesta parella formada per l’agressor i l’agredit no està sola: també hi ha un públic, divers, que inclou als iguals, que contemplen l’escena, a vegades muts però expectants i còmplices. Massa sovint el grup d’espectadors opta per callar i aplaudir per no ser ells víctimes també ni veure’s rebutjats i segregats. Ells són, amb la seva passivitat, els que sostenen l’assetjament continuat ja que, segurament, amb la seva oposició, podrien frenar-lo. I, finalment, hi ha el reclam de la presència formal de l’adult (el mestre) com a imatge de suport i contenció enfront el desemparament.

I el paper de l’escola? Els mestres no tenen un manual d’instruccions que els permeti respondre automàticament, però la seva implicació en l’acompanyament que puguin fer als alumnes és fonamental. No es tracta tant de dir a l’adolescent el que ha de fer o deixar de fer, sinó de reenviar-lo a que cerqui la seva pròpia solució, sostenir-lo sense estalviar-li el seu treball d’elaboració. Més enllà de la protecció i l’emparament, hi ha la seva capacitat de pensar, de proposar, de decidir què necessita, què desitja, què li convé. A banda dels coneixements acadèmics, els mestres haurien de poder mostrar un altre saber, un saber fer amb la vida, un estil a transmetre. Poder mostrar que són adults que estan allà per donar testimoni de les dificultats de l’alumne però també de les seves possibles invencions per a sortir-se’n i resoldre el que el fa patir. Ser allà és obrir els ulls, reconèixer el problema, adonar-se del que està passant, escoltar, atendre el patiment, plantejar accions com a centre educatiu i aconseguir la complicitat amb la família doncs, abordar el bullying, és una corresponsabilitat de tots.

Mort

La nostra societat ha perdut la familiaritat amb la mort; una familiaritat que es manifestava en els diferents rituals i formes d’acompanyar als moribunds. Actualment, la manifestació pública del dol es considera malaltissa, la nostra manera de procedir el trànsit del dol sembla relativament controlada i poc expressiva, i les formes expressives ens resulten més aviat estranyes. Tanmateix, totes les societats i cultures de les que tenim notícia coneixien rituals que regulaven el procés de dol després de la mort d’una persona. Aquests rites de passage tenien sobretot una funció social i facilitaven la superació de la mort. Existia un marc simbòlic i imaginari que servia per contenir la mort, regular-la d’alguna manera, pacificar-la.

Tanmateix, semblaria que una característica de la nostra època és deixar la mort de banda. Hem exclòs la mort de la vida diària, l’hem desposseït del seu caràcter públic i cerimonial i ha passat a convertir-se en un acte privat, reservat als parents més propers. La idea de la mort ens angoixa i desarma i gairebé no podem ni imaginar-nos enfrontant-la sense una ajuda professional. Fins fa unes dècades les persones morien en general a casa seva però avui dia les coses han canviat: l’hospital s’ha convertit en el lloc normal de defunció. Les funcions d’acompanyar al difunt (tancar-li els ulls, rentar-lo, vestir-lo, etc.) s’han delegat al personal assistencial o als serveis funeraris, de manera que cada vegada la mort se’ns fa més estranya i llunyana. 

Per alguns pensadors la mort és irrepresentable, almenys, la pròpia. Però, si això fos així, podem esforçar-nos en pensar-la, en tractar de representar-la, en contornejar-la almenys amb paraules? Malgrat la dificultat que entranya, segurament sigui fonamental intentar-ho, ja que ocultar-la o rebutjar-la no l’elimina, sinó que ens debilita i ens deixa amb menys recursos. A diferència dels animals -que no anticipen la seva mort, no hi pensen, simplement deixen de viure-, els humans podem pensar d’alguna manera la nostra finitud.

Morir és sempre per nosaltres una possibilitat des de que naixem. Vida i mort són indissociables, ja que per qui neix la mort està assegurada. Però, sap ser mortal l’ésser humà? Podem domesticar la mort, rebutjar-la, banalitzar-la, però la seva potència ens revela la nostra fragilitat. Potser no sabem ser mortals, però això no significa que l’única sortida que ens quedi sigui ignorar-la. Malgrat que en teoria tots ho sabem, tenir a l’horitzó un futur de mortalitat no implica necessàriament fer-nos càrrec del brutal fet de la mort, de la pròpia mort.

Com diu la psicoanalista Lierni Irizar: “En qualsevol història, el final importa. També en aquesta història que som i fem cada un, el final té la seva importància. Pensar i posar paraules a la nostra mortalitat no garanteix un bon final però pot ajudar a millorar-lo”.

Patiment

En termes generals, la nostra societat tendeix a rebutjar el patiment o, si més no, a reduir-lo a mers processos biològics. Sembla que es desitgi creure que tot és possible i que es pot viure sense patiment. I, per tant, millor no voler-ne saber res, hipnotitzar-se, entretenir-se i oblidar-se’n. Són cridaners els múltiples intents per ocultar-lo, minimitzar-lo, eliminar-lo o banalitzar-lo. És com si no sabéssim què fer amb ell.

Tanmateix, el patiment és ineliminable de la vida. Potser és necessari acceptar que tots patim, hem patit o patirem en algun moment. Viure humanament és aprendre a viure amb la incertesa i la pèrdua sense fugir corrent davant el primer signe de falta. És possible fer de la condició fràgil i limitada de l’humà, motiu de búsqueda i desig? Es pot viure la malaltia com un recurs? Pot ser una ocasió per la creació d’una vida nova i diferent?

No hi ha plaer sense dolor i viceversa. La felicitat és impossible si eliminem el patiment. Potser és necessari realitzar un esforç per tornar la dignitat a aquells aspectes que, com el patiment i la malaltia, formen part de la vida. Reconèixer que l’ésser humà no és harmoniós i aprendre a construir una vida digna de ser viscuda a part del que ens manca.

Actualment, es busca la salvació en la medicina o la tecnociència. Cada vegada l’ésser humà és interpretat bàsicament en clau biològica i sembla quedar reduït a explicacions genètiques o neuronals, desconnectat del llenguatge, la família, l’entorn. Aquesta visió reduccionista davant el patiment i la malaltia, pot tenir conseqüències catastròfiques. Per exemple, alguns psiquiatres reconeixen que prescriuen fàrmacs a nens amb dificultats per ser la solució més senzilla i econòmica, malgrat saben que el patiment que tracten obeeix a causes psico-socials complexes. El professor de Harvard Gawande, va escriure: “Vaig aprendre moltíssimes coses a la facultat, però la mortalitat no figurava en elles (…). L’objectiu de l’ensenyament de la medicina era que aprenguéssim a salvar vides, no a com ocupar-nos del seu final”.  

A vegades, els objectius de la medicina i els que una persona considera bons per a sí mateixa no coincideixen. Quan la vida està en joc, fins on continuar amb l’objectiu mèdic? On comença la rendició o el concepte de dignitat de vida? Com prendre decisions quan mèdicament les coses no són clares? Fins on lluitar i fins on acceptar que s’ha fet allò raonable i que potser arriba el moment de parar i plantejar-se com es desitja morir?

En més ocasions de les desitjades, es porten massa lluny els intents per prolongar la vida i es parla poc amb el pacient sobre les seves preferències. Quan als malalts se’ls dóna la oportunitat de parlar i s’escolten les seves preocupacions -tal i com es realitza des d’alguns enfocaments de cures pal·liatives-, la demanda de les persones malaltes pot ser diferent als esforços que la ciència imposaria. Segurament, mantenir una conversa en profunditat sobre les preferències pel final de la vida permetria estalviar molt patiment. Ajudar als pacients a lidiar amb l’angoixa i el terror, és el millor camí en el suport al final de la vida. Per què resulta tant difícil deixar parlar i escoltar?

Art

S’ha escrit molt sobre l’art i la bogeria, sobre la relació entre la genialitat  i el trastorn mental. I és que la qüestió del geni i la bogeria és antiga; ja Aristòtil la planteja en un text cèlebre, el “Problema XXX”: “Per quina raó tots aquells que han estat homes excepcionals (…) són manifestament melancòlics?”. Fent un gran salt, Freud (1924), a “La pèrdua de la realitat en la neurosis i la psicosis”, considerà que la formació delirant era una nova creació, una expressió de la rebel·lió de l’Allò contra el món exterior.

El sense sentit de la raó i la veritat de la bogeria no se li han escapat a l’home en cap època de la història. La idea que el creador, el geni, és un inadaptat, un excèntric, una persona inestable, és àmpliament estesa. Però: Què és el geni? Què és la bogeria? Art i bogeria han despertat una profunda curiositat i, inclòs, inquietud per la seva contradictòria relació. A la idea romàntica de que la bogeria afavoreix la creació, se n’ha oposat una altra, que la impossibilita. A l’experiència clínica de que l’art compleix una missió terapèutica, també se li ha oposat la idea contrària de que la creació pot arribar a exagerar la bogeria i fins i tot conduir a la mort (Melgar, et al., 2000).

Escollim un figura que ens pot servir d’exemple: Van Gogh (1853-1890). El patiment psíquic de l’artista marcà el compàs de la seva vida i la seva obra. Des de la seva turbulenta vida, el pintor holandès commocionà l’univers de l’art. L’extraordinària percepció de la seva interioritat es pot copsar a través deles cartes que va escriure al seu germà Theo (p. e.: “Jo no vull de cap manera suprimir el patiment perquè sovint és ell el que fa expressar més enèrgicament als artistes”, 1884).

El 1885 va morir el seu pare, va decidir viatjar a Amberes i durant els mesos que hi va viure la deixadesa pel seu físic fou lamentable. Durant aquest període crític va aparèixer l’interès pels autoretrats. A Arles, enmig d’un frenesí creador es sentia sol i necessitat de comunicació. Les seves expectatives de fundar una comunitat d’artistes fracassaven i només Gauguin acceptà viatjar a Arles. L’autoretrat pintat mentre esperava a Gauguin, té la idealització, la megalomania i l’orgull paranoide que preparaven la futura crisi psicòtica. En canvi, a l’autoretrat de l’orella tallada, ja havia recuperat part de la raó, i el rostre sensible sembla novament connectat amb la seva rica interioritat.

A l’edat de 37 anys, posà fi a la seva vida. Com altres artistes, morí jove, com si no hagués pogut preservar-se del desig d’estimar i patir per a crear. Podem preguntar-nos: Per què homes i dones dotats de tant talent s’han vist abocats al suïcidi? Crisis i creació estan íntimament unides, fins l’extrem de que a voltes es confonen en un mateix moviment. En el cas de Van Gogh, hagués estat benèfic fer un procés terapèutic o hauria esterilitzat la creació? Donat que, amb freqüència, la creativitat és un reflex de la condició mental, existeix realment un risc de que es vegi atenuada quan desapareixen els símptomes de la malaltia. Cal curar al geni inclòs a risc d’ofegar-lo i tornar-lo estèril?

Són interessants algunes reflexions de Bessa-Luís (2004) sobre el pintor: “A mesura que naufraga en la pintura, l’escriptura li permet mantenir-se”. “El seu art és, absolutament, una forma de mantenir a ratlla la bogeria”. “Està boig, però té períodes d’una sorprenent lucidesa que li permeten escriure amb total prudència”. “Hi ha en Van Gogh un estat de solitud innata que res no pot salvar”. Van Gogh pintà amb fúria creadora i destruí furiosament la seva vida. Però mai no fou un boig furiós. Més aviat tingué la clarividència i la lucidesa de reconèixer-se portador d’un espant que tractà de col·locar en l’art. Donà forma a la fantasia sacrificial de morir per atorgar vida a les seves obres, de transferir a la pintura la vida que ell es treia. No pintà com un psicòtic, sinó que creà un llenguatge artístic i pintà el costat passional que té la vida.

Nadal

Carrers engalanats de llums de colors, aparadors amb ninots de neu, caganers i tions. Escenes del pessebre, Pares Noel i els tres Reis de l’Orient. Arbres decorats amb boles i estrelles, pastorets i cap d’any… Gairebé tot amb l’objectiu de que la gent consumeixi (puc dir: malbarati?).

En una societat de l’excés on sembla que prevalgui l’imperatiu del tenir en lloc del ser, s’insti a comprar més del que es necessita i a gastar més del que veritablement es desitja, on són els límits? I, de quina part som responsables d’aquest engranatge? Sentim la disposició d’assumir la porció que ens pertoca? Excés de joguines, excés de regals, excés de torrons… Excés! Ho gaudim o en patim?

Què hi ha darrera d’aquesta necessitat quasi compulsiva a consumir? Qui sap si és el símptoma social d’un cert malestar, el malestar de la nostra cultura. És com si per tot arreu hi hagués l’eslògan de: “adquireix el producte i seràs feliç”. Potser tan sols és la búsqueda d’una felicitat substitutiva de la que ens és inabastable. I, un cop tenim allò que hem comprat, ens adonem que la satisfacció no és absoluta, però, tanmateix, caiem a la trampa una vegada i una altra, més o menys indefinidament, temptats de creure de que el pròxim objecte ens proporcionarà aquella felicitat inassolible.

Nosaltres, els adults, encara que creiem tenir clares algunes coses, en la majoria de les ocasions ens fem un embolic, ens perdem en el laberint de la vida i ens oblidem del que realment desitgem, o el que suposa aconseguir realitzar els nostres desitjos. Per això les cartes als Reis Mags només les escriuen els nens, perquè ells sí saben el que volen, perquè necessiten a l’altre per poder aconseguir el que desitgen.

Mentre una part de la societat dóna l’esquena al que no té, es promou una solidaritat temporal que en la majoria de casos es sol desinflar un cop les festes ja han passat… Podem preguntar-nos: no serà que l’excés genera culpa i per apaivagar la nostra mala consciència ens omplim de bons propòsits? Quina significació subjectiva té per a tu ajudar als altres? Ajudar: a qui? Amb què? De quina manera? Fins a quin punt…?

Festes de Nadal. A molts els agraden, a alguns els entristeixen, altres les odien… Hi ha el Nadal de la fe, hi ha el Nadal del consum, hi ha un Nadal per a cadascú. I tu, ja has decidit com vols viure el teu Nadal? Encara ets a temps d’escriure una carta als Reis Mags. T’animes a deixar-te abraçar per la seva màgia? Cerca dins teu. Bones festes!

Espiet

El 12 de març de 2020 a la tarda, just abans del primer dia de confinament al nostre país per la pandèmia de la Covid-19, anava en cotxe de Montmajor a Berga amb el meu fill, a fer uns encàrrecs. Més o menys a meitat de camí, hi havia uns obrers a peu de carretera treballant en unes obres, i el Roger em preguntà: “Mama, què fan aquests homes?”. I jo vaig respondre: “Són uns peons, que arreglen la carretera…”. I el nen va afegir: “Ens hi podem parar, per veure-ho?”. Però jo vaig contestar: “Ara no, Roger, que anem amb retard…”. Acte seguit d’haver pronunciat aquestes paraules, em vaig dir per dins: “Ostres, això és un conte! Aquest podria ser un bon punt de partida per a un conte…”.

No hi vaig pensar més fins al cap de dues o tres setmanes, en que em vaig descobrir escrivint-lo. A partir d’aquella primera idea embrionària, en va néixer l’Espiet, un conte fill del confinament. Em va sortir d’una sotragada, i en poc més d’una hora el vaig tenir enllestit. Per descomptat que després hi van haver diferents versions per polir, però la història que volia contar i l’estructura central estava feta. En realitat, més que anar introduint elements de sorpresa en el conte, va ser el mateix conte el que em va sorprendre a mi.

Primer vaig esbossar el personatge principal i el vaig descriure físicament (“menut, amb uns rínxols pèl-rojos i uns ulls grans i llaminers), psicològicament (“curiós i espavilat de mena”) i el vaig contextualitzar (“vivia en un bonic racó de món”). Després vaig construir les diferents escenes amb els altres significatius (en aquest cas: la mare, el pare i la mestra) i, finalment, vaig introduir la figura de la iaia, simbolitzant la vellesa i la saviesa (amb la seva actitud atenta, d’escolta i afectuosa). A diferència de la majoria de contes infantils, l’Espiet qüestiona el paper de l’adult. És un conte adreçat tant als infants com als adults i, d’alguna manera, permet que petits i grans s’hi puguin sentir identificats o s’hi vegin reflectits.

El vaig compartir amb un meu oncle i em va suggerir un final més contundent. El vaig enviar a un professor de català perquè hi fes les degudes correccions (ortogràfiques, gramaticals, sintàctiques). I, una vegada vaig haver escrit els agraïments i les dedicatòries, em vaig engrescar a il·lustrar-lo. Vaig poder comptar amb el preciós treball de la Mar Guixé, que va saber dibuixar l’Espiet tal com jo l’havia imaginat i a qui sempre estaré agraïda. A partir d’aquí, em vaig plantejar si cercar una editorial o autoeditar-lo, i em vaig decantar per a la segona opció. Vaig seguir els passos que marca la Biblioteca Nacional de Catalunya per obtenir el dipòsit legal. Vam escriure els crèdits, tant de l’autora com de la il·lustradora. La Mar el va maquetar i, contenta com un nen amb sabates noves, el vaig dur a la impremta Muval de Solsona. Després de tot aquest procés, només em calia esperar per tenir-lo a les mans… I el mes d’agost ja regalava els primers exemplars a persones properes.

El 16 d’octubre de 2020, gràcies a la invitació de la Jordina Subirana -Directora de l’escola Gira-sol de Montmajor-, vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo als alumnes (la comunitat de mitjans i la comunitat de grans), i vam compartir plegats una bonica i satisfactòria experiència. Atents i amatents, van copsar àgilment el missatge del conte i de seguida van descobrir l’acompanyant de l’Espiet, un animaló en sintonia amb el protagonista i que ve a representar el seu àlter ego.

En definitiva, l’Espiet tracta de la curiositat de l’infant i de la importància de prendre en consideració cada petit. També és una crítica al paper de l’adult quan pot mostrar-se indiferent envers aquesta curiositat i, en aquest sentit, és un reclam a sostenir una actitud atenta i respectuosa. 

Si tens curiositat per descobrir qui era l’Espiet, pots trobar-lo a Solsona (Gasolinera Setelsis, Cal Pellicer, Cal Verdaguer i l’Estanc de Baix) i a Berga (La Papereria i Llibreria Quatre Cantons).