No eres pas tu*

No eres pas tu, sinó el qui a versemblança teva habitava dins meu. En el meu món de somnis, de fantasies, de jocs mentals. Passeges, somrius, t’atanses i te’n vas, dins el meu cap. Construït per mi, a imatge del que en altre temps fou el meu tresor, el meu secret, el meu desig i el meu malson. I continues estant dins; el de fora, fa molt temps que se’n va anar. D’ell, poc en conec. De tu -que em fas companyia a les nits-, ho sé gairebé tot. Perquè formes part de mi, de la meva vida. Ets el meu recer; jaç d’espines que et burles de mi. I em fas mal. Idealitzat, inefable, t’aferres a mi i jo no et deixo marxar. Sé que ets diferent a l’altre, al de fora. Quantes vegades m’he preguntat què compartíeu, què us feia un. Què us ajunta i què us separa, què teniu de comú. D’això res en sé; és la meva pregunta. La resposta la té ell, el de fora. Però tu que raus en mi, em dius a cau d’orella que els meus sentiments són els teus, que el que tu sents és recíproc al que jo sento, al que jo vull, i visc, una vegada i una altra, sense espai, sense temps, tan sols amb l’empremta d’un anhel que es repeteix extenuat fins al deliri del que no existeix. Passat que encara ets present, com un fantasma sense òpera però amb música, sense cadenes però amb barrots d’un castell que és el meu. De la pluja, cada gota de desig esclata en plor. Llàgrimes pel que es va perdre, arran de camí, mentre naixia. Pel desencontre entre un tu i un jo que no es van saber respectar prou. Pel que té d’insòlit que no sabéssim trobar-nos mai. I potser per això, ara habites en mi. Pel que no es va consumar, pel que no va poder ser, pel que no hi va haver. Records de plastilina, els moldejo com puc per fer-ne un que sigui múltiple; figureta en miniatura que no em serveix per calmar la set que tinc del que viu fora de mi. Del que fou el meu còmplice, el meu amic i el meu amor. Diga’m que has pensat en mi, que el que en altre temps fou ella, ocupa un lloc en el teu món intern, que has somiat, que has jugat a plastilina amb uns records de colors vius, que no saps si la que habita en tu manté alguna correspondència amb mi. No. Diga’m la veritat; em convé saber-la per no emmalaltir. El temps, obstinat, va fent via. I jo necessito saber si l’afinitat que per mi hi ha entre aquell tu i aquell jo que no es van saber trobar, és veritat o mentida. Si només existeix en el meu món de fantasia o també és real en tu. Si és o no per qüestions d’afinitat que ens decidim per un company de trajecte de la vida. Si el tu ideal conté quelcom del de fora. Si estic viva, o estic morta.

* Aquest text literari es va escriure a la tardor del 2002. S’ha optat per mantenir-lo intacte a l’original.