Història (II)

En el darrer número del Pànxing m’interrogava al voltant de “Què passa amb la història?” i la manca d’interès tant per la Història com a disciplina, com per narrar la història personal. Pel que fa a la història personal, podem preguntar-nos: per què cada vegada més, en la clínica, s’observen més pacients que els costa o no saben explicar “la història de la seva vida”? Herodot, el primer historiador d’Occident, comença la seva història dient: “Aquesta és l’exposició de les indagacions d’Herodot per a que no s’esvaeixin amb el temps els fets dels homes”.

Una història és sempre una exposició, el relat d’uns fets o uns coneixements. Una història personal és el relat d’allò que ens ha passat, d’allò que som, i per a que aquest relat sigui possible és fonamental que puguem recordar allò viscut. Tots tenim la facultat de retenir, de disposar i organitzar amb més o menys precisió i coherència els fets, les experiències, els coneixements, etc., de la nostra vida. Ara bé, amb la vida que portem i en el món on vivim, recordar no sembla fàcil.

Cada vegada se sent més gent que es lamenta, dient: “…És que amb la meva memòria de peix…!”. Hauríem de preguntar-nos què hem fet per desenvolupar la nostra memòria. L’hem entrenada? Ens hi hem esforçat? Hi ha un desprestigi i una desvalorització de la memòria, talment com un símptoma social dels nostres temps. Per una banda, la memòria ha estat bandejada de l’educació (en general no s’estila aprendre’s les coses de memòria) i també bandejada de la nostra ment (en el sentit d’exterioritzada, alienada) i l’hem dipositada a la nostra agenda, al mòbil, o a l’ordinador. Però, aquestes eines -aliades útils i a voltes imprescindibles-, fins a quin punt ajuden a confiar en la pròpia memòria?

Per altra banda, rebem tal quantitat d’estímuls i d’informació que és impossible poder-ho interioritzar i poder relacionar allò que passa a fora amb allò que passa a dins nostre. L’excés i la manca de dosificació dificulta integrar continguts i articular-los per després poder exercitar la capacitat de síntesi. Però, si no se sap organitzar i estructurar, com construir un relat? Ens passen tantes coses i ens passen tan de pressa que la petjada que deixen és lleu i la nostra memòria amb prou feines se n’assabenta -a banda de que solem disposar poc d’aquesta facultat-. La hiperactivitat i el dèficit d’atenció infantil -i no tan infantil- també em semblen simptomàtics.

Tot plegat fa que explicar la nostra història resulti difícil; la qual cosa no vol dir que no tinguem història. Però les dificultats per relatar la història personal donen notícia de la problemàtica en la capacitat de mentalització i simbolització per part d’alguns subjectes, amb les consegüents repercussions tant en la pròpia salut mental com en les relacions que establim amb els demés.

Com deia en Raimon, “Qui perd els orígens perd la identitat”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: