Xarxes socials

La irrupció de les tecnologies digitals i Internet ha contribuït a canvis significatius en tots nosaltres. Més enllà dels que estan a favor o en contra de les anomenades xarxes socials, és un fet que hi són i formen part de l’esdevenir social i cultural dels nostres dies. En un món cada vegada més mediat per les màquines, ser part d’una xarxa crea una sensació de companyia que fa sentir als subjectes que no estan sols. Considerar-se part de la comunitat virtual crea un sentit de pertinença i d’identitat. Es tracta, efectivament, de noves formes de ser i estar en el món.

Les xarxes socials comporten una modificació de les relacions amb els altres i reactiven la pregunta sobre el vincle social. Per molts, aquest espai d’encontre amb l’altre -tot i que també de desencontre-, s’ha convertit en una nova forma de fer llaç. Un llaç sostingut per dues qüestions: la primera, la relació que el subjecte estableix amb el Temps. El vincle social té com a paradigma la missatgeria instantània. Tot existeix de mode simultani i es produeix a una velocitat de vertigen. La segona, la relació que s’estableix amb el Cos. En la relació amb l’altre, s’evita el contacte directe, el qual a voltes pot resultar complicat o problemàtic. El cos cada vegada és més absent, ha deixat de ser el suport de l’encontre i això, indubtablement, produeix canvis en la construcció dels vincles interpersonals.

A les xarxes la imatge és fonamental. S’estableixen relacions a partir de les imatges que les persones creen. Cadascú produeix una imatge de sí mateix mitjançant el disseny del seu perfil, elegint les seves fotos, publicant els seus gustos, donant a conèixer les seves activitats. En aquest espai, el subjecte es troba amb les imatges dels seus contactes amb la fantasia de ser vist i llegit per tots. També sol ser un “índex de popularitat”: cal tenir la major quantitat d’amics possible, ser “seguit” per molts, rebre “likes”, ser “compartit”…

En la passió actual per les pantalles, el fenomen de la mirada és clau. Mirar i ser mirats es converteix en una lògica dels nostres temps. Per una banda, la fascinació de mirar; per l’altra, la importància d’atraure les mirades i el pànic de quedar invisible, ja que la sensació de no ser mirat, pot arribar a ser un equivalent de no existir. Sembla que el principi sigui: “Em mires, llavors sóc. Sóc mentre em mires”. “Ser mirat” depèn de l’altre que mira, mentre que “fer-se mirar” està del cantó del que s’exhibeix buscant ser admirat o fins i tot envejat.

L’exhibicióguanya terreny a la intimitat, que s’exposa i entra a formar part del domini d’allò visible. El concepte d’intimitat s’esfuma sota l’imperatiu actual de “veure-ho tot”. El gust per mostrar i les ànsies per espiar o consumir flaixos d’intimitat aliena, ha esdevingut quotidià. Allò privat i allò públic es dissipa i la no reserva preval en l’espectacle digital. Prolifera el voyerisme social: amb l’ideal de transparència, la consigna és mirar sense vergonya. De ben segur que assistim a una profunda transformació cultural; una forma inèdita de fer història en la civilització.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: