L’ÚLTIMA

Dues llàgrimes filles d’un sol ull rodolaren galta avall de la Dèlia fins a caure al full que sostenia amb mans tremoloses i convertir justament la signatura de l’Eudald en una taca difuminada de tinta blavosa. Recolzada al tronc de l’imponent pollancre que hi havia vora la riera, desà la carta al sobre i es quedà uns moments pensativa. Sota uns núvols enfadats que anunciaven tempesta, una ràfega de vent li despentinà els cabells i se’ls retirà del rostre amb un cop de cap. Llavors, la Dèlia es va aixecar i caminà lentament fins que els peus descalços li quedaren coberts d’aigua poc més amunt dels turmells. La sensació de fred es va anar apoderant del seu cos i de la seva ment. Imaginar que ja no s’escriurien més la deixava esfereïda i desconcertada.

Va ser sota el vell pollancre on la Dèlia va llegir la primera carta del seu oncle, la primera d’una prolífica correspondència que havia començat dotze anys enrere. L’inici fou gairebé casual, un joc a respondre una missiva on ella l’invitava a escriure i davant la que, pocs dies després, en rebria una resposta original i inèdita. Des de llavors i durant els primers anys s’havien escrit regularment, intensament, i havien compartit capítols sencers de les seves vides, històries impregnades de colors, anècdotes que els podien fer plorar o riure, complicitats, recomanacions de llibres, aforismes i poemes, contraposicions d’idees sobre la seva concepció del món, debats existencials, sentiments íntims i profunds, tresors inconfessables, bocins de saviesa. L’amor que es professaven havia anat fent pòsit gradualment, s’havia anat construint carta rere carta, maó sobre maó, fins a erigir una torre de confiança que només els procurava orgull i satisfacció. I és que, el llaç que s’havia forjat entre ells, revestia la relació de dignitat, respecte i valor. Però no va ser fins el darrer any de la correspondència que la Dèlia va anar notant en les cartes de l’oncle un gir en el to, un cop de timó cap al costat més fosc, un esvaïment de la vitalitat, uns fragments més breus, una deixadesa en la lletra.

Ara la Dèlia s’adonava que aquells últims temps havien estat el preludi de la carta definitiva. Era una mera coincidència que hagués llegit sota aquellmateix pollancre tant la primera carta de l’Eudald com l’última? S’estirà sobre el fenàs i tancà els ulls: la tardor lluïa una bellesa selecta. Els ataronjats i els vermells del bosc semblaven pintats. La llum del capvespre era de foto. Les fulles del terra dibuixaven una catifa de grocs i teules. Bolets vulgars decoraven els vorals de la riera amb elegància. Molsa, glans, pinyes i un boix grèvol exultant. De les passades pluges emanava una olor de terra mullada que eixamplava els sentits. Les copes dels arbres apuntaven al cel i onejaven. Queia la tarda. El verd dels camps es preparava per la nit.

2 respostes a “L’ÚLTIMA

  1. Enhorabona..! Sempre m’agrada´t llegir i escriure. Es un relat tan dolç, i tant precís…i preciós que només tinc paraules d’agraïment cap a l’autora d’aquesta petita joia de història, sentiments i vida.

    M'agrada

Respon a Agustí Caudet Falcó Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: