LA PRIMERA CITA

–Doncs, si no hi ha cap imponderable, l’espero aquest dijous a dos quarts de quatre de la tarda.

L’Anat va apagar el telèfon mòbil i el va deixar a l’ampit de la finestra de la seva habitació. Es va quedar pensativa durant uns segons i, acte seguit, s’entaforà les sabatilles, es recollí els cabells amb una goma fent un manyoc, i es dirigí a pas lent cap a la cuina amb el pijama malgirbat. L’estança era petita com un cop de puny, però estava tot tan ben endreçat i decorat amb tan bon gust, que li transmetia una calidesa entranyable. Es començà a preparar un cafè amb llet mentre anava mirant de gairell un plec de factures que jeien damunt la barra. De mica en mica, el seu estat de tensió i inquietud es va anar diluint i experimentà una sensació de relaxament fins a esbossar un lleu somriure.

–Per fi he trucat, ara ja està -murmurà.

Feia un dia de tardor net i clar, i l’Anat va apropar-se al balcó per obrir els porticons de bat a bat. Els rajos de sol que espetegaren als vidres i l’olor de cafè recent fet, la van reconfortar i s’acomodà tot asseient-se al tamboret. Va fer un glop de la tassa encara fumejant i es va encendre un cigarret. Quan el va haver apagat, s’alçà per anar a desar l’ampolla de llet a la nevera, i els seus ulls es van topar amb la nota que contenia el nom i l’adreça d’ella, enganxada amb un imant de purpurina. Es va sentir entre remoguda i alleugerida pel pas que finalment havia decidit fer.

Va anar cap al lavabo, es va rentar les dents tot fent ganyotes davant del mirall i va obrir l’aixeta de la dutxa. Notà la pressió de l’aigua calenta damunt del seu cos i li semblà que també se li purificava l’ànima. Després de rentar-se i amb la tovallola embolicada al cap, tornà a la seva habitació, mirà el rellotge que reposava sobre la tauleta de nit i va vestir-se en un tres i no res. Entaforà el mòbil a la bossa i sortí del pis precipitadament. Va baixar les escales a cuitacorrents i, ja al carrer, es va posar les ulleres de sol amb un gest singular. Entrà a la boca del metro que hi havia a la cantonada i quedà engolida pel brogit de la ciutat fins a desaparèixer.

L’Anat era una dona jove, bonica i, tot i que solia vestir amb roba esportiva, la lluïa amb gràcia i elegància, però per dins se sentia més insegura del que realment aparentava. Tenia uns ulls enormes, de color caramel, i tanmateix això no aconseguia encobrir la seva mirada espantadissa. Sovint defugia mirar directament els ulls de l’altre i aquest acte defensiu li sortia gairebé sense adonar-se’n, però en el fons ella sabia que un aiguabarreig de timidesa i vergonya l’havia convertit en una persona més aviat indecisa i inhibida. Duia uns cabells ondulats desenfadats, però els seus moviments parlaven d’ella; la revelaven.

Quan arribà a la feina saludà discretament a la recepcionista i anà de seguida cap a la seva taula. L’Anat treballava com a columnista en un diari però durant aquell dia no va parar de giravoltar en la seva cadira de rodes. No podia deixar de pensar en la cita que tenia l’endemà i en els motius que l’havien dut a demanar-la justament ara. Escrivia una frase i l’esborrava, la reescrivia i la tornava a canviar. No semblava que encertés a trobar les paraules que buscava; se li escolaven com l’aigua entre els dits. Li sobrevenien a la ment imatges d’una nena petita arraulida a la intempèrie en una nit plujosa, i notava com se li accelerava el pols davant la indefensió i el desvaliment d’aquella nena desconeguda i a la vegada tant íntima. Va rosegar un llapis fins a deixar-lo sense la pintura i amb la fusta humida del capdamunt al descobert. El seu neguit semblava desconcertar als seus companys de treball.

Al capvespre, de camí cap a casa, va aprofitar per deixar un àudio:

–Hola Bruna, què tal? Aquest matí he parlat per telèfon amb la professional que em vas recomanar. Demà a la tarda hi aniré i la veritat és que estic feta un sac de nervis per aquesta primera cita. Bé, ja t’explicaré. I gràcies!

L’endemà, a dos quarts de quatre menys dos minuts de la tarda, l’Anat estava palplantada davant una finca regia i observava fixament la placa platejada de la porta on posava:

Mercè Roca i Vall

Psicoanalista

Balmes, 367, 1r 1a

Puntualment tocà el timbre i pocs segons després la porta va emetre un soroll que, en empènyer-la, es va obrir. L’entrada era àmplia i conduïa a unes escales de cargol d’un marbre marfil encerat. Respirava ansiosa i s’imaginava que els batecs del cor li sortirien per la boca d’un moment a l’altre. Pujà els graons de dos en dos i, quan va estar davant la porta, picà. S’obrí automàticament i l’Anat passà a una sala d’estar amb un parell de làmpades que desprenien una llum agradable i acollidora. Aquell ambient la va tranquil·litzar. Es va asseure a un còmode sofà de pell marró i va observar els quadres que hi ha havia penjats a la paret: un era el cartell d’unes jornades psicoanalítiques que duia per títol: “Vols el què desitges?”. Quelcom de la pregunta la va trasbalsar però no aconseguia saber què era. El segon era en blanc i negre i hi apareixia un divà entapissat d’un gris antracita, una mica ortopèdic, pel seu gust. I, el tercer, es tractava d’un collage amb tot de paraules de paper de diari superposades. Els seus ulls en van caçar algunes: “inconscient”, “repetició”, “transferència”, “pulsió”. Era un llenguatge totalment nou per a ella, però hi havia alguna cosa en aquells mots que l’atrapava. Es va bellugar incòmodament i va sentir uns passos que s’acostaven.    

– Benvinguda, ja pot passar.

L’Anat es va aixecar d’una revolada, va seguir la psicoanalista fins al despatx i, un cop dins, aquesta la convidà a asseure’s en una de les butaques que hi havia disposades en un angle de la sala. Ella s’hi desplomà, se sentia esgotada, i va deixar anar un breu sospir.

– Endavant… -digué simplement la psicoanalista. I es feu un silenci.

L’Anat es reclinà a la butaca un xic bruscament, s’escurà la gola com si això li servís per agafar embranzida, i començà a parlar.

– Bé…, és la primera vegada que acudo a una psicoanalista, i mai abans no m’hagués imaginat que ho podria necessitar. Des que ens vam citar he estat dispersa i una mica angoixada, i he estat donant voltes sobre com enfilar aquesta trobada…

– Mmhhh… –feu la psicoanalista, fent un gest d’assentiment per a que prosseguís.

– Tinc 26 anys, vaig estudiar publicitat i relacions públiques, treballo a la premsa, visc sola, i estic satisfeta del que he aconseguit. He tingut dues relacions de parella, més o menys duradores, que han acabat en ruptura. Amb la segona vaig ser jo qui va prendre la iniciativa de deixar-ho, perquè feia temps que no em sentia ben tractada per ell, les discussions anaven a més i, tot i estimar-lo, em vaig adonar que ens fèiem mal i que d’aquella manera no podíem seguir. D’això fa cinc mesos; al principi em sentia molt trista i tenia moltes ganes de plorar. Però, de mica en mica, gràcies a l’ajuda de la Bruna -que és qui em va passar el seu número de telèfon- i de d’altres amigues, vaig tornar a començar a sortir i a tenir ganes de reprendre les activitats que m’agradaven. Durant aquest temps, he conegut un parell de nois a un bar de copes però, a la que m’han insinuat de quedar per tornar-nos a veure a soles, m’ha entrat un pànic terrible, irracional, i per la por a no sé què exactament, els he dit que no.

– Por a la primera cita…, d’acord. Parli’m una mica més d’aquesta por…

L’Anat es fixà en el gerro que hi havia damunt la taula amb un ram de flors silvestres i, sense mirar-la als ulls, continuà parlant de la por incomprensible davant una primera cita. Va anar encadenant les paraules, que rajaven com si sortissin de molt enllà, i es va fer un tip de plorar. Després, la psicoanalista perfilà una interpretació:

– Pel què relata, semblaria que darrera d’aquesta por s’hi amaga un desig molt intens, i el que caldrà veure és perquè no es dona permís ni s’autoritza a viure allò que vertaderament desitja.

L’Anat va quedar tocada i consternada per aquestes paraules, i la va envair una sensació de fragilitat com si tota ella anés a trontollar. Però, al mateix temps, aquella perplexitat també anava de la mà d’un punt de llum, esperançador i, sorpresa d’ella mateixa, acabà concertant una segona cita amb la psicoanalista.