Odienamorament

Tant l’amor com l’odi són sentiments molt primitius, molt bàsics en la constitució del psiquisme, i cada persona haurà de manejar aquests sentiments tant fonamentals i trobar les maneres per a poder vehicular-los en les seves relacions amb els altres. En l’àmbit de la parella, un dels mals de “l’amor romàntic” que encara preval avui dia, és el de fer creure a les parelles que es pot conviure en un clima d’harmonia quasi permanent, on flueixi la corrent amorosa de forma ininterrompuda, creant, d’aquesta manera, una falsa expectativa que després es tradueix en frustració i malestar en no poder complir amb aquest ideal. Quan, en realitat, sabem que el malentès és consubstancial, inevitable. Som sers parlants, és perquè parlem que ens vinculem i, si parlem, ens malentenem.

Pel psicoanalista francès Jacques Lacan, l’amor és allò que fa vincle i el situa com allò que supleix l’absència del que no hi ha, del que falta. En l’amor del que es tracta és d’obturar el fet de que no hi ha complementarietat entre els sexes, que en les relacions hi ha curtcircuits i que l’ànima bessona no existeix. En canvi, l’odi, el què fa és ressaltar la diferència, posa de relleu aquella esquerda que l’amor intenta tapar. Fins i tot es podria arribar a parlar de la necessitat d’un “odi funcional”, amb el que a través d’ell -sense que les parelles en siguin massa conscients-, aconsegueixen diferenciar-se, adquireixen autonomia. Aquest “odi funcional” també és l’encarregat de produir, de tant en tant, distanciaments, que solen ser necessaris i beneficiosos per la supervivència del vincle, separacions necessàries amb les que les parelles simbiòtiques  pateixen. En aquest sentit, l’odi pot ser un sentiment lúcid, perquè és una emoció causada per tot allò que ens incita a separar-nos del que ens pot resultar perjudicial.

Dit molt simplificadament, Lacan creà el neologisme “odienamorament” per indicar un punt crucial on l’amor es reverteix en odi, reformulant el que ja Freud havia ubicat com a ambivalència en el llaç amorós (mudança de la pulsió en el seu contrari que es pot dirigir al mateix objecte de forma simultània). L’odienamorament serviria per descriure la complexa trama per la qual allò més anhelat és capaç de produir-nos el major dolor, és aquest punt de reversibilitat de l’amor en odi que transforma al partenaire en quelcom insuportable, tot allò que en algun moment anterior ens fascinava de l’altra persona pot tornar-se en insofrible i odiat.

No s’ha de pensar com si l’odi fos l’altra cara de l’amor, no és el revés de l’amor, no es tracta de contraris, d’oposats. Hi ha un odi que va junt amb l’amor, és una barreja d’amor-odi en la mesura que l’amor desil·lusiona. Això darrer apuntaria a que l’odi és el successor de l’amor, la seva continuació, quan es produeix la decepció de l’amor. A vegades ocorre que odiem a aquell que estimem quan s’ha convertit en algú necessari, i aquest sentiment de dependència vital ens porta inevitablement cap a l’odi. També pot passar que, guiats per la impaciència, no esperem a que es doni la vertadera contingència de l’amor i ens agafem a qualsevol persona com a un ferro roent. La qüestió rau en el fet de que l’odi no es converteixi en una de les passions del ser que degradi constantment l’amor. Fer de l’amor quelcom més digne és no permetre que aquest es degradi per la via de la necessitat i es transformi en dependència.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: