Patiment

En termes generals, la nostra societat tendeix a rebutjar el patiment o, si més no, a reduir-lo a mers processos biològics. Sembla que es desitgi creure que tot és possible i que es pot viure sense patiment. I, per tant, millor no voler-ne saber res, hipnotitzar-se, entretenir-se i oblidar-se’n. Són cridaners els múltiples intents per ocultar-lo, minimitzar-lo, eliminar-lo o banalitzar-lo. És com si no sabéssim què fer amb ell.

Tanmateix, el patiment és ineliminable de la vida. Potser és necessari acceptar que tots patim, hem patit o patirem en algun moment. Viure humanament és aprendre a viure amb la incertesa i la pèrdua sense fugir corrent davant el primer signe de falta. És possible fer de la condició fràgil i limitada de l’humà, motiu de búsqueda i desig? Es pot viure la malaltia com un recurs? Pot ser una ocasió per la creació d’una vida nova i diferent?

No hi ha plaer sense dolor i viceversa. La felicitat és impossible si eliminem el patiment. Potser és necessari realitzar un esforç per tornar la dignitat a aquells aspectes que, com el patiment i la malaltia, formen part de la vida. Reconèixer que l’ésser humà no és harmoniós i aprendre a construir una vida digna de ser viscuda a part del que ens manca.

Actualment, es busca la salvació en la medicina o la tecnociència. Cada vegada l’ésser humà és interpretat bàsicament en clau biològica i sembla quedar reduït a explicacions genètiques o neuronals, desconnectat del llenguatge, la família, l’entorn. Aquesta visió reduccionista davant el patiment i la malaltia, pot tenir conseqüències catastròfiques. Per exemple, alguns psiquiatres reconeixen que prescriuen fàrmacs a nens amb dificultats per ser la solució més senzilla i econòmica, malgrat saben que el patiment que tracten obeeix a causes psico-socials complexes. El professor de Harvard Gawande, va escriure: “Vaig aprendre moltíssimes coses a la facultat, però la mortalitat no figurava en elles (…). L’objectiu de l’ensenyament de la medicina era que aprenguéssim a salvar vides, no a com ocupar-nos del seu final”.  

A vegades, els objectius de la medicina i els que una persona considera bons per a sí mateixa no coincideixen. Quan la vida està en joc, fins on continuar amb l’objectiu mèdic? On comença la rendició o el concepte de dignitat de vida? Com prendre decisions quan mèdicament les coses no són clares? Fins on lluitar i fins on acceptar que s’ha fet allò raonable i que potser arriba el moment de parar i plantejar-se com es desitja morir?

En més ocasions de les desitjades, es porten massa lluny els intents per prolongar la vida i es parla poc amb el pacient sobre les seves preferències. Quan als malalts se’ls dóna la oportunitat de parlar i s’escolten les seves preocupacions -tal i com es realitza des d’alguns enfocaments de cures pal·liatives-, la demanda de les persones malaltes pot ser diferent als esforços que la ciència imposaria. Segurament, mantenir una conversa en profunditat sobre les preferències pel final de la vida permetria estalviar molt patiment. Ajudar als pacients a lidiar amb l’angoixa i el terror, és el millor camí en el suport al final de la vida. Per què resulta tant difícil deixar parlar i escoltar?

Art

S’ha escrit molt sobre l’art i la bogeria, sobre la relació entre la genialitat  i el trastorn mental. I és que la qüestió del geni i la bogeria és antiga; ja Aristòtil la planteja en un text cèlebre, el “Problema XXX”: “Per quina raó tots aquells que han estat homes excepcionals (…) són manifestament melancòlics?”. Fent un gran salt, Freud (1924), a “La pèrdua de la realitat en la neurosis i la psicosis”, considerà que la formació delirant era una nova creació, una expressió de la rebel·lió de l’Allò contra el món exterior.

El sense sentit de la raó i la veritat de la bogeria no se li han escapat a l’home en cap època de la història. La idea que el creador, el geni, és un inadaptat, un excèntric, una persona inestable, és àmpliament estesa. Però: Què és el geni? Què és la bogeria? Art i bogeria han despertat una profunda curiositat i, inclòs, inquietud per la seva contradictòria relació. A la idea romàntica de que la bogeria afavoreix la creació, se n’ha oposat una altra, que la impossibilita. A l’experiència clínica de que l’art compleix una missió terapèutica, també se li ha oposat la idea contrària de que la creació pot arribar a exagerar la bogeria i fins i tot conduir a la mort (Melgar, et al., 2000).

Escollim un figura que ens pot servir d’exemple: Van Gogh (1853-1890). El patiment psíquic de l’artista marcà el compàs de la seva vida i la seva obra. Des de la seva turbulenta vida, el pintor holandès commocionà l’univers de l’art. L’extraordinària percepció de la seva interioritat es pot copsar a través deles cartes que va escriure al seu germà Theo (p. e.: “Jo no vull de cap manera suprimir el patiment perquè sovint és ell el que fa expressar més enèrgicament als artistes”, 1884).

El 1885 va morir el seu pare, va decidir viatjar a Amberes i durant els mesos que hi va viure la deixadesa pel seu físic fou lamentable. Durant aquest període crític va aparèixer l’interès pels autoretrats. A Arles, enmig d’un frenesí creador es sentia sol i necessitat de comunicació. Les seves expectatives de fundar una comunitat d’artistes fracassaven i només Gauguin acceptà viatjar a Arles. L’autoretrat pintat mentre esperava a Gauguin, té la idealització, la megalomania i l’orgull paranoide que preparaven la futura crisi psicòtica. En canvi, a l’autoretrat de l’orella tallada, ja havia recuperat part de la raó, i el rostre sensible sembla novament connectat amb la seva rica interioritat.

A l’edat de 37 anys, posà fi a la seva vida. Com altres artistes, morí jove, com si no hagués pogut preservar-se del desig d’estimar i patir per a crear. Podem preguntar-nos: Per què homes i dones dotats de tant talent s’han vist abocats al suïcidi? Crisis i creació estan íntimament unides, fins l’extrem de que a voltes es confonen en un mateix moviment. En el cas de Van Gogh, hagués estat benèfic fer un procés terapèutic o hauria esterilitzat la creació? Donat que, amb freqüència, la creativitat és un reflex de la condició mental, existeix realment un risc de que es vegi atenuada quan desapareixen els símptomes de la malaltia. Cal curar al geni inclòs a risc d’ofegar-lo i tornar-lo estèril?

Són interessants algunes reflexions de Bessa-Luís (2004) sobre el pintor: “A mesura que naufraga en la pintura, l’escriptura li permet mantenir-se”. “El seu art és, absolutament, una forma de mantenir a ratlla la bogeria”. “Està boig, però té períodes d’una sorprenent lucidesa que li permeten escriure amb total prudència”. “Hi ha en Van Gogh un estat de solitud innata que res no pot salvar”. Van Gogh pintà amb fúria creadora i destruí furiosament la seva vida. Però mai no fou un boig furiós. Més aviat tingué la clarividència i la lucidesa de reconèixer-se portador d’un espant que tractà de col·locar en l’art. Donà forma a la fantasia sacrificial de morir per atorgar vida a les seves obres, de transferir a la pintura la vida que ell es treia. No pintà com un psicòtic, sinó que creà un llenguatge artístic i pintà el costat passional que té la vida.

Nadal

Carrers engalanats de llums de colors, aparadors amb ninots de neu, caganers i tions. Escenes del pessebre, Pares Noel i els tres Reis de l’Orient. Arbres decorats amb boles i estrelles, pastorets i cap d’any… Gairebé tot amb l’objectiu de que la gent consumeixi (puc dir: malbarati?).

En una societat de l’excés on sembla que prevalgui l’imperatiu del tenir en lloc del ser, s’insti a comprar més del que es necessita i a gastar més del que veritablement es desitja, on són els límits? I, de quina part som responsables d’aquest engranatge? Sentim la disposició d’assumir la porció que ens pertoca? Excés de joguines, excés de regals, excés de torrons… Excés! Ho gaudim o en patim?

Què hi ha darrera d’aquesta necessitat quasi compulsiva a consumir? Qui sap si és el símptoma social d’un cert malestar, el malestar de la nostra cultura. És com si per tot arreu hi hagués l’eslògan de: “adquireix el producte i seràs feliç”. Potser tan sols és la búsqueda d’una felicitat substitutiva de la que ens és inabastable. I, un cop tenim allò que hem comprat, ens adonem que la satisfacció no és absoluta, però, tanmateix, caiem a la trampa una vegada i una altra, més o menys indefinidament, temptats de creure de que el pròxim objecte ens proporcionarà aquella felicitat inassolible.

Nosaltres, els adults, encara que creiem tenir clares algunes coses, en la majoria de les ocasions ens fem un embolic, ens perdem en el laberint de la vida i ens oblidem del que realment desitgem, o el que suposa aconseguir realitzar els nostres desitjos. Per això les cartes als Reis Mags només les escriuen els nens, perquè ells sí saben el que volen, perquè necessiten a l’altre per poder aconseguir el que desitgen.

Mentre una part de la societat dóna l’esquena al que no té, es promou una solidaritat temporal que en la majoria de casos es sol desinflar un cop les festes ja han passat… Podem preguntar-nos: no serà que l’excés genera culpa i per apaivagar la nostra mala consciència ens omplim de bons propòsits? Quina significació subjectiva té per a tu ajudar als altres? Ajudar: a qui? Amb què? De quina manera? Fins a quin punt…?

Festes de Nadal. A molts els agraden, a alguns els entristeixen, altres les odien… Hi ha el Nadal de la fe, hi ha el Nadal del consum, hi ha un Nadal per a cadascú. I tu, ja has decidit com vols viure el teu Nadal? Encara ets a temps d’escriure una carta als Reis Mags. T’animes a deixar-te abraçar per la seva màgia? Cerca dins teu. Bones festes!

Espiet

El 12 de març de 2020 a la tarda, just abans del primer dia de confinament al nostre país per la pandèmia de la Covid-19, anava en cotxe de Montmajor a Berga amb el meu fill, a fer uns encàrrecs. Més o menys a meitat de camí, hi havia uns obrers a peu de carretera treballant en unes obres, i el Roger em preguntà: “Mama, què fan aquests homes?”. I jo vaig respondre: “Són uns peons, que arreglen la carretera…”. I el nen va afegir: “Ens hi podem parar, per veure-ho?”. Però jo vaig contestar: “Ara no, Roger, que anem amb retard…”. Acte seguit d’haver pronunciat aquestes paraules, em vaig dir per dins: “Ostres, això és un conte! Aquest podria ser un bon punt de partida per a un conte…”.

No hi vaig pensar més fins al cap de dues o tres setmanes, en que em vaig descobrir escrivint-lo. A partir d’aquella primera idea embrionària, en va néixer l’Espiet, un conte fill del confinament. Em va sortir d’una sotragada, i en poc més d’una hora el vaig tenir enllestit. Per descomptat que després hi van haver diferents versions per polir, però la història que volia contar i l’estructura central estava feta. En realitat, més que anar introduint elements de sorpresa en el conte, va ser el mateix conte el que em va sorprendre a mi.

Primer vaig esbossar el personatge principal i el vaig descriure físicament (“menut, amb uns rínxols pèl-rojos i uns ulls grans i llaminers), psicològicament (“curiós i espavilat de mena”) i el vaig contextualitzar (“vivia en un bonic racó de món”). Després vaig construir les diferents escenes amb els altres significatius (en aquest cas: la mare, el pare i la mestra) i, finalment, vaig introduir la figura de la iaia, simbolitzant la vellesa i la saviesa (amb la seva actitud atenta, d’escolta i afectuosa). A diferència de la majoria de contes infantils, l’Espiet qüestiona el paper de l’adult. És un conte adreçat tant als infants com als adults i, d’alguna manera, permet que petits i grans s’hi puguin sentir identificats o s’hi vegin reflectits.

El vaig compartir amb un meu oncle i em va suggerir un final més contundent. El vaig enviar a un professor de català perquè hi fes les degudes correccions (ortogràfiques, gramaticals, sintàctiques). I, una vegada vaig haver escrit els agraïments i les dedicatòries, em vaig engrescar a il·lustrar-lo. Vaig poder comptar amb el preciós treball de la Mar Guixé, que va saber dibuixar l’Espiet tal com jo l’havia imaginat i a qui sempre estaré agraïda. A partir d’aquí, em vaig plantejar si cercar una editorial o autoeditar-lo, i em vaig decantar per a la segona opció. Vaig seguir els passos que marca la Biblioteca Nacional de Catalunya per obtenir el dipòsit legal. Vam escriure els crèdits, tant de l’autora com de la il·lustradora. La Mar el va maquetar i, contenta com un nen amb sabates noves, el vaig dur a la impremta Muval de Solsona. Després de tot aquest procés, només em calia esperar per tenir-lo a les mans… I el mes d’agost ja regalava els primers exemplars a persones properes.

El 16 d’octubre de 2020, gràcies a la invitació de la Jordina Subirana -Directora de l’escola Gira-sol de Montmajor-, vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo als alumnes (la comunitat de mitjans i la comunitat de grans), i vam compartir plegats una bonica i satisfactòria experiència. Atents i amatents, van copsar àgilment el missatge del conte i de seguida van descobrir l’acompanyant de l’Espiet, un animaló en sintonia amb el protagonista i que ve a representar el seu àlter ego.

En definitiva, l’Espiet tracta de la curiositat de l’infant i de la importància de prendre en consideració cada petit. També és una crítica al paper de l’adult quan pot mostrar-se indiferent envers aquesta curiositat i, en aquest sentit, és un reclam a sostenir una actitud atenta i respectuosa. 

Si tens curiositat per descobrir qui era l’Espiet, pots trobar-lo a Solsona (Gasolinera Setelsis, Cal Pellicer, Cal Verdaguer i l’Estanc de Baix) i a Berga (La Papereria i Llibreria Quatre Cantons).

Gestió

En l’actualitat, vivim un moment en el que el paradigma de l’avaluació -classificatori i quantificador-, ha envaït el terreny de l’ésser humà. D’aquí que les polítiques sanitàries i educatives estiguin cada vegada més dirigides a un objectiu de regularitzar les conductes a través d’una sèrie de tècniques de gestió que van en contra del saber de l’inconscient i poden desembocar en la falta de respecte cap al subjecte i els seus símptomes.

El món dels protocols i els formularis és fèrtil, prolífic i la seva embranzida manté viva l’esperança de que en un futur proper arribarà el “gran protocol definitiu” al que ens podrem aferrar. Massa sovint, en la pràctica clínica, s’observa com els professionals cerquen les constants -confortables- per anar més ràpid en la comprensió d’un cas, en lloc de deixar-se sorprendre -per allò més genuí de cada pacient-, que per a molts resulta molest.

La combinació del discurs de la ciència amb el del capitalisme regeix la nostra vida i ha produït canvis preocupants en el llenguatge. En la nostra vida quotidiana sentim parlar més o menys alegrement de “gestionar”. Són extensos i diversos els àmbits en els que s’utilitza aquest terme: la gestió de l’aula, la gestió del coneixement, la gestió dels conflictes, la gestió de  les emocions…

Alguns exemples simplificadors de certes demandes que arriben a la consulta poden anar en la línia de que el professional sigui un mer dispensador de tècniques de gestió: Una mestra: “Li derivo aquesta nena perquè aprengui a gestionar les seves emocions”. Un metge: “Li adreço aquesta senyora perquè li és difícil gestionar les seves emocions”. Uns pares: “Venim amb el nostre fill adolescent perquè li ensenyi a gestionar les seves emocions”. Podem acceptar això sense cap interrogació? Per què no ens produeix estranyesa una paraula que tradicionalment ha estat vinculada al món empresarial, a la regulació dels stocks? És que els éssers humans som stocks?!

Aquesta concepció imperant tant allunyada de l’experiència subjectiva, té els seus efectes. La corrent de l’eficàcia i l’objectivitat borra la particularitat de cada persona. La pràctica clínica no pot ser encotillada per criteris de mesura, voler-ho avaluar tot acaba sent una impostura! I també pot arribar a ser-ho el fet de caure en l’ús excessiu de protocols, eines estandarditzades i tècniques prefixades. En aquesta empenta cap a la immediatesa i al paradigma problema-solució, avui dia, donar-se un temps i un espai per a l’elaboració, no deixa de ser un acte heroic.

Pautes

Si vostè comença a llegir aquestes línies amb l’esperança de trobar-hi algunes pautes bàsiques per solucionar els seus problemes, potser no cal que continuï llegint. Però si es formula preguntes que cerquen possibles respostes, el convido a seguir.

A vegades hi ha algunes persones que acuden a la consulta motivades per apaivagar el seu patiment psicològic esperant un seguit de pautes fàcilment aplicables o consells concrets amb els que se’ls digui el que han de fer o deixar de fer. I amb la demanda més o menys il·lusòria de que amb quatre pautes a seguir es resoldrà ràpidament la seva situació. Com si sota la taula del despatx hi hagués una bíblia amb receptes aplicables a tots, una mena de manual per a l’usuari com quan es compra un electrodomèstic amb tot un seguit d’indicacions per posar-lo en funcionament. Però, atenció: un subjecte no és una màquina!

És cert que des de determinats enfocaments psicològics s’ofereixen respostes més o menys estàndard, suposadament objectives, que es basen en estadístiques i dades, que cerquen la màxima eficàcia i tenen l’objectiu de modificar la conducta del pacient segons allò establert per la normativa social. Com si el rol del professional fos regular els pensaments del pacient i posar-los sota control, suprimir el problema i omplir els buits existents. Però, ull: un subjecte no és una xifra!

Dir al pacient el que ha de fer, no seria en part desresponsabilitzar-lo en lloc d’ajudar-lo a fer-se càrrec de les seves eleccions? Caure en una pràctica estàndard i mecànica, no seria suprimir la dimensió singular i particular de cada subjecte? Decidir pel pacient, no seria menystenir-lo i reforçar la dependència en lloc de respectar-lo i possibilitar que es situï d’una manera diferent en certes relacions que l’atrapen? Dispensar normes, pautes i tècniques prefixades, no seria impedir que el símptoma -sota el qual hi ha quelcom autèntic i vertader- parli?

Des de l’orientació psicoanalítica, un subjecte no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. Es dóna importància al cas per cas i a les particularitats de cada persona. Les sessions no són l’espai comú de la comunicació habitual, sinó que ocorren en un espai diferent, en el que el llenguatge transcendeix a cada individu. Es tracta d’oferir un lloc d’escolta als enigmes que amaguen les paraules del pacient, que sovint diuen més del que un mateix creu i que en elles hi ha algunes respostes que està buscant. Es promou una modificació de la posició del subjecte respecte els seus funcionaments i no només de les seves conductes observables. El treball consisteix en acompanyar a que cadascú, d’una forma singular, trobi la pròpia sortida als seus malestars. L’efecte terapèutic no prové de l’automatisme d’un procediment, sinó de poder conduir el subjecte al punt en que pugui dissoldre’s el caràcter de necessitat que el símptoma assumeix en ell.

 La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta sovint ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que es proporciona des del marc psicoanalític: un espai per a la subjectivització que permeti a cada persona responsabilitzar-se d’allò que el fa patir i per tant pugui resoldre-ho des de dins.

Vida

La següent selecció de cites gira entorn de la vida. Es tracta d’un breu recull fruit d’algunes lectures personals gràcies a les que he après quelcom més d’això que en diem “viure”. Bona lectura!

“Viure és escriure’m amb l’alfabet dels sentits” (P. Pons, 2014. “El rastre blau de les formigues”)

“Nunca des tu espíritu a torcer. Hazte espeleólogo de tu propia resistencia”. (G. Puerto, 2011. “Rastreo íntimo”)

“Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos. La identidad no es una pieza de museo, quietecita en la vitrina, sino la siempre asombrosa síntesis de las contradicciones nuestras de cada día”. (E. Galeano, 2004. “El libro de los abrazos”).

“Pero, una vez más, comprobé que la realidad, esa eterna bromista, siempre encuentra el arabesco más divertido porque es más osada que el escritor que se dedica a inventar. No tiene reparos en poner con audacia lo extraordinario al lado de lo ridículo y une maliciosa lo inevitablemente humano con lo sorprendente”. (S. Zweig, 2007. “La mujer y el paisaje”).

“Con el tiempo llegas a comprender que la finalidad de los laberintos interiores no es tanto llegar a desentrañarlos como, simplemente, recorrerlos”. (P. Grande, 2012. “Hendiduras”).

“Además de ardua y doliente, esta empresa de saber y darse cuenta, necesita tiempo, pues a los humanos nos produce el mismo trauma no abrir los ojos a la realidad, que abrirlos a destiempo y de forma repentina”. (R. Servera, 2000. “El arte de la mirada oblícua”).

“No hay que perderse siempre en las grandes cuestiones, no se puede ser siempre un campo de batalla. Hay que saber sentir los propios límites alrededor”. (E. Hillesum, 1941-1943. “Diario de Etty Hillesum. Una vida conmocionada”).

“Estar disponible vol dir també tenir en compte les coses simples i banals. La restauració de la contemplació demana la rehabilitació de les petites coses. Cal consentir a ocupar-se de la quotidianitat”. (M. Lacroix, 2005. “El culte a l’emoció”).

“Pels dies de cada dia n’hi hauria prou de ser modestos i esforçar-nos a entendre quins són els nostres desitjos reals, les nostres inclinacions, i tot seguit acceptar-les sense cap mena de vergonya. I esforçar-nos a conciliar les nostres aspiracions amb les possibilitats que ens ofereix el món”. (S. Márai, 2005. “La dona justa”).

“La vida, a pesar de todo, se yergue por encima de nosotros desplegando todo su esplendor, nos cuestiona continuamente, hurga en lo más hondo de nuestros anhelos tratando de que tomemos conciencia de nuestra verdadera esencia”. (Á. Becerra, 2009. “Ella, que todo lo tuvo”).

Amor

En aquesta ocasió, no seré jo la que parli (escrigui). Us convido a reflexionar al voltant de l’amor a partir d’unes cites que en algun moment m’han commogut, m’han permès saber més i davant les que sento un profund agraïment que m’empeny a compartir-les. Feliç lectura!

“El coneixement profund d’un mateix és una qüestió d’intimitat. Estimar-se no és sinó una mostra d’exigència, i de vegades el rigor no constreny, ans allibera” (M. Martí i Pol, 1987. “Correspondència amb Joan Vinyoli”)

“Amar es desnudarse, es decir, deshacer los nudos que nos tienen cautivos” (P. Grande, 2012. “Hendiduras”)

“El amor consiste en que dos soledades se defiendan mutuamente, se delimiten y se rindan homenaje” (R. Maria Rilke, 1929. “Cartas a un joven poeta”)

“Cuando amamos, cultivamos a ciegas las gracias del hechizo…” (Y. Reza, 2000. “Una desolación”)

“Lo inesperado en el poema, lo inesperado en el amor y en la amistad. El encanto de las cosas que no han sido y llegan sin llamar” (D. García, 2004. “Voces detenidas”)

“L’amor no pot ser engabiat. L’amor, per reprendre una esplèndida imatge que Rainer Maria Rilke utilitza en una de les seves cartes, necessita moure’s lliurement, necessita una mà oberta que li permeti, sense obstacles, aturar-se o escapar. Serrar els dits per immobilitzar-lo significa convertir la mà en un taüt. Perquè posseir vol dir matar” (N. Ordine, 2013. “La utilitat de l’inútil”)

“La valentía del amor se mide por su virtud para reconocer lo que en el otro se nos presenta bajo la forma de la diferencia, y aun así ser capaz de acoger esa otredad. Un amor despojado de las envolturas narcisistas exige una disposición a la contingencia del encuentro y una renuncia al fantasma de la completitud” (Z. Bauman y G. Dessal, 2014. “El retorno del péndulo. Sobre psicoanálisis y el futuro del mundo líquido”)

“Lo que no se podía hacer era amar a un mismo individuo, años y años, con un mismo tipo de amor, pero sí podía irse estableciendo con una misma persona y a lo largo del tiempo amores creativos, estimulantes y distintos” (E. Tusquets, 2005. “Para no volver”)

“La confianza y el respeto no surgen espontáneamente, hace falta fundarlos” (L. Etxebarría, 2009. “De todo lo visible y lo invisible”)

“La gratitud es una experiencia subjetiva, como la fe (…). La gratitud es lo menos efímero de nuestra vida. Por ella somos probablemente menos libres, pero también estamos menos solos. Y eso está bien” (A. Bessa-Luís, 2004. “Contemplación cariñosa de la angustia”)   

Joc

El joc ocupa un lloc important en la maduració de qualsevol nen i nena i té un paper fonamental en el seu procés de socialització. Un nen que no juga és un nen inquietant, sigui quina sigui la seva edat. El joc té diferents funcions. En primer lloc, una funció de comunicació, d’exploració i d’experimentació. Ofereix la possibilitat al nen d’encarar sentiments hostils i agressius de tal forma que l’ansietat es redueix a nivells que el nen pot manejar. En aquest sentit, pot esdevenir una experiència emocional reparadora. Una segona funció del joc és la capacitat de simbolitzar. Té a veure amb representar una realitat no present, fer el “com si”. Un joc “suficientment bo” ha de permetre l’expressió de la creativitat del nen. Els jocs excessivament tècnics o sofisticats poden limitar o interrompre la capacitat d’inventar. I, un excés de joguines també pot ser perjudicial: “massa jocs destrueixen el joc”. Una tercera funció del joc és l’elaboració de les experiències. En la mesura que un nen pot exterioritzar les situacions que li provoquen ansietat i transformar-ho en un joc plaent, li serveix per elaborar i entendre les diferents fases per les que passa. I, clarament, el joc té unes funcions terapèutiques. Jugant, el nen va construint el seu aparell psíquic i la relació amb el món exterior. El joc del nen pot canviar al llarg del tractament i, un canvi en l’estil del joc, pot implicar canvis en la seva personalitat.

Tanmateix, és impossible apreciar el joc infantil si no és té en compte l’edat i el nivell evolutiu. Fins els 2 anys, es tracta d’un joc sensoriomotriu, d’exploració i de repetició. A diferència de quan són més grans -que han de comprendre per poder fer-, en aquesta etapa el nen fa per comprendre. És un joc de tipus egocèntric, el nen pot passar amb facilitat d’un joc a l’altre sense acabar-ne cap i està centrat en el plaer que li proporciona manipular les coses. Entre els 3 i els 7 anys, ja hauria de realitzar un joc simbòlic o representatiu. Això és, la capacitat de traduir les seves experiències en símbols, i fer el “com sí” (p. e., com si fos la mama, com si fos el metge, etc.). Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca. El nen pot atribuir un significat als objectes i, un mateix objecte, en diferents contextos, pot representar coses diferents (p. e., primer, utilitzar una tassa per donar de menjar a una nina però, després, va adquirint un nou significat i és posada boca avall com a cadireta). A partir dels 7 o 8 anys, és comú el joc de regles. S’amplia la socialització del nen, cada vegada reconeix més a l’altre com a coparticipant del seu joc, comparteix el joc amb altres nens i s’hi relaciona per cooperar (p. e., parxís, dames, cartes, etc.). Té sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de la regla.

El treball terapèutic amb nens i nenes ens ensenya que el joc del nen normal és aquell que li permet superar els conflictes inherents al seu desenvolupament i sortir-ne enriquit. La capacitat simbòlica està desenvolupada, té possibilitats creatives, comunicacionals i pot aprendre de l’experiència. Pot jugar a jocs variats i mostra una preferència per la sorpresa. El joc del nen deprimit pot iniciar-se d’una forma extremadament lenta. Triga molt en muntar un joc que, al final, queda com un paisatge vivent en el que no hi passa res. El joc del nen amb un trastorn de conducta es caracteritza per ser monòton, avorrit, limitat, amb poca fantasia i manca de plaer. Prefereix els jocs d’acció i, degut al seu problema d’atenció, en cinc minuts ja ha jugat a tot. Finalment, el joc del nen psicòtic queda envaït per temes agressius i destructius, fent un joc inestable, canviant i caòtic. Pot manipular indefinidament un objecte, replegat en la seva auto-esfera. Destaca l’estereotípia de les activitats, la repetició de les conductes i la impossibilitat d’adequar-se a la realitat.

Boja

Li deien la boja. En realitat es deia Maria, però rarament la cridaven pel nom i pocs el sabien. Devia tenir uns quaranta i tants anys llargs, coixejava una mica i s’esmunyia entre la gent amb una mirada errant que oscil·lava entre el vent feréstec i el dòcil. Anava mal girbada. Duia un davantal lligat a la cintura, en aquell punt on s’unia una faldilla esquinçada i una camisa de quadres. I sempre anava amb el mateix mocador al cap, unes mitges gruixudes estiu i hivern sorgides per tot arreu i unes xiruques gastades. Tot i portar el cos tapat, se li escolava part del seu esperit, gran, verge, desbocat i ric. Era analfabeta, i potser era això el que li conferia aquell aire desconfiat i un cert deix de tristesa. A voltes deixava anar un d’aquells somriures irreprimibles, mig grotescos, com l’udol d’un animal malferit. Les males llengües deien tot mofant-se que, resguardada a casa seva, li agradava córrer nua amunt i avall tant si feinejava atribolada com si ballava al capvespre sense música de fons. Mai no va deure ni un ral a ningú, era honesta com un tros de pa. No es posava en conflictes, però tenia un instint gairebé màgic per ajudar a qui realment ho necessitava. Tampoc se li coneixia parella ni companyia. Ella deia, senzillament, que ja estava bé sola. I que la seva millor amiga era ella mateixa. Tenia un cor més gran que la vaca que munyia i era fidel a qui se li obria i li feia confiança. Cantava amb la passió primitiva del qui no en sap però experimenta un gran plaer en fer-ho. O potser a vegades cantava simplement per espantar els malsons i les pors, que no ocultava. Es veu que sovint també parlava sola. I ho feia des de que tenia ús de raó o, millor dit, des de que els seus pares moriren quan ella amb prou feines alçava dos pams de terra. Tot i que també conversava amb el parell de cabres que tenia, amb els arbres del camí, les cuques de llum i els estels de la nit. Era amant de la natura i estimava el silenci. Tenia un hort, un petit reducte de terra on al seu fons s’hi concentraven arrels de totes menes i, a la superfície, planter variat. S’hi passava qui sap les hores, al seu hort. I sempre li agradava tenir-hi flors, com si decorés l’altar de Déu. Havia corregut poc món, però es coneixia tots els topants dels seus vorals  amb els ulls clucs. Posseïa un talent natural per fer front als entrebancs i adaptar-se als imprevistos. Deien que no sabia distingir entre el somni i la realitat, que vivia immersa en el seu món de fantasia, però tenia un enigmàtic do: curava amb les mans. I sabia de l’art de fer guaricions i remeis casolans a base d’herbes i beuratges naturals. Desgavellada, bruta, envellida, temorosa. Intuïtiva, enèrgica, capaç, noble. Mostrava sense vergonya -ni massa consciència- allò que els demés també tenien però intentaven sempre amagar. Però tan sols era una bona dona que duia escrit al rostre els solcs del pas del temps i el pes del patiment. Li deien boja. El més curiós del cas és que mai no es va identificar amb aquesta etiqueta; devia tractar-se d’una dona sàvia. Potser una mica boja, sí. Potser una mica bruixa, també. Però sàvia per no deixar-se encasellar pels estereotips que no veuen més enllà de la mera aparença externa i els estigmes propiciats per una societat poc justa i més boja del que es pensa.