Ansietat

En la nostra “societat líquida” -tan ben descrita pel sociòleg Zygmunt Bauman-, l’ansietat té una presència estratosfèrica. A la consulta ho escoltem reiteradament: “tinc ansietat”, “m’han diagnosticat ansietat”, “prenc ansiolítics per l’ansietat”, etc. Massa sovint el sector sanitari veu com a quelcom natural la ingesta habitual d’ansiolítics. Però també hi ha qui utilitza altres fórmules per calmar l’ansietat: menjar compulsivament, beure, treballar sense parar, fumar, fer esport en excés, etc. Tanmateix, l’ansietat no cessa tan fàcilment amb relaxacions, evasions i ansiolítics; sol insistir, persistir, ser repetitiva.

Com fer d’una altra manera per què l’ansietat ens resulti més assequible i suportable? En un espai psicoterapèutic, es convida a la persona a indagar a l’interior d’ella mateixa per a que pugui desplegar-se a través de les paraules, perquè sabem que hi ha una part del subjecte que està implicada en el símptoma del qual es queixa. I perquè també sabem que l’ansietat és una brúixola, un senyal que ens avisa de que a sota hi ha quelcom més: un malestar, una lluita interna, una angoixa.

L’angoixa ha estat molt estudiada al llarg de la història de la filosofia i la psicologia. Actualment s’ha deixat de banda el terme angoixa i ha pres força el d’ansietat, tot i que, si bé són conceptes diferents, mantenen una relació circular: si algú està angoixat sol tenir manifestacions ansioses, i viceversa. Però ull! L’angoixa no és el dubte, és la causa de que dubtem, no al revés. És a dir, no és que tinguem angoixa perquè dubtem, sinó que dubtem per evitar la presència de l’angoixa.

Això és veu clar, per exemple, en el cas del subjecte obsessiu, que juga a postergar i, per no topar-se amb l’angoixa, s’instal·la en el dubte, de manera que aconsegueix no elegir o fins i tot que siguin els altres els que elegeixin per ell i tenir així, a més a més, un bon motiu per queixar-se després. El dubte apareix en persones molt dubitatives que no saben amb quina carta quedar-se (p. e, separar-se o no separar-se de la parella) però, amb el dubte eviten, l’angoixa. També ho fan per no perdre, perquè elegir és perdre. D’aquesta manera, la seva elecció és la no elecció.

Des de la psicoanàlisi, per aconseguir que cessi l’ansietat, és clau topar-nos amb el desig. Si entenem l’angoixa com un afecte que no enganya és perquè formula la bona pregunta, la del desig. Mentre hi ha desig, la cosa funciona. I, mentre hi ha falta, el desig és possible. L’angoixa sorgeix si allà on hi hauria d’haver una falta, apareix una altra cosa. L’angoixa emergeix quan, on hi hauria d’haver un forat, hi ha un tap.

El problema es presenta quan falta la falta que mobilitza el desig. No ens angoixa que ens falti quelcom, ens angoixa que ens falti la falta. Seguint aquesta lògica, el remei per l’angoixa és el desig, agafar les regnes, autoritzar-se a decidir sobre la pròpia vida, estar advertits i ser uns subjectes desitjants (que significa no voler dependre exclusivament del desig de l’Altre). Posar en marxa el propi desig suposa preguntar-se si es vol, o no, allò que es desitja. El que passa és que el desig inconscient és ignot i desentranyar-lo vol el seu temps…