BLANCA

L’home cargolà la burilla de l’últim cigarret al cendrer que sobreeixia de damunt la tauleta de nit. Amb cert menyspreu, hi deixà un bitllet de cinquanta rebregat, agafà la jaqueta que en arribar havia deixat sobre una butaca tronada de ratlles descolorides, i va desaparèixer per la porta sense dir re mentre acabava d’apujar-se la bragueta d’uns pantalons que li anaven balders. Ella parà atenció als passos que s’allunyaven mentre deixava anar un lleu sospir. Pels clients es feia dir Blanca, però se sentia bruta i fosca i buida per dins, sabent amb certesa que el seu sobrenom no feia honor al seu món. Semblava més gran de l’edat que tenia, i duia escrit al rostre els solcs del patiment que un coloret barat no aconseguia ocultar. El sentiment de reafirmació que havia tingut de petita s’havia anat esvaint com el color apagat d’aquelles quatre parets. Tot i ser bona en l’art del fingiment, en aquell prostíbul rònec i de mala mort situat als afores d’un poble que ni tan sols sortia als mapes, se sentia esquinçada i deplorable. Observà la seva lúgubre i sòrdida habitació i notà com l’olor de tabac ranci es barrejava amb la de la cera del canelobre que cremava esmorteït. Sota la llum tènue d’aquell ambient decrèpit i carregat d’humitat, es palpà lentament l’entrecuix adolorit com qui es llepa les ferides de l’ànima. Es baixà la camisola que deixava entreveure el seu cos esllanguit amb la mateixa parsimònia que havia vist esllanguir-se cadascuna de les seves il·lusions amb el pas del temps. Llavors, s’apartà d’una revolada els llençols que desprenien massa fortor de semen i suor i, en posar els peus a terra, el fred de les rajoles li va serpentejar cos amunt. Anà a glopejar un líquid bucal per disfressar de frescor el que havia estat amarg d’un encontre com molts. Dreta davant del mirall, s’acaricià els seus llavis de molsa i mirà d’esquitllada els pits demacrats. Va obrir la cortina i repenjà el front als vidres prims de l’esquifida finestra que mal tancava. A fora era negra nit i només les pampallugues del rètol del bordell trencaven la quietud desèrtica que regnava als vorals de la carretera. Els seus ulls plens de temors quedaren fixos a la llum intermitent durant un temps indefinit, fins que agafà el mòbil del tocador i començà a respondre algun missatge pendent:

Ei, papa. Ahir no et vaig contestar perquè vaig plegar molt tard del restaurant. Estava pleníssim i, per variar, tots els cambrers ens vam haver de quedar més estona del compte… No t’amoïnis. Tot va bé.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: