Mai no m’hagués imaginat que hauria de sortejar tants esculls per voler ser mare. Després d’intentar durant dos anys cercar un embaràs que no arribava, i sentint que el desig de maternitat seguia viu i intacte, amb el Jan vam decidir recórrer a la ciència. No sense dubtes, és clar, però sí amb la ferma esperança que els avenços mèdics bé havien d’estar al servei d’ajudar-nos a franquejar els durs embats que la naturalesa ens deparava.
Així va ser com vaig començar un llarg periple de visites, exploracions, diagnòstics i tractaments. Les pujades i baixades físiques i emocionals no tenien res a envejar a les d’una muntanya russa. Tenia 38 anys, un marit que m’estimava i un autèntic fervor per a ser mare, però aquell procés que semblava no haver d’acabar mai, m’havia anat minant per dins fins a un punt gairebé irreconeixible. D’una forma tragicòmica, pel carrer només veia dones embarassades i cotxets amb nadons, a més d’haver de sostenir el tipus davant la notícia d’amigues que es quedaven embarasses o cunyades que acabaven de ser mares.
Quan vaig rebre la Marian per primera vegada a la consulta, duia el cansament escrit al rostre, i als seus ulls hi llegia patiment. Em va sorprendre la lentitud amb què parlava, com si una part d’ella s’hagués anat apagant ineludiblement. Va ser breu, directa i franca. I jo també ho vaig ser amb ella. Notava que m’escoltava amb atenció i que es concentrava amb totes les seves forces per absorbir el que li deia. De seguida em vaig adonar que necessitava establir un llaç de confiança amb mi com a professional però, sobretot, que l’hauria de recosir amb ella mateixa. Abans d’acomiadar-nos em va atansar un feix de papers i em vaig comprometre a estudiar-los amb calma.
Pocs dies després, vaig anar revisant tota aquella documentació. Hematologies, citologies, espermogrames, histerografies, ecografies, informes, consentiments informats, prescripcions de tractaments hormonals, receptes, pressupostos, factures, primera inseminació, segona, tercera, totes fallides. Canvi de clínica, més proves, més informes, dues fecundacions in vitro, i dos avortaments espontanis que ella no havia mencionat a la nostra primera visita. Em vaig fer càrrec del dolor i la càrrega que havia estat arrossegant la Marian durant tot aquell temps. I també vaig tenir clar què li proposaria a la segona visita; una opció que ella hauria de meditar bé però que, tenint en compte el seu historial, era la més realista i viable que hi havia.
Haig de dir que la primera visita amb la nova ginecòloga no em va deixar indiferent. Va anar al gra i es va expressar amb la seguretat d’aquell qui sap el què es diu, i això em va infondre d’una il·lusió renovada que feia temps no sentia. Era conscient que primer havia de fer el dol de tot allò, i que en aquells moments reconèixer la meva fragilitat potser era el més sòlid que tenia. Perquè no només era haver perdut dues vides que havien començat a créixer dins meu, sinó el que jo havia estat mentre havia covat aquells cigronets que bategaven fins que van deixar de fer-ho. I, ara, em calia recollir aquesta realitat que s’alçava davant meu.
Vaig anar entenent que, abans de seguir endavant, havia fer mans i mànigues per reconstruir el meu món intern i fer un treball emocional que m’ajudés a digerir les pèrdues i frustracions. Pensava que, com més honestament acceptés aquell desert, en millors condicions estaria per poder-lo travessar i permetre’m que naixessin noves primaveres. I així és com, per incorporar-me de nou a la vida, vaig haver d’enfrontar-me al forat que aquells avortaments havien cavat. I és que també sabia que la paraula dol, a més a més de dolor (dolus) també significa “desafiament” (duellum). El desafiament de donar-me una altra oportunitat.
El món de la Mon 