Classificacions

Si ordenar i classificar les dades en diferents categories són activitats típicament humanes, també ho és el fet de descriure i classificar els trastorns mentals en psicopatologia. Actualment, les dues classificacions més utilitzades són la Classificació Internacional de les Malalties (CIM), de l’Organització Mundial de la Salut (OMS), i el Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM) de l’Associació Americana de Psiquiatria (APA). Ara bé, aquestes classificacions, són necessàries? Possiblement, sí. Per què? Doncs, entre d’altres coses, perquè permeten un llenguatge comú a través del qual diferents professionals es poden entendre, perquè aporten informació descriptiva dels trastorns mentals, i perquè faciliten la realització d’investigacions útils.

Tanmateix, la classificació dels trastorns mentals no ha estat exempta de crítiques. El 1973, Rosenhan, es preguntà: Què pot passar si s’ingressen persones “normals” en clíniques psiquiàtriques, cridaran l’atenció? Seran diferenciades dels autèntics pacients? I va fer l’experiment: Vuit persones suposadament sanes van aconseguir entrar en diferents clíniques psiquiàtriques dels USA. Van ocultar els seus noms autèntics i la seva professió per evitar complicacions personals o un tracte de favor (hi havia psicòlogues, un psiquiatre, un pediatre, un pintor i una mestressa de casa). Els pseudopacients trucaven telefònicament sol·licitant l’ingrés, acudien queixant-se de que sentien veus. Després de l’ingrés, els pseudopacients deixaven d’aparentar símptomes; es comportaven com ho farien normalment, deien al personal que es trobaven bé. A un se’l va diagnosticar d’esquizofrènia i a la resta d’esquizofrènia en remissió. No van suscitar sospites. Només els pacients van descobrir la normalitat dels pseudopacients! Els deien: “tu no estàs boig, tu ets un periodista, o un professor…”. Posteriorment, Rosenhan, va fer una segona experiència: Va informar dels resultats de la primera experiència a un Hospital i es comunicà al personal que en el curs dels tres mesos següents, un o diversos pseudopacients intentarien ser admesos. El repte era detectar-los. De 193 pacients, 43 foren considerats com a probablement simuladors per un membre de l’equip; 23 foren considerats sospitosos pel psiquiatre; un altre psiquiatre en va detectar 19, etc. En realitat, no hi va haver cap pseudopacient que tractés de ser admès.

Per tant, quines són algunes de les conclusions principals que podem extreure de l’experiència de Rosenhan? 1a) El diagnòstic psiquiàtric crea una realitat, més que reflectir-la. 2a) Una classificació psiquiàtrica crea una realitat i, amb ella, els seus propis efectes: tant aviat s’ha produït la impressió que el pacient és esquizofrènic, l’expectativa és que segueixi sent esquizofrènic. És a dir, que l’assignació d’una etiqueta psiquiàtrica predisposa a ser tractat d’acord amb aquesta etiqueta, independentment de la conducta objectiva que presenti la persona. 3a) Tot és interpretat a través del diagnòstic: la conducta es descontextualitza i s’explica només a partir de la malaltia, quan en realitat la psicopatologia afecta a tota la vida humana i no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. 4a) El diagnòstic té uns efectes indesitjables provocats pels estereotips socials pejoratius que hi ha sobre la malaltia mental.

Han passat algunes dècades des dels experiments de Rosenhan, però les crítiques als sistemes de classificació dels trastorns mentals no han estat superades. Podem preguntar-nos: Fins a quin punt l’ús dels diagnòstics psiquiàtrics augmenta l’estigmatització? Fins a quin punt les classificacions actualment utilitzades estan excessivament marcades per concepcions occidentals de la psicopatologia, imposant les pròpies creences sobre els trastorns mentals en altres cultures? Fins a quin punt les bases conceptuals que les sostenen poden deslligar-se d’un clar rerefons biologista? Fins a quin punt estan lliures dels interessos de les empreses farmacèutiques? Fins a quin punt…?