Maternitat

Aquestes notes* que creo, són les mateixes que m’acullen. Això les fa grans, i tan senzilles que són. Beneït el dia que vaig aprendre a llegir i escriure. Un petit pas que s’ha convertit en un trampolí cap al món, cap al meu món interior empedrat de possibles i impossibles. Per mi escriure és un pulmó, una finestra, una paleta de colors, una festa. Quan l’aixeta de les paraules se m’eixugui, sembraré un camp de flors per decorar l’altar de Déu. Mentrestant, embasto paraules com puc amb fil gruixut.

El Roger és un camp de blat, la Carlota, un prat de flors de mil colors; el Roger és un mussol, la Carlota, una cuca de llum; el Roger és un llibre obert, la Carlota, un poemari secret; el Roger és un llac, la Carlota, un riu; el Roger és un xai, la Carlota, una cabreta; el Roger és una vall, la Carlota, un cim; el Roger és blau, la Carlota, violeta; el Roger és un dofí, la Carlota, un peix tropical. La Carlota té un punt d’inaccessibilitat que la fa màgica. És laberíntica; es fa estimar per ser diferent, desvetlla cautela i fascinació  al mateix temps. La seva feminitat ja rau en ella: radica en això.

El Roger és rialler, la Carlota, curiosa; el Roger es manté dins els límits de la catifa, la Carlota, els traspassa; el Roger et mira amb els ulls nets i oberts, la Carlota, de manera entremaliada i enigmàtica; el Roger és dòcil, la Carlota, rebel; el Roger té força, la Carlota és àgil; el Roger és un tros de pa, la Carlota, un dimoni escuat; al Roger li encanten les pessigolles, a la Carlota, sovint no les hi trobes; el Roger té un timbre de veu fort i greu, la Carlota, agut i estrident; el Roger és un murri amorós, la Carlota un cul inquiet; el Roger és tendre com un gran núvol de cotó fluix, la Carlota, un remolí, una guilla, un esmolet.

El Roger i la Carlota són bessons, però tenen una forma d’aproximar-se i explorar la realitat ben diferent: el Roger de forma directa; la Carlota, de manera subtil. El Roger amb una delicada atenció; la Carlota, d’una revolada. El Roger s’apropa a allò nou gradualment; la Carlota ho fa per la via directa i ràpida. El Roger ho escruta tot de dalt a baix; la Carlota de seguida ja ho té apamat i ullat. El Roger és moderat; la Carlota, atrevida i tenaç. Els fan gràcia coses diferents i si els vols fer riure te les has d’enginyar per ser original amb cada un d’ells. Desprenen un amor que s’encomana.

Per mi, ressaltar les característiques de la nena, diferents de les del nen, o subratllar els trets del nen, distints dels de la nena, lluny de comparar-los és remarcar allò que cadascun té d’específic, singular i únic, allò que el fa ser com és i no d’una altra manera, aquelles qualitats que el defineixen i el constitueixen, subjectes a moviments i canvis.

El luxe de la senzillesa també està fet de silencis, de petjades plenes i autèntiques. M’encanta romandre atenta i veure’ls interactuar i jugar, m’impressiona molt la seva capacitat de comunicar-se entre ells. Gairebé asseguraria que mantenen un llenguatge secret, creat per ells dos, i que només ells dos poden llegir. Quan es miren l’un a l’altre amb complicitat i esclaten a riure, és un regal del cel. L’origen de l’amor deu ser aquí.

Dia a dia, esdevinc artesana de la meva maternitat. En el meu taller d’artesania, treballo amb amor per generar amor. Un amor texturat de pa amb vi i sucre. Amasso un amor que prolifera. És un treball entranyable. Una aventura en majúscules. Això de ser mare és insòlit.

* Aquestes notes formen part del “Quadern de sensacions. La meva maternitat i altres notes”, escrit durant el primer any de vida dels meus fills (2014-2015).