Perversió

Quan pensem en les perversions, sol ser freqüent que de les primeres que ens vénen al cap siguin les perversions sexuals. Els Manuals actuals dels trastorns mentals parlen de trastorns parafílics i n’inclouen una àmplia llista. Però en aquesta ocasió voldria escriure unes ratlles sobre un tipus particular de perversió: la perversió del llenguatge.

Els éssers humans, a part de satisfer determinades necessitats biològiques imprescindibles per la supervivència, tenim unes necessitats afectives, inherents a la pròpia existència. D’una banda, posseïm una necessitat de protecció i seguretat davant els entrebancs que ens depara la vida. D’altra banda, reclamem la necessitat d’autonomia i llibertat. I és precisament aquí, immersos en aquesta dicotomia vital, on rau el conflicte afectiu de l’home. A nivell primari, la necessitat de protecció i seguretat s’expressa a través del plor, el crit, el riure, el gest o el balbuceig. Al mateix temps, amb la conducta exploratòria, l’infant comença a expressar les seves necessitats primerenques d’autonomia i de llibertat.

Però, amb l’aparició del llenguatge, es produeix un desplaçament dels nivells primaris i la situació canvia radicalment. Les formes primàries que fins ara ens permetien mantenir un cert contacte relacional amb la realitat externa, deixen de ser la forma habitual per a expressar la nostra afectivitat. Amb l’adquisició del llenguatge podem conferir un ordre al món, o captar el cert ordre que la societat ens imposa del món. El llenguatge ens permet accedir als conceptes, símbols, idees, constructes mentals, etc. Gràcies al llenguatge, podem formular-nos preguntes i cercar-ne respostes.

El fet de pertànyer a una cultura basada en el domini organitzat i sistemàtic condueix a que el llenguatge es perverteixi i deixi de complir les funcions que en un inici li eren pròpies. Aquesta perversió del llenguatge acull dues vessants diferenciades però també relacionades: la instrumentalització del llenguatge com a eina de poder, i la instrumentalització del llenguatge com a eina de submissió. Gòrgies, el sofista, deia que qui tenia la paraula tenia l’espasa. Els sicilians aportaren la primera definició de retòrica i deien que la seva missió és forjar mestres en l’art de persuadir. Però aquest art dóna un poder perillós: el poder de disposar dels mots sense les coses. I de disposar del homes en disposar dels mots. Vivim en un món on el llenguatge s’ha utilitzat com a eina de domini, de poder, abandonant així la seva funció afectiva. És per això que dic que s’ha instrumentalitzat el llenguatge. D’altra banda, per poder-nos adaptar al llenguatge autoritari per part del “poder”, necessitem un llenguatge apropiat. El domini ens demana adaptar-nos lèxicament per oferir un argument que ens permeti racionalitzar o justificar la nostra posició. I això també és una perversió del llenguatge, ja que aquest deixa d’assumir les seves funcions originàries i passa a contribuir al fet d’ordenar i manar, o bé creure i obeir.

Davant la situació de perversió del llenguatge, sembla evident que s’imposi la necessitat de la reforma del llenguatge. Aquesta tindria com a missió bàsica tornar al llenguatge la funció que li és pròpia: la comunicació entre els homes. I semblaria que, a qui més li escau dur a terme aquesta tasca -és una hipòtesi de treball- seria l’escriptor, l’artista o el poeta, i el vehicle per mitjà del qual reformar-lo, la poesia. Gràcies a la concepció animista i al pensament analògic que tenen cabuda en la poesia, aquesta ens permet reconciliar-nos amb la realitat fent front al llenguatge “imposat” i recuperant la paraula perduda. Aquesta reconciliació implica una nova manera de sentir i de viure i és que, de fet, l’expressió poètica és fruit de la sensibilitat del poeta i de tota la seva vida, i no pas un mer exercici literari. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat. Estem fets de paraules! Elles són la nostra única realitat o, almenys, el major testimoni de la nostra realitat.

Crit

Una de les primeres imatges que em ve a la ment davant el vocable “crit” és el famós quadre de “El grito” (Skrik,en norueg) d’Edvard Munch (1893), que simbolitza a un home en un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. Segurament no tan sols es tracta de l’angoixa personal del pintor sinó que també representa un crit d’incomprensió adreçat a l’organització social de l’època. Aquest quadre expressionista es caracteritza per una expressivitat i una força psicològica increïbles. I és que no podem deixar de sentir un cert estremiment quan el contemplem. E. Munch distorsiona les formes retorcent-les i desfigurant el rostre, tractant de transmetre el ritme d’aquests sentiments. Una obra popularitzada per l’artista pop Andy Warhol -entre d’altres- fins el punt de convertir-se en una icona de masses.

Però aquest mot també em du a reflexionar sobre el crit del nadó. Quan neix un ésser humà, el primer que fa és proferir un crit. Per a les mares és quelcom instintiu, escolten aquest crit que va dirigit a elles i l’atenen, convertint el crit en demanda. Quan encara no existeix la paraula, a nivell primari, les necessitats de protecció i seguretat s’expressen a través del crit, el plor, el riure, el gest o el balbuceig. Són les primeres formes del llenguatge afectiu. El nadó plora quan té gana, riu en veure la mare, gesticula imitant l’adult o emet sons demanant suplir les seves necessitats afectives. La majoria de mares aprenen a reconèixer ràpidament els crits del seu fill i la seva significació, i això els permet actuar amb més o menys grau d’urgència segons sigui la necessitat de l’infant. Fent un pas més, el psicoanalista Jaques Lacan sosté que el crit que el nadó dirigeix a la mare no és tan sols una senyal instintiva sinó que els crits de l’infant s’organitzen en una estructura lingüística molt abans de que el nen sigui capaç d’articular paraules recognoscibles. I, en aquest sentit, els crits de l’infant tindrien una naturalesa simbòlica que entronca amb el concepte de demanda. Com que l’infant és incapaç de satisfer les seves necessitats biològiques, ha d’expressar-les en forma vocal (amb demandes) per a que l’altre (la mare) realitzi determinades accions. L’exemple primari de necessitat biològica és la gana, que el nen articula amb un crit (una demanda) per a que la mare li doni de menjar.

Però aquest terme no està exempt d’altres connotacions. El seu femení, “crida” (llamamiento o llamada, en castellà), fa referència a dir en veu alta, a proclamar noves que interessen als habitants d’una població. L’actualitat ens serveix un clar exemple: “Crida per la democràcia”. Però no oblidem que el 1981 el nostre país ja va viure la “Crida a la solidaritat”, un moviment que qüestionava el procés de normalització de la llengua catalana. En canvi, el verb cridar ja és un altre assumpte. Dir alguna cosa fent crits (en un to de veu excessivament alt) no sempre ens col·loca en la millor posició. Com em deia un estimat amic no fa gaire tot parlant de la importància de ser coherents: “no podem dir a una criatura que no cridi, cridant”. Ara bé, cridar no és exclusiu de l’home; els animals també emeten crits. De fet, com a sinònims del verb cridar ens apareix: bordar, bramar, rugir, xisclar, lladrar, etc. I, si un fins i tot pot cridar als quatre vents, fixem-nos en que el compost escridassar inclou més directament a un altre a qui van dirigits els crits, ja sigui per renyar-lo o reprendre’l. Significa esbroncar, donar una repulsa. El sentits figurats de la paraula crit són molts. Com la podríem seguir exprimint? El plaer de jugar amb les paraules és gran, i sol tenir els seus fruits. T’hi apuntes?

Vacances

El setembre i el gener solen ser dos mesos en els que l’índex de parelles que consulten a un professional de la psicologia, tendeix a augmentar. I és que, encara que a primer cop d’ull pugui semblar paradoxal, els desitjats períodes de vacances poden ser un temps en el que els conflictes de la parella es posen damunt la taula i queden al descobert.

Durant la resta de l’any hi ha determinats aspectes que romanen més o menys camuflats per l’activitat l’aboral, les tasques del dia a dia, les pressions de diversa índole a les que ens veiem sotmesos o moltes coses a les que hem de respondre, atendre i tenir cura. De fet, tot va bé quan no hi ha conflictes pre-existents o irresolts…

Però quan les parelles passen més temps juntes, com en els períodes vacacionals, aquests es poden convertir tant en un espai potencial per al benestar i el descans, per als rencontres i les restitucions, com en un temps en que a voltes es fan més visibles i evidents les discrepàncies entre els dos membres de la parella i les diferències passen a ser una font de tensió i mal enteniment.

Com deia a l’inici d’aquestes línies, després de les vacances d’estiu o de Nadal, són dos moments en que les consultes que s’hi dediquen reben i atenen a més parelles. Parelles que han decidit fer el pas d’intentar esbrinar què és el que està en joc en la seva dinàmica relacional i, almenys, poder entendre millor quin ha estat el seu funcionament com a parella fins llavors i poder-se aturar a pensar que poden fer plegats i que volen ser o esdevenir en un futur.

Tot i així, no podem menystenir el fet que els períodes de vacances poden convertir-se en una gran oportunitat per la millora de les relacions de parella i en un espai privilegiat per al retrobament. Pot ser un moment idoni per compartir, dialogar amb calma i consolidar el projecte comú. I, si tenim una predisposició interna per atansar-nos a l’altre, pot ser un temps fructuós i de creixement i enriquiment mutu. Així doncs, bones vacances d’estiu a tothom!

Trauma

Aquesta és la història real d’un cas inventat. Es tracta d’una nena de 13 anys -a la que anomenaré Blanca– que de petita va ser abusada per un seu oncle; una figura amb qui la nena confiava innocentment. Quan arriba a la consulta, no és tan sols el seu cos objecte d’abusos el que ha emmalaltit amb un trastorn alimentari greu, sinó que el seu llaç amb el món ha trontollat fortament. Resulta que, quan la nena revela els abusos patits, la seva mare, en lloc d’indignar-se, li recomana una mena de silenci encobridor per protegir l’statu quo que impera en la família. Per aquesta nena, ja res serà com abans: sent que la paraula de la mare, en lloc de recolzar-la, l’abandona passivament, tal com havia estat en mans del seu oncle.

El trauma de l’abús sexual per part d’un membre de la família, no tan sols afecta al cos del nen o nena sinó que envaeix la seva vida psíquica i és, per sobre de tot, el trauma de la pèrdua de la confiança amb l’altre. La família, com un espai de pertinença i protecció, dóna pas a un rostre que es revela monstruós. L’infant no pot concebre la noció de que una persona que se suposa que hauria d’ajudar-lo sigui al mateix temps la persona que el deixa tant desprotegit i desemparat. No és només el cos objecte d’abusos el que pot emmalaltir sinó que al subjecte se li esberla el seu vincle amb el món. No és només el subjecte el que s’esfondra sinó que el que es desintegra és el sentit del món tal i com l’havia conegut.

Etimològicament, trauma ve del grec traûma, traúmatos, que significa “ferida”. Un trauma és un esdeveniment que es caracteritza per la seva intensitat, per la incapacitat del subjecte de respondre-hi adequadament i per les conseqüències duradores que provoca, que suposen una ruptura del curs de l’existència i amenacen la integritat de la persona. El concepte de trauma està present en tota l’obra de Freud, des del principi fins el final. I, molt sintèticament, el que finalment ve a dir és que la primera vivència infantil pot no adquirir un caràcter traumàtic, però que serà en un segon moment (freqüentment en l’adolescència) que una segona escena resignificarà la primera vivència -que va ser esborrada del record per la repressió-, podent adquirir, llavors sí, un efecte traumàtic.

El trauma insisteix en repetir-se, com el retorn repetitiu d’una escena insuportable, d’aquell esdeveniment inassimilable, impossible de pensar, d’expressar, de simbolitzar. Irromp el funcionament psíquic del subjecte desbordant les seves capacitats d’elaboració. A les sessions, la Blanca relata uns malsons que la desperten sobresaltada i explica que pot estar-se al llit donant voltes i més voltes sense trobar la pau. Tot plegat mostra les dificultats d’aquesta nena per a oblidar i com es veu empesa una vegada i una altra a l’abisme del sense sentit.

De totes maneres, també és important remarcar que el potencial desorganitzador d’un trauma, no tan sols depèn del fet real extern sinó de la relació que aquest pugui tenir amb la infància del subjecte, la seva vulnerabilitat, els seus conflictes psíquics, les seves fantasies, els seus mecanismes de defensa, les seves possibilitats de mentalització, etc. En aquest sentit, el procés terapèutic amb la Blanca consisteix en ajudar-la a construir recursos interns i millorar els que ja té, per poder tolerar més bé el dolor que li causa el record traumàtic, així com acompanyar-la en els seus periples vitals a mesura que va creixent i esdevenint una noia.

Psi

Sovint hi ha la tendència a posar tots els professionals que ens dediquem a la salut mental dins un mateix sac. Aquesta confusió dóna notícia de fins a quin punt tot allò que gira al voltant del món “psi” pot ser entès com un gran calaix de sastre on tot hi cap. A vegades es pot parlar del psiquiatre, el psicòleg i el psicoanalista de manera indistinta, quan en realitat pertanyen a disciplines diferents amb les seves maneres de concebre l’ésser humà. Hi ha persones que no saben a quin dels tres professionals dirigir-se; i ho poden acabar fent de forma atzarosa, quan l’abordatge del patiment per cadascun d’ells és diferent.

El psiquiatre, des de la seva formació mèdica, sol considerar el patiment del pacient i els seus problemes psíquics com trastorns mentals d’origen biològic. És a dir, entén que les malalties mentals estan causades per un mal funcionament del cervell, de manera que en general tracta de “curar” els símptomes amb medicació (psicofàrmacs). La persona que es sent malalta o amb un malestar que ja no pot controlar, sol dirigir-se a un metge perquè el curi: el psiquiatre.

El psicòleg té en compte els aspectes psíquics conscients de la persona i la seva idea de curar es relaciona amb restablir l’estat de “normalitat” (tornar a la norma general definida per la societat), tractant de disminuir el símptoma o la conducta patògena. La persona que busca una orientació per problemes d’adaptació i modificació de certes conductes i que vol una opinió externa i un suport per a conèixer millor la seva personalitat, acut a un psicòleg.

El psicoanalista s’ocupa dels fenòmens inconscients i posa l’accent en el conflicte que pot estar causant el símptoma. No considera les estructures psíquiques (neurosis, psicosis, etc.) desviacions patològiques respecte a una suposada normalitat, sinó diferents formes de constituir-se la subjectivitat humana i diferents respostes que dóna una persona a les seves dificultats. Quan una persona que pateix “intueix” que quelcom seu que desconeix està implicat en el seu patiment i desitja saber què hi ha a la base dels seus conflictes, busca l’escolta d’un psicoanalista.

Per descomptat que això és una simplicitat, perquè també ens trobem amb el psiquiatre d’orientació psicoanalítica, amb el psicòleg cognitiu-conductual, sistèmic, humanista o constructivista, o amb la dificultat de decidir si anar a un psicoanalista freudià, kleinià o lacanià… Però el que em sembla important subratllar és que aquests tipus d’ajuda no són excloents ni incompatibles entre sí. Per exemple, una persona pot recórrer als psicofàrmacs per alleugerir un malestar intolerable i controlar certs nivells d’angoixa i, al mateix temps, fer un treball psicològic o un tractament psicoanalític. Altres vegades serà després d’obtenir una certa compensació a través de la medicació que es despertarà el desig de fer un treball personal. En ocasions, es recorre a la medicació quan no caldria. I també veiem com, a vegades, un excés de la mateixa, pot entorpir que aflori allò més genuí i autèntic de la persona. Sigui com sigui, és necessari insistir en que no són pràctiques renyides sinó que poden ser complementàries i que cal tendir ponts perquè el treball interdisciplinari es pugui dur a terme amb la màxima naturalitat i amb la finalitat última de vetllar pels beneficis del pacient.

Contes

Els infants han d’aprendre, a mesura que van creixent, a comprendre’s millor a sí mateixos i, els contes de fades, compleixen importants funcions al respecte. Mentre el nen/a es diverteix, els contes li brinden significats a diferents nivells. Solen fer referència a conflictes humans universals i, especialment, a aquells que preocupen al nen. Però, per què hi ha històries que per a ells tenen tant èxit? Seguint a Bettelheim, no és tan sols perquè estimulen el seu desenvolupament i enriqueixen el seu món intern, sinó perquè precisament parlen de les pulsions internes d’una manera que el nen pot comprendre inconscientment i ofereixen suggeriments a certes dificultats. Els contes els ajuden a elaborar els problemes psicològics provocats pel creixement i a integrar la seva personalitat. I, si resulten tant fascinants, és perquè no se sap exactament de quina manera l’encant de la història ha actuat en cada petit.

Quin sol ser el missatge que aquests contes transmeten als nens? Doncs que la lluita contra les dificultats de la vida és inevitable, però que si un no fuig, sinó que s’enfronta als entrebancs inesperats o injustos, pot superar els obstacles, sortint-ne victoriós. Transmeten al nen una comprensió intuïtiva de la seva pròpia naturalesa i del que pot arribar a ser si desenvolupa els seus potencials positius. En aquest sentit, els contes de fades poden ser terapèutics, perquè il·lustren conflictes interns i suggereixen, subtilment, com resoldre’ls. D’una manera molt simple i senzilla, proporcionen seguretat i donen esperances respecte el futur.

Per exemple, el conte de “els tres porquets” ensenya al nen, de forma agradable i dramàtica a la vegada, que no hem de ser mandrosos ni prendre’ns les coses a la lleugera. Els plans intel·ligents combinats amb el treball ens faran vèncer a l’enemic més ferotge: el llop. El llop és una externalització, una projecció de les tendències destructives del propi nen; i la història mostra com aquestes es poden manejar d’una manera constructiva. El conte també mostra els avantatges que comporta el creixement ja que el tercer porquet, que és el més llest, es pinta normalment com el més gran físicament. Fixem-nos que el conte no diu al nen el que ha de fer, sinó que li permet extreure’n les seves pròpies conclusions. D’aquesta manera contribueix a la seva maduresa, mentre que si li expliquéssim directament el que ha de fer l’únic que aconseguiríem és substituir l’esclavitud de la seva immaduresa per la servitud que implica seguir les ordres dels adults.

El fet d’explicar un conte s’hauria de convertir en un esdeveniment interpersonal, en un moment de sintonia i empatia amb el que la història pot significar pel petit. No es tracta tan sols d’explicar contes amb intencions didàctiques, sinó que el propòsit hauria de ser una experiència compartida i de vinculació respecte la satisfacció que el conte proporciona. Dedica un temps als teus fills a explicar-los contes; un repte més per ajudar-los a créixer! Del dormitori en surten unes veuetes dolces com la mel que reclamen amb entusiasme: “Mama, explica’ns un conte!”.

“Una vegada hi havia…”.

Despreniment

Els éssers humans tenim una tendència a l’aferrament. Els primers anys de vida, aferrar-nos a qui té cura de nosaltres (en general, els pares) i a determinats objectes (com el xumet o el peluix), no tan sols és natural sinó necessari i positiu, perquè ens aporta les futures bases per adquirir un sentiment de confiança, estabilitat i seguretat.

Però, què passa quan, per cercar una seguretat a qualsevol preu, ens aferrem amb un cert desesper a determinades idees, a uns valors preconcebuts, a algunes persones o fins i tot a coses supèrflues i innecessàries? Per què temem allò que no coneixem? Per què hauríem de tenir por del desconegut o pensar que ens pot afectar negativament? Què passaria si ens deixéssim sorprendre?

Ens creem i creiem falses necessitats i enormes dependències (materials, emocionals), pensant -sovint erròniament- que certes pertinences ens atansaran a una major felicitat. Fins i tot podem seguir aferrats a allò que no ens fa bé, a allò que ens insatisfà i ens complica la vida, però no ens en podem desempallegar. Es tracta d’un gaudi negatiu en joc que ens té cisellats.

Hi ha qui li costa desprendre’s de… trastos vells que ja no tenen cap valor sentimental, hàbits que han deixat de ser sans (o mai no ho han estat), costums que han perdut el seu sentit, prejudicis massa arrelats, discursos obsolets i viciats, relacions que ja no funcionen, dinàmiques inoperants, determinats rols exercits durant molt temps, pors imaginàries, angoixes fantasmàtiques…, la llista podria ser molt llarga!

No hem d’oblidar que a cada alliberament li escau una etapa prèvia d’inseguretat i neguit però, lluny de voler foragitar l’angoixa i allò que la causa, ens cal estar atents a aquests moments perquè ens poden procurar una major sensibilitat i intuïció per a poder decidir més encertadament. Per dolorós que sigui o ens sembli, ens hem de permetre escoltar certes remors de fons, quina música sona dins nostre, quina és la lletra de la nostra cançó.

En l’assistència clínica sovint veig casos en els que les dificultats per a desaferrar-se són font d’un gran patiment. Deixem espai, separem-nos una mica, deixem fluir, respirem. Obrim-nos “als sentits”, en “tots els sentits”. El despreniment reclama atreviment i requereix coratge, però sovint ens pot obrir el camí cap a una major llibertat. Ha arribat l’hora del despreniment! No temis. Sol ser necessari per créixer.

Adolescències (II)

En el darrer text els parlava de tractar les adolescències (en plural), com una aposta. Deia que en aquest pas de la infància a la vida adulta, tant pares com adolescents hauran d’enfrontar un seguit de dols i que el període de crisi que és l’adolescència pot ser per tots un repte i una bona ocasió per a rectificar posicions.

No hi ha un manual d’instruccions per a ser pares ni una sola manera de respondre als desafiaments del fet de ser-ho. Ser pare o mare no és quelcom que s’ensenyi, és una experiència. Hi ha quelcom creatiu en el fet de ser pares que reclama tenir en compte les particularitats de cada fill o filla i recórrer conjuntament, aquest delicat trànsit que és l’adolescència, sempre enigmàtica. Ser pare o mare és una funció, una posició en relació al fill, que inevitablement ha de canviar quan aquest es transforma en adolescent. El que està en joc per part dels pares és “un canvi de lloc” en la seva posició.

Alguns pares cauen en la sobreprotecció i, amb l’argument d’evitar que els seus fills pateixin frustracions o visquin situacions de malestar, fan les coses per ells. Però, quan són els mateixos pares els que no permeten als seus fills confrontar-se amb certs desafiaments, no estan promovent que aquests adolescents deixin de ser responsables de la seva vida i segueixin sent eternament uns nens? És necessari que cada adolescent -comptant amb el suport dels qui l’envolten-, es responsabilitzi del que li passa i es faci càrrec del que li pertoca.

En l’actualitat es tem caure en l’autoritarisme (que convé diferenciar-lo d’autoritzar-se a exercir la funció de pare o mare), i això condueix a que a vegades es prefereixi no dir que no; tanmateix, l’acte de dir “no” és necessari. És propi de l’adolescent reaccionar contra les normes. I, per altra banda, quan es posa un límit, no es pot esperar que l’adolescent l’entengui i l’accepti immediatament. Cal tenir present que allò oposat a l’autoritarisme no és el laissez faire sinó l’autoritat, que és quelcom que es guanya. I aquesta té a veure amb el reconeixement i el respecte. L’adolescent necessita que se li mostri un camí suficientment ampli per on poder transitar, però a la vegada que no sigui difús. Això suposa certa coherència entre el que es diu i el que es fa. Quanta més coherència, més claredat per a l’adolescent.

En realitat, la transmissió d’uns valors per part dels pares és una tasca que comença molt abans de l’adolescència: aprendre a dir que sí o que no en determinats moments en funció del que desitgin, poder establir límits a allò que pugui danyar-los a ells o a d’altres, saber cuidar-se en situacions potencialment perilloses, poder vincular la sexualitat als sentiments, ser responsables del que els hi passa, donar un valor a la paraula i al diàleg, etc. I és que, aquesta transmissió, no és tan sols a través del que es diu, sinó sobretot a través dels actes, dels fets, del que els propis adults mostrin.

Adolescències (I)

En aquesta ocasió us convido a reflexionar al voltant de l’adolescència. Tot i que, com ja heu pogut adonar-vos amb el títol, jo prefereixo parlar d’adolescències, en plural, perquè no existeix un “adolescent típic” ni hi ha “l’adolescent”, sinó que cada adolescent es vincula a una experiència subjectiva i a una història particular. Existeixen diverses formes de viure l’adolescència i pluralitat d’adolescents trobant les seves sortides, sempre  singulars.  

Entrar al món dels adults -desitjat i temut-, significa per a l’adolescent la pèrdua definitiva de la seva condició de nen. És un moment crucial i constitueix l’etapa decisiva d’un procés de despreniment que començà amb el naixement. Els canvis psicològics que es produeixen en aquest període i que són el correlat de canvis corporals, duen a una nova relació amb els pares i amb el món. La infància es deixa enrere i l’adolescència és l’elaboració subjectiva d’aquests canvis. Separar-se de la infància i dels pares suposa una pèrdua, en definitiva, un dol (el dol pel cos del nen, per la identitat infantil i per la relació amb els pares de la infància). En definitiva, es tracta d’un treball de construcció de la pròpia subjectivitat, un trajecte en que el jove o la jove defineix tant la seva identitat sexual com el seu lloc en el món.

Es sol parlar de l’adolescència com una època de crisi, de canvi i reorganització, de turbulències, de moviments a la recerca d’un nou coneixement d’un mateix. Es tracta d’un període de transició que representa tant una situació de vulnerabilitat com una possibilitat pel desenvolupament de la personalitat. Una crisi és una oportunitat de rectificar posicions i plantejar-se canvis, és un moment de qüestionament, tant pels adolescents com per als propis pares. El viatge de la infància a l’adultesa passa per acceptar que les coses no són immediates, que no s’aconsegueixen màgicament, que és necessari un cert esforç, que cada cosa té un temps i un valor. No es tracta d’omplir-los amb tot allò que demanen, sinó que hi hagi marge per a que aquesta demanda es transformi en un vertader desig, que finalment els durà a cercar allò que veritablement volen.

A vegades, els grans toleren malament que els nois i noies puguin ser egoistes a casa i generosos amb el grup, mandrosos per unes activitats i incansables per d’altres, desinteressats per uns fenòmens i entusiastes d’unes idees, reservats en uns ambients i comunicatius en altres. I tanmateix, tot això no és només necessari, sinó positiu, perquè els permet anar-se autoafirmant d’una manera progressiva en aquest joc de contrastos, i anar posant a prova i consolidant les seves possibilitats. Sovint hi ha adolescents que manifesten la seva rebel·lió, a través del negativisme, el “no a tot”, però pot ser la seva manera de diferenciar-se, de distanciar-se de la família i construir així la seva pròpia identitat.

A la consulta sovint veig com alguns adolescents carreguen a la seva motxilla amb el pes de certes nominacions -“llunàtic”, “volat”, “agressiu”, etc.-, i no troben la manera de desempallegar-se’n. El pes que tenen les classificacions i les etiquetes tant pels pares com pels joves a vegades són gàbies que no permeten que el noi o la noia pugui trobar el seu lloc al món amb més llibertat. En aquest sentit, la psicoanàlisi no cerca adoctrinar als adolescents, sinó ajudar-los a saber quelcom més sobre allò que els agita a la vida (continuarà).

Paraules

Hi ha paraules que ho diuen tot, i n’hi ha que no diuen re. Hi ha paraules essencials, paraules plenes, paraules “clau”; hi ha aquelles paraules elegides, sàvies, amb sentit. Però també n’hi ha de supèrflues i banals, de buides i sense sentit, paraules “palla”. Hi ha paraules que se les endu el vent, mentre que n’hi ha d’altres que romanen.

Hi ha paraules d’amor, i paraules d’odi. Hi ha paraules benèvoles, que acompanyen i bressolen, que escalfen o commouen; hi ha aquelles paraules que poden ser un regal, un petó, un ram de flors. Però també n’hi ha de brutes i malvades, que trasbalsen i glacen, que fereixen i ofenen, paraules “enverinades”. Hi ha paraules que enamoren, mentre que n’hi ha d’altres que tiren enrere.

Hi ha paraules vives, i n’hi ha de mortes. Hi ha paraules que germinen, que ragen, que alimenten; hi ha aquelles paraules clares, fèrtils, “embarassades”. Però també n’hi ha que ofeguen, que eixuguen, que frenen; paraules obscures, estèrils, refractàries. Hi ha paraules fresques, mentre que n’hi ha d’altres que fan olor de romàtic.

Hi ha paraules obertes, i paraules tancades. Hi ha paraules que respiren, que escolten, que circulen; hi ha aquelles paraules que esperonen, que conviden, paraules “brúixola”. Però també n’hi ha que callen i encallen, que fixen o exclouen, inútils o covardes, paraules “rovellades”. Hi ha paraules que brillen, mentre que n’hi ha d’altres que barren.

Les paraules són una eina fonamental de comunicació, però també poden ser un límit quan pretenem expressar allò inexpressable. Poden convertir-se en espases quan danyem o ens fan mal, o poden ser paraules defensives on hi amaguem indefensions i vergonyes. Les paraules són totxanes amb les quals construïm realitats. A voltes, sense adonar-nos-en, podem alçar murs. Per això calen finestres fetes de silencis per a que hi corri l’aire.

Les paraules són una arma de doble tall: mitjançant les paraules podem alliberar-nos de la repressió afectiva quan expressem les nostres emocions però, a vegades, els mots recobreixen els estats d’ànim en comptes de posar-los de manifest. L’excés de paraules esmussa els sentiments. Si es parla massa, es corre el risc d’ocultar allò que se sent.

La psicoanàlisi és una aposta per la paraula, però hem de saber llegir tant el que es diu com el que no es diu, perquè les sessions terapèutiques es manegen tant amb les paraules com amb els silencis. En les paraules hi ha aquella mena d’empremta personal i intransferible que no es pot deslligar de la pròpia subjectivitat de qui les pronuncia. Evolucionem amb les paraules i les paraules evolucionen amb nosaltres, i la construcció d’allò que volem significar al final és cosa nostra.

Fa temps una persona estimada em va escriure una dedicatòria que duré sempre amb mi: “M’agradaria escriure’t les paraules més belles, aquelles que només sap el silenci”. Que no ens faltin les paraules, ni els silencis!