Autisme

Els primers experts que van parlar d’autisme van ser Kanner (1943) i Asperger (1944), però no va ser fins la dècada dels ’90 quan els recursos destinats a la recerca es van disparar, malgrat no s’hagi pogut determinar bases genètiques en tots els subjectes autistes. Actualment sembla que s’hagi convertit en una epidèmia i el número de casos no pari de créixer, especialment des de que ha aparegut la denominació de “Trastorn de l’espectre autista” (TEA), similarment a la inflació que es va produir amb el sovint mal diagnosticat “Trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat” (TDAH). L’autisme es tracta d’una forma determinada de construir-se una realitat, i el reconeixem per presentar tot un seguit de símptomes que impedeixen o dificulten seriosament el procés d’entrada al llenguatge i al vincle social.

Alguns símptomes de l’autisme, són: les estereotípies, les ecolàlies, l’absència de llenguatge, els soliloquis, el rebuig de la veu i de la mirada, l’autoagressivitat, la insensibilitat al dolor, la no sensació de perill, la hipotonia muscular, la rigidesa corporal, el rebuig als canvis, l’aïllament, etc. Seguint a Carbonell i Ruiz (2013), el que s’observa és una afectació a tres grans nivells: 1) el de la subjectivització del propi cos, 2) el de la relació amb els objectes i 3) el del vincle social. Respecte el primer nivell, el nen amb autisme, no pot construir una imatge pròpia, identificar-se amb el seu cos ni reconèixer-lo. El propi cos es pot viure d’una manera molt inquietant o pertorbadora. Pel que fa al segon nivell, per l’autista, l’objecte compleix la funció d’una crossa que li permet transitar; és viscut com una prolongació del seu cos i per això no és intercanviable per un altre, no se’n pot desprendre i pot patir atacs d’ira si li treuen. I, en relació al tercer nivell, podríem dir que, quan alguna cosa esberla la confiança que ell ha dipositat en els demés, apareix una vivència d’hostilitat cap al món que l’envolta, la seva reacció és d’angoixa -que pot arribar a ser massiva pel fet de sentir amenaçada la seva precària estabilitat- i, la seva resposta, la reclusió en sí mateix.

Habitualment, els primers signes apareixen a la primera infància, en un moment molt concret del procés de socialització dels nens. És el moment en el que l’infant es reconeix al mirall i comencen a sorgir les primeres paraules, i que va dels sis mesos als dos anys i mig de vida, aproximadament. En aquest procés de fer-se amb la pròpia identitat -que vol dir conquerir la pròpia imatge i accedir al llenguatge sortint del procés dient “jo”-, en el subjecte autista alguna cosa es congela. El nen es replega sobre sí mateix i es tanca en una bombolla per protegir-se d’un món que viu hostil, amb el risc de quedar fora del vincle social.

Pel tractament és important tenir en compte alguns punts: a) Hauria de començar el més aviat possible; l’atenció precoç és fonamental. b) Cal ubicar de forma precisa i en cada cas el moment en el que es va desencadenar. c) Cal obtenir el consentiment del nen o captar que vol tractar el seu malestar. d) No és possible començar un tractament sense comptar amb els pares. e) Cal evitar les situacions de pressió, d’exigència o de demanda massiva. f) El que es pot percebre com a anomalies o rareses, en realitat són intents de solució que el subjecte ha trobat per les seves dificultats, encara que no tinguin èxit. I cal respectar-les. g) Allò terapèutic no consisteix en sotmetre’l a mètodes reeducatius pel tal que deixi de fer certes activitats repetitives, sinó en acompanyar-lo en les seves pròpies invencions i donar-li l’oportunitat de construir quelcom substitutiu. h) Allò que pot semblar una obsessió o un caprici, sempre compleix una funció i, abans de tocar-ho, cal descobrir per quines finalitats serveix. i) Allò terapèutic no consisteix en arrencar-li l’objecte per a que es “normalitzi”, sinó en trobar la manera de que la seva crossa serveixi per poder incloure als altres. j) En definitiva, es tracta d’obrir una via d’accés perquè li sigui possible establir un llaç amb l’altre, a través d’escoltar-lo i acollir-lo en la seva manera de ser i retornar-li la seva dignitat com a subjecte.