Repetició

Des d’una concepció psicoanalítica, podríem definir la repetició com el fet de que en els discursos, les conductes, els actes o les situacions que viu un subjecte, alguna cosa torni sense cessar, la majoria de vegades sense que ell ho sàpiga o, en tot cas, sense una intenció deliberada per part seva.

El 1914, en l’article “Recordar, repetir y reelaborar” Freud començà a conceptualitzar la noció de repetició. El que el pare de la psicoanàlisi va descobrir és que allò que no es pot rememorar, retorna d’una altra manera: per la repetició (el retorn insistent de les petjades inconscients). Però la discussió més important per part de Freud sobre la repetició apareix el 1920 en “Más allá del principio de placer”, on es pregunta què és allò que fa que l’aparell psíquic, que està destinat a l’equilibri i l’homeòstasi, fracassi sistemàticament. Hi ha quelcom que sempre acaba funcionant en contra del propi subjecte, que el condueix sempre a posar la pota, a fracassar, a caure en el mateix. Per Freud, l’equilibri es trenca per la insistència d’una altra força: la compulsió a la repetició. Postula l’existència d’una compulsió bàsica a repetir, la tendència del subjecte a exposar-se una vegada i una altra a situacions angoixants, vinculada a la pulsió de mort.

En les obres de Lacan anteriors a 1950, el psicoanalista francès sol traduir el terme empleat per Freud com “automatisme de repetició” -una expressió presa de la psiquiatria francesa-, per subratllar el seu caràcter automàtic i repetitiu. A partir de la dècada de 1950 cada vegada utilitza més el terme “insistència”, i la repetició és definida com la insistència de la cadena significant. És a dir, que certs significants insisteixen en retornar a la vida del subjecte, a pesar de les resistències que els bloquegen. Des del 1964, en el Seminari XI, “Los cuatro conceptos fundamentales del psicoanálisis”, per Lacan la repetició constitueix, juntament amb l’inconscient, la transferència i la pulsió, un dels quatre conceptes fonamentals de la psicoanàlisi. Proposa distingir dues vessants de la repetició: el automaton  i la tujê. Per ell, el automaton designa la insistència dels signes, el principi de la cadena simbòlica, mentre que la tujê es tracta d’allò que està a l’origen de la repetició. Allò que desencadena aquesta insistència -en definitiva, el trauma-, és l’encontre que no ha pogut ser evitat de quelcom insuportable per al subjecte. A aquest insuportable que Freud intentava tenir en compte amb la pulsió de mort, Lacan va conceptualitzar-lo sota el terme real: allò impossible de simbolitzar, allò impossible d’enfrontar pel subjecte, un excés de gaudi que torna una vegada i una altra per transgredir els límits del principi de plaer.

La clínica mostra que el més enllà del principi de plaer no és una mera especulació freudiana. El treball psicoanalític permet comprovar que el subjecte té un marge de llibertat per oferir respostes inèdites i inesperades als esdeveniments traumàtics dels que la vida no el lliura. Per aconseguir-ho, caldrà desprendre’s d’algunes marques de l’Altre primordial i perdre el què en el passat pogué funcionar com a guany de plaer adquirit…

3 respostes a “Repetició

  1. No ben bé… A veure si puc traslladar algunes idees que ens serveixin per a seguir pensant…
    Lacan distingeix l’altre de l’Altre. El petit altre està inscrit en l’ordre imaginari, mentre que el gran Altre ho fa en l’ordre simbòlic. Diu: “El Otro debe en primer lugar ser considerado un lugar, el lugar en el cual está constituida la palabra”. El que passa és que un subjecte pot ocupar aquesta posició. Quan es diu que la paraula s’origina en l’Altre, vol dir que el llenguatge ve d’un altre lloc, i d’aquí a la coneguda frase de “el inconsciente es el discurso del Otro” (cal veure en l’inconscient els efectes de la paraula sobre el subjecte, és a dir, que l’inconscient és l’efecte del significant sobre el subjecte, en quant el significant és allò reprimit i el què retorna en les formacions de l’inconscient (lapsus, actes fallits, símptomes, somnis). Pel nen, qui primer ocupa la posició del gran Altre és la mare (la mare encara l’Altre primordial), i no té me´s remei que accedir als significants que estan en el camp de l’Altre. El complex de castració es constitueix quan el nen descobreix que aquest Altre no és complet, que en l’Altre hi ha una falta. És a dir, que en els significants constituïts per l’Altre sempre falta un significant. A la dècada de 1960 Lacan defineix la repetició com el retorn del gaudi, un excés de gaudi que torna una vegada i una altra per transgredir els límits del principi de plaer. Per desprendre’ns d’algunes marques de l’Altre promordial hem d’estar disposats a desmarcar-nos d’alguns significants, deixar-los caure, i això no es produeix sense perdre el que va funcionar com a “Lustgewinn”. A “Conceptos freudianos”, Mira, Ruiz i Gallano (2008), diuen: “(…) El psicoanálisis, tirando del hilo en el que están enredadas las pulsiones de un sujeto, puede conducir hasta el punto en el que el hilo está cortado. Es en este corte que un acto podrá transformar al sujeto, al no ser ya el acto repetitivo. El acto repetitivo parece automatismo, pero es el sujeto el que echa mano del hilo desgastado, que nunca se gasta lo bastante, de la ligadura que lo ata en su inconsciente. La compulsión de repetición, en el modo en que Freud la concibió, es un modo de componérselas con la pulsión reprimida, de componer una partitura que no cesa de sonar en las disonancias de la vida de un sujeto, en la que retumba el silencio de la pulsión de muerte sobre la música de la pulsión de vida con la que danza el deseo”…

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

A %d bloguers els agrada això: