Pantalles

Cada vegada més arriben nens i nenes a la consulta que em confronten amb una manera diferent de jugar. Les seves preferències no es concentren en dibuixar, fer jocs de taula o activitats d’ordre simbòlic, sinó que en el seu relat fan molta referència a les seves activitats relacionades amb el món tecnològic. El nou territori virtual forma part de la vida dels nens des del seu naixement. Viuen rodejats de pantalles: teles, ordinadors, mòbils, tablets, nintendo, playstation, etc. Ara bé, quina és la seva vinculació amb les pantalles?

És important detectar quina funció compleixen aquests objectes per a cada subjecte. Hi ha nens amb tendència a aïllar-se que hi troben una via de socialització. N’hi ha d’altres que tenen dificultats en la interacció social i sembla que trobin un refugi en el món ficcional. Poden ser utilitzats per estar en soledat o poden estar al servei del contacte amb els altres. Sigui com sigui, tenint en compte que el món tecnològic sembla constituir-se cada vegada més com a mediador en l’organització intersubjectiva, convé preguntar-nos per quins són els efectes psíquics que produeixen els canvis culturals associats a les noves tecnologies.

En aquest àmbit, què és el que observo en la meva pràctica clínica?

1. Que els marcs simbòlics s’han substituït pels marcs virtuals, i alguns nens i nenes, des de ben petits, no sembla que s’orientin pel món simbòlic; a la vegada que incorporen excessos d’informació no significada.
2. Que tenen dificultats per enganxar-se al discurs, presten poca atenció i els costa escoltar. Ara bé, quan els demano que m’expliquin algun videojoc amb el que juguen, sembla que es transformin.
3. Que presenten un món intern empobrit i una imatge joica poc construïda (gairebé no aporten records de la pròpia història i exerciten poc la memòria) i, al mateix temps, la tendència a identificar-se d’una manera massiva i indiscriminada amb els personatges.
4. Que la distància que mantenen entre el món intern i el món virtual és inadequada. Hi ha casos en els que la capacitat per discriminar l’experiència real i la virtual està molt disminuïda, i presenten alteracions a l’hora de diferenciar la fantasia de la realitat.
5. Que la percepció de l’espai i el temps també pot estar afectada. Viuen amb els horaris invertits (p. e., juguen de nit i dormen de dia) o utilitzen l’espai poc adequadament (p. e., mentre es dutxen segueixen mirant la pantalla).
6. Que també hi ha diferències d’interessos segons el gènere. Les nenes, dins l’àrea tecnològica, s’inclinen més pel xateig i les sèries, mentre que els nens elegeixen preponderantment videojocs (nintendo, play).
7. Que la relació que estableixen amb la pantalla pot tornar-se compulsiva, és a dir, no poden deixar de connectar-se. Hi ha una dificultat per deixar de consumir (dibuixos, jocs, sèries), en aquest estil de vida basat en el “sempre una mica més”.
8. Que molts pares relaten de manera similar el moment de separar els seus fills de la pantalla. En general, reaccionen amb agressivitat, tendeixen a desautoritzar l’adult, i intenten aferrar-se a algun altre objecte (p. e., si se’ls prohibeix l’ordinador, volen passar a la play, o a la tablet, o al mòbil).
9. Que una resposta molt comuna per part dels infants quan se’ls pregunta pel què esperarien dels seus pares,és que juguin més amb ells i no estiguin tant amb el mòbil.
10. Que molts mestres diuen haver observat canvis en els comportaments, actituds i interessos dels seus alumnes. Afirmen que presenten dificultats per a concentrar-se, dificultats per acabar una activitat (ràpidament volen passar a una altra), intolerància a l’espera i pobresa en el llenguatge. És a dir, tot el contrari del que es requereix per aprendre.
11. Que a mesura que l’ideal de parella declina, cada vegada trobem pares més fidels als seus fills i, al mateix temps, angoixats per no complir amb la “parentalitat positiva” que se’ls recomana. Fins i tot ja es parla de burn-out parental, un esgotament emocional produït per aquest estar centrat excessivament en el nen (Turkle, 2012).
12. Que, paradoxalment, el punt anterior es combina amb una nova forma de desemparament: el desemparament digital que deixa als petits hiperconnectats amb les seves pantalles i desconnectats dels adults que haurien d’acompanyar-los. Perquè no hem d’oblidar que són els mateixos pares els que ofereixen les pantalles com a entreteniment o calmant davant la seva absència física o psíquica (alguns autors parlen del “xumet electrònic”).

Potser seria interessant plantejar-nos com introduir una mica de buit en aquesta hiperconnexió. Segurament, l’objecte més valuós que avui podem donar als nostres fills és l’objecte “res”, per a que en aquest buit -que moltes vegades es manifesta com a avorriment-, puguin pensar, crear, inventar jocs i trobar ells les seves “solucions” (Ubieto i Pérez Álvarez, 2018). És a dir, entendre l’avorriment com un espai necessari a la vida, ja que avorrir-se no és un problema sinó el principi de la solució.

I, per altra banda, recuperar la cultura del diàleg, el plaer d’explicar alguna cosa, el plaer d’escoltar-la. Promoure la conversació del cara a cara i el joc que implica la interacció amb els demés en contextos oberts. Oferir als més menuts el llaç de la paraula, i facilitar-los una conversa que de mica en mica els ajudi a adonar-se de que la vertadera vida no s’inscriu en la dependència dels objectes infinits, sinó en les relacions amb els demés.