ANAÏS

El vespre del novè dia que l’Anaïs estava refugiada a la cabana del bosc, hi havia una espessa boira que ho embargava tot. Avançà amb pas vacil·lant pel camí de pedres i, abans d’entrar, va mirar a la bústia amb l’esperança de trobar-hi una carta del Tom. Però només hi havia un parell de fulletons de propaganda mig rebregats.

Quan va entrar a la cabana, amb el cap cot, va notar l’espai desangelat. Trigà força estona a encendre el foc perquè no hi estava avesada però, un cop ho va haver aconseguit, es va adonar que en realitat aquell fred inhòspit habitava dins seu, aferrat al moll dels ossos.

Mirà el telèfon intentant hipnotitzar-lo perquè sonés d’una vegada, tot i saber que no sonaria. Es dirigí a la nevera i, amb la mirada apagada, agafà alguns relleus que li serviren de sopar. Es va asseure al sofà amb el plat a la falda i començà a enforquillar-lo lentament, amb desgana. Va engegar el televisor però el va tornar a tancar pocs minuts després. No feien res que despertés el seu interès.

Deixà el plat a la tauleta, s’embolcallà amb la vella manta de quadres, i es quedà arraulida mirant fixament les flames del foc a terra. El silenci que regnava era enorme. Només el trencava el cruixir dels branquillons en cremar. Els pensaments plens de brogits cap a en Tom se li escolaven. Immòbil i abatuda, va notar com les llàgrimes li començaven a rodolar galtes avall. Vessava un dolor que va creure contenir tapant-se el rostre amb les mans.

No sense esforç, agafà un llibre que tenia començat de feia dies. Va intentar enfilar un capítol però no es podia concentrar. El tornà a deixar damunt la tauleta, amb un deix fastiguejat, i es replegà sota la manta. Aquella nit li tornà a costar molt adormir-se. A la matinada, tingué un malson terrible que la despertà i li deixà un gust tant amarg que ja no pogué tornar a conciliar el son.

Li venien pensaments de l’inici de la relació amb en Tom, com ràfegues que la colpejaven. A trenc d’alba, mirà per la finestra a l’aguait de quelcom inesperat mentre sabia que res del que fantasiejava succeiria. Es va aixecar, es va posar la bata, i anà cap a l’escriptori amb la intenció d’escriure-li unes ratlles.

Estimat Tom,

Des d’aquí, penso en el munt de cabòries que hauria de matar i no mato. I sento que no em vull sentir tan desvalguda, tan fràgil.

Ho esborrà. Hi tornà.

Estimat Tom,

Des del fons de la nit, em sento com el captaire que pidola amor, mentre el món és cec i es fa el sord.

Arrugà el full amb desencís. Un embotiment mental la incapacitava d’una forma inclement. Amb els ulls vidriosos, es va anar a vestir, i va sortir a caminar pel bosc que hi havia just darrere la cabana.

Caminà qui sap les hores, dispersa. Caminà per corriols trillats pel pas del temps, carregada de preguntes sense resposta. Travessà un bosc d’argelagues, fins a quedar exhausta i esgarrinxada. Passà per una obaga, mentre els seus pensaments eren com un jaç d’espines que es burlaven d’ella i li feien mal.

El cel era d’un blau esmorteït prenyat de núvols fins. Amb la mirada errant, arribà a una clariana. I, al cap d’un roc, deixà anar un sospir salvatge, primari, fondo, irreprimible, com l’udol d’un animal malferit.

Quan feia poc que havia tornat a resguardar-se a la cabana, l’Anaïs seguia amb els ulls perduts i fixos mirant el buit. De sobte, sonà el telèfon. Se li accelerà el cor. I s’abraonà damunt l’aparell, amb el desig incert que fos el Tom.

Sí? -va respondre.

– Anaïs? -digué la Tanit a l’altra banda del telèfon.

– Ah, ets tu…

– Mira, Anaïs…, ja fa més d’una setmana que ets aquí, perduda al mig d’enlloc… i en tots aquests dies no he sabut res de tu…

– Ja…

– Ostres, Anaïs, per l’amor de Déu, reacciona! Fa molts anys que som amigues. Què et semblaria si vinc a passar uns dies amb tu?

– No és necessari, de debò, estic bé…

– I un be negre, estàs bé! Per què no et deixes ajudar una mica i permets que et faci companyia?

– Saps perfectament que aquest periple l’he de travessar jo…

Sí, és cert, tens raó…, però això no treu que no puguis comptar amb ningú, que no puguis rebre paraules que et bressolin, que t’escalfin; que no puguis rebre una presència, una abraçada o un petó.

One thought on “ANAÏS

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: