Extimitat

J. Lacan encunyà el terme extimité aplicant el prefix ex (d’exterior) a la paraula francesa intimité (intimitat). El neologisme resultant, que pot traduir-se com a “extimitat”, expressa el mode en que la psicoanàlisi problematitza l’oposició entre allò intern i allò extern, entre contenidor i contingut. El terme, brillant, és difícil de definir-lo. El terme extimitat es construeix sobre el d’intimitat, però no és el seu contrari, perquè allò èxtim és precisament allò més íntim. I, de tant íntim que és, la pròpia persona no ho reconeix. Aquesta invenció paradoxal del psicoanalista francès té a veure amb allò que, de tant íntim i pròxim que és, només ho podem reconèixer a fora.

Posteriorment, Jacques-Alain Miller, al seu seminari de 1985-1986, publicat amb el títol de Extimidad (2010), desenvolupà el concepte. Allò èxtim al·ludeix a que el més íntim es troba a l’exterior, com si fos un cos estrany. De fet, el cos, ja és una experiència èxtima, perquè és allò més íntim però també allò altre que he de protegir i que d’alguna manera m’és aliè o es debat amb el que l’altre vol o espera de mi i que, per tant, heure’ns-la amb el propi cos implica resoldre un seguit de contradiccions. Seria allò que de tant interior i familiar nostre, es converteix en radicalment estrany. Per tant, podríem dir que no s’oposa a la noció d’intimitat sinó que la complementa.

El concepte d’extimitat s’ha anat estenent i podem trobar-lo al llenguatge quotidià, dels mass media, per exemple, tot i que s’usa amb un significat diferent del que elaborà J. Lacan i treballà J. A. Miller. En l’actualitat fa referència a fer externa la intimitat, a convertir en vivència pública el món de les emocions en contra de la seva consideració tradicional com a fenòmens íntims. La vida privada es converteix en un espectacle amb audiència inclosa. D’altra banda, l’extimitat no consisteix només en mostrar allò que està a dins sinó que, en fer-ho, es construeix d’una altra manera allò que hi ha a dins de la pròpia persona.

L’antropòloga argentina Paula Sibilia ha tractat aquest fenomen, i es pregunta què ha passat a la societat perquè hagi canviat tant la idea del que és íntim, de que s’hagi debilitat i hagi deixat de tenir aquell valor tant preuat. La gent ho penja tot a youtube, les seves ecografies, els vídeos de pornografia casolana, tot. Ha canviat la forma en que ens construïm com a subjectes, la manera com ens definim, que cada vegada és més a través del que es pot mostrar i que els altres veuen. Resulta curiós que en una època en la que la legislació es preocupa tant per cuidar la privacitat de les dades (noms, edats, direccions, etc.), siguin els propis titulars d’aquestes dades els que semblen obstinar-se en divulgar-les, en exhibir el seu jo, sense importar-los deixar la seva marca digital pel món virtual. En qualsevol cas, sembla clar que la intimitat s’està redefinint i està cedint pas a l’extimitat…