Bullying

Què és el bullying? El bullying és una manifestació de crueltat entre iguals; és un fenomen que es circumscriu predominantment en un temps (el trànsit adolescent entre la pubertat i la joventut) i en un espai (l’àmbit educatiu). Quan parlem d’assetjament, hi han d’haver presents tres factors: 1) que hi hagi una intencionalitat per part de l’agressor, 2) que existeixi una continuïtat que vagi més enllà d’una agressió puntual, i 3) que existeixi un desequilibri clar entre l’agressor i la víctima que impedeixi a aquesta última defensar-se.

Què hi ha en joc? Un dels elements claus que hi ha en joc és el cos. Els canvis al cos i les noves sensacions d’estranyesa experimentades, pertorben a l’adolescent. I, precisament, en l’assetjament, és el cos de l’altre el que es manipula de diverses maneres (menyspreu, agressió, exclusió, injúria, etc.), podent ser els signes corporals sexualitzats un motiu de burla o d’atac. Sovint el que ocorre és que s’elegeix en l’altre els seus trets suposadament estranys (gras, autista, maldestre, etc.) i es rebutja aquella part d’un mateix que no agrada, que resulta enigmàtica o intolerable i el que es fa és situar-la a fora, a l’exterior, en l’altre. Però, seguint a Jose Ramón Ubieto (2016), pegar en l’altre allò que en un mateix coixeja és una “sortida falsa” ja que, si bé en un primer moment li evita a un la pregunta per les pròpies debilitats, el condueix finalment en un carreró sense sortida. Humiliant a l’altre un pot pensar (falsa sortida) que es desempallega d’allò que l’aclapara però en realitat el que s’ataca en l’altre és la pròpia debilitat, allò que ressona en un mateix, malgrat ho imputem a l’altre per desconèixer o no voler saber res de la pròpia coixesa.

Qui més hi ha? Aquesta parella formada per l’agressor i l’agredit no està sola: també hi ha un públic, divers, que inclou als iguals, que contemplen l’escena, a vegades muts però expectants i còmplices. Massa sovint el grup d’espectadors opta per callar i aplaudir per no ser ells víctimes també ni veure’s rebutjats i segregats. Ells són, amb la seva passivitat, els que sostenen l’assetjament continuat ja que, segurament, amb la seva oposició, podrien frenar-lo. I, finalment, hi ha el reclam de la presència formal de l’adult (el mestre) com a imatge de suport i contenció enfront el desemparament.

I el paper de l’escola? Els mestres no tenen un manual d’instruccions que els permeti respondre automàticament, però la seva implicació en l’acompanyament que puguin fer als alumnes és fonamental. No es tracta tant de dir a l’adolescent el que ha de fer o deixar de fer, sinó de reenviar-lo a que cerqui la seva pròpia solució, sostenir-lo sense estalviar-li el seu treball d’elaboració. Més enllà de la protecció i l’emparament, hi ha la seva capacitat de pensar, de proposar, de decidir què necessita, què desitja, què li convé. A banda dels coneixements acadèmics, els mestres haurien de poder mostrar un altre saber, un saber fer amb la vida, un estil a transmetre. Poder mostrar que són adults que estan allà per donar testimoni de les dificultats de l’alumne però també de les seves possibles invencions per a sortir-se’n i resoldre el que el fa patir. Ser allà és obrir els ulls, reconèixer el problema, adonar-se del que està passant, escoltar, atendre el patiment, plantejar accions com a centre educatiu i aconseguir la complicitat amb la família doncs, abordar el bullying, és una corresponsabilitat de tots.