Pit*

Fa un dia net i clar. Els ataronjats i vermells del bosc semblen pintats. La tardor llueix una bellesa selecta. La llum del matí és de foto. Les fulles del terra dibuixen una catifa de grocs i teules. Bolets vulgars decoren el camí amb elegància. Els esbarzers verdegen la seva aparent innocència. Ni un sol núvol fa nosa al firmament. Sentir la frescor matinal i la mullena del bosc, vivifica! Al meu pas, em saluden bolets, molsa i glans; boixos, pinyes i fenàs.

Cau la tarda sota un cel serè que meravella. El boix grèvol ja llueix, exultant. Les passades pluges han fet lloc a un bosc aromàtic i fred. Emana una olor de terra mullada que eixampla els sentits. La copa dels arbres apunta al cel i oneja. El verd dels camps es prepara per la nit. Bonic passeig que em deixa el deler de repetir. De tu he après que la felicitat té nom d’ocell. M’agradaria que fossis aquí.

Avui hi ha una lluna plena que ho il·lumina tot; les estrelles han deixat de jugar a cucut i amagar perquè no tenen on refugiar-se. És el moment d’un canvi. La lluna es gronxa i sembla que rigui. D’ella en pengen tres estrelles. Són la clau. Podria ser una endevinalla, però és real. Jocs de màgia es juguen al cel.

Romàntic, íntim, ancestral, màgic, poètic, místic, sensual… Estic buscant el nom que descrigui millor el moment en què jo dono el pit i el Pep el biberó. Solen ser espais de poques paraules i moltes mirades, de poc diàleg i molt contacte. És un moment de comunicació no verbal i de concentració emocional profunda. Es respira un clima calmat però al mateix temps solemne, propi d’aquell qui sap que té entre mans un afer molt important. És un estat contemplatiu en què regna un silenci atàvic. És magnífic, és bell, és sant. Quan els dono el pit, el nen em tiba els cabells com si fossin les cordes d’una campana, i la nena no para d’esgarrapar el coixí de darrere amb una mà i de fer anar el ventall amb l’altra. Quan al Pep se li humitegen els ulls de llàgrimes mentre dona el biberó o agafa un xic en braços, els batecs del meu cor semblen tambors. (…)

Soc a la recta final de donar el pit; és qüestió d’hores, d’uns pocs dies, alguns més a tot estirar. Sentiments oscil·lants planegen damunt meu. Per una banda, l’alegria de reduir la dependència i la satisfacció d’haver fet quelcom que jo sentia primordial. Per l’altra, la pena d’acabar-se una vivència que ha durat més del que em pensava però que, al capdavall, és relativament curta, i que, probablement, no torni mai més. He gaudit d’aquest fet com de cap altre, i ha estat una bella experiència que duré sempre amb mi; formarà part del meu pòsit maternal. Encara queden unes últimes menjades, i ja m’enyoro del que ha significat. Punxades al pit de comiat, besllumo un buit que va ser ple. I, si ho va ser, coixí farà.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: