Història (I)

De sobte em trobo pensant en: “Què passa amb la història?”. A la consulta cada vegada rebo més nens i nenes amb poca capacitat d’historitzar, això vol dir, de relatar amb paraules la seva pròpia història. Gairebé no aporten records de la seva primera infantesa i observo unes dificultats per a poder rescatar quelcom dels orígens, posar paraules a una experiència i construir-se a través de la pròpia història personal. Al carrer sento com alguns adolescents i joves diuen que l’assignatura d’Història no serveix per a res, que és un pal. La primera vegada que em van dir que a l’Instagram penjaves una història i que aquesta durava 24 hores em vaig quedar entre sorpresa i impactada: “…una història només dura 24h…”. Quan m’interesso per recollir la història de l’escola del poble, o la història d’associacions, o el que sigui, m’adono que, a les persones a les que consulto, no els és fàcil buscar i trobar el registre de tot això. I, malgrat saber que es tracta d’històries molt diferents, em sorgeix la pregunta de: “Què passa amb la història, i amb el fet de poder posar paraules a les històries?”.

Tinc la impressió de que en els nostres dies hi ha una manca d’interès tant per narrar la història personal com per la Història com a disciplina. En aquest món veloç, en el que prima la immediatesa i en el que tot caduca ràpidament i desapareix, hi ha una manca de consciència històrica, una dificultat per donar valor en que allò, algun dia, pot ser història. Probablement hi ha tot un context social que afavoreix poc que la gent pensi que en un futur allò tindrà un valor. En un marc en el que la cultura de l’esforç no està de moda, les persones -poc avesades a passar per un procés més o menys llarg i costós i fer un recorregut fins arribar al que es vol-, cerquen dreceres i les màximes comoditats per arribar-hi.

Pel que fa a la Història com a disciplina, aquesta segueix sent menyspreada; és un rotllo, diuen. Aquesta manca d’interès per la Història pot tenir a veure en que la manera en com s’ensenya no resulta atractiva? D’altra banda, saber Història requereix d’un exercici de memòria. Durant molts anys es va abusar d’un aprenentatge memorístic, de repetir com un lloro o anar a vomitar en un examen. Però, no haurem anat a espetegar a l’altre extrem? Té a veure amb la memòria o té a veure amb la lectura? Perquè, per saber Història, cal llegir; i la lectura requereix d’un espai, d’un temps, d’un clima, d’una disposició, que molta gent ni té ni busca. No es fomenta la lectura i, si llegir és avorrit, la Història encara ho és més. Tant per aprendre Història com per llegir, cal un temps i un esforç que està poc fomentat. Convé interrogar-nos per com són els processos d’ensenyament i aprenentatge per les cada vegada més mencionades “innovacions pedagògiques”. Hi ha moltes acadèmies (p. e., per preparar unes oposicions, per treure’s el carnet de conduir, etc.) que el que ensenyen és a aprovar un examen, però no pròpiament a aprendre. Un dels reptes de l’educació infantil segurament passi per despertar la curiositat per aprendre, per estimular i engrescar l’aprenentatge en sí mateix, per fer créixer un desig per al saber i el voler saber.

Pel que fa a la història personal, em pregunto: per què cada cop, en la clínica, s’observen més pacients que els costa o no saben explicar “la història de la seva vida”? En el proper text hi seguirem reflexionant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: