El treball amb nens té unes característiques particulars. D’entrada pressuposa la intervenció d’una tercera persona -en general els pares-, dels qui prové la petició de consulta i ells seran, a més, els responsables de sostenir econòmicament el tractament. En aquest sentit, és molt important donar-los un espai per a escoltar-los.
D’altra banda, caldrà que en algun moment puguin preguntar-se si tenen quelcom a veure amb el que li ocorre al seu fill i quin lloc ocupen, sense saber-ho, en el seu símptoma. Serà fonamental veure quin lloc ocupa el nen en la família i en la seva història per poder detectar i treballar sobre aquests “mites” que determinen la posició subjectiva del nen, i la seva posició en relació al que ell interpreta que són els desitjos dels seus pares.
Si els pares i l’entorn familiar, a través de la seva veu, la seva mirada, la seva calidesa o fredor, el seu amor o indiferència, el conceben i el viuen com a una persona, amb la seva individualitat pròpia, es constituirà com a tal. Si per contra el tracten com una cosa que cal fer callar, alimentar o dormir, el seu lloc com a persona no advindrà.
A vegades els adults tendeixen a desestimar el sofriment dels nens, o a restar-li importància perquè pot ser dur pensar que un fill pateix sense que immediatament els pares se sentin culpables. El problema d’un fill hauria de fer que els pares es plantegessin preguntes, però no es tracta de cercar culpables. El fet de poder-se fer preguntes implica un canvi de posició en aquests pares i a vegades és això el que acusa el nen.
Juntament amb la demanda dels pares, també pot existir una demanda per part del nen, i aquesta pot ser molt diferent del motiu de preocupació dels pares. A vegades caldrà un temps per desembullar la demanda inicial i construir una demanda de tractament en la que els pares i els nens se sentin implicats.
El nen diposita afectes, expectatives, etc., i estableix un llaç afectiu amb el professional que serà un motor important del treball. El pacient nen dibuixa, explica històries, escriu, juga, es mou, ens fa jugar i participar amb ell. Tot això és part del seu discurs. I el que permetrà fer un treball és analitzar la seqüència que constitueix el desenvolupament de cada sessió en la relació que el nen va establint amb el professional.
Al llarg del desenvolupament infantil poden existir situacions problemàtiques i símptomes que inquieten als pares i es pregunten si haurien de consultar. Amb freqüència decideixen esperar amb la confiança de que el pas del temps i el creixement del nen solucionarà els problemes. Com a indicació general, caldria dir que és convenient consultar sempre que es vegi patir al nen, o quan es vegi que les seves capacitats estan inhibides. Està indicat consultar quan per la intensitat del símptoma o problema, per la seva permanència en el temps o per l’afectació de les seves facultats, no és possible suposar una presència passatgera, puntual o intranscendent d’allò que li passa. Els símptomes expressen un conflicte i serà important descobrir quin és aquest conflicte subjacent i no la seva aparença externa.
En ocasions els pares demanen al professional com explicar al seu fill que ha d’anar al psicòleg, però no existeix cap recepta universal, ja que depèn de cada cas, de l’edat, dels símptomes, de com són els pares, etc. Però en les primeres entrevistes és fonamental la relació que s’estableix amb el nen i que passa per transmetre-li que la consulta amb el professional té que veure amb el que li passa, amb el que l’afecta i amb el que el fa patir. És important fer sentir al nen que volem escoltar-lo, que ens prenem seriosament els seus símptomes o problemes; és important donar-li un lloc, un espai íntim i de confiança per a ell.