L’EPISODI DE M.H.

Feia un dia net i clar, i pel gran finestral del despatx del Dr. Flat entrava una llum intensa i gairebé enlluernadora. El cap del servei de psiquiatria havia entreobert dos dits la finestra, i l’olor dels ametllers florits del jardí d’aquell antic hospital psiquiàtric es filtrava per tot l’espai decorat amb elegància. Amb un especial bon humor, el Dr. Flat estava acomodat a la butaca del seu ampli despatx mentre revisava detingudament algunes històries clíniques. S’inclinà sobre la taula de noguer, agafà la tassa de cafè recent fet i en va fer un glop lentament inhalant la seva aroma sense apartar la vista dels fulls que el tenien absort. Es gratà suaument la seva barba grisenca i poblada, i va dirigir una mirada d’agraïment a la fotografia de família que reposava damunt la taula en un marc de plata. Hi apareixien, abraçats amb complicitat i tendresa, la seva esposa, ell i les seves dues filles bessones. Durant uns moments es deixà bressolar pels records d’aquell emotiu dia en que, un distingit acte de graduació, reconeixia a les seves nenes haver completat els estudis de medicina amb unes qualificacions excel·lents. Va esbossar un lleu somriure, es pujà discretament les ulleres amb el dit índex i tornà a dirigir la seva atenció al cas clínic 3.729 en el que, amb el seu Montblanc, va escriure curosament unes anotacions al dors del full.

De sobte, va sentir molt rebombori al passadís. Sense tenir temps de reaccionar i amb els ulls atònits, es quedà consternat: el pacient M. H. de la cinquena planta havia entrat de forma intempestiva al seu despatx deixant darrere seu un estrepitós cop de porta. Aquell home fort i corpulent, estava enfadat. No, més que això, estava exaltat, frenètic. Anava malforjat i tenia una mirada vidriosa i desenfocada. Va començar a parlar pels descosits, ràpid i en veu molt alta. Amb prou feines se l’entenia. Deia coses estranyes sobre uns “poders” que tenia per a curar. Vociferà que allà no el comprenien, que estava més bé que mai, que no necessitava cap tractament. Va començar a córrer molt agitat pel despatx. De cop es va posar a riure sense solta ni volta. Acte seguit, començà a propinar amenaces perquè el privaven de la seva llibertat. Cada vegada estava més irritat i desorientat. Va agafar la fotografia de família del Dr. Flat i la va llençar a terra, amb força. Indiferent a l’escampall de bocins de vidre i amb una actitud desafiant, va dir que es tiraria per la finestra.

Encara ara el Dr. Flat no sap exactament com va poder avisar el personal de seguretat perquè col·loquessin a M. H. els mitjans de contenció necessaris per tal que l’equip d’infermeria li pogués administrar per via intramuscular 5 mg de Loracepam i 7 mg d’Haloperidol, abans de recloure’l novament a la seva habitació. No va ser fins més tard que, passat el torbament, va poder escriure a l’historial clínic 2.486: “Episodi maníac amb característiques psicòtiques no congruents amb l’estat d’ànim”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: