Mort

La nostra societat ha perdut la familiaritat amb la mort; una familiaritat que es manifestava en els diferents rituals i formes d’acompanyar als moribunds. Actualment, la manifestació pública del dol es considera malaltissa, la nostra manera de procedir el trànsit del dol sembla relativament controlada i poc expressiva, i les formes expressives ens resulten més aviat estranyes. Tanmateix, totes les societats i cultures de les que tenim notícia coneixien rituals que regulaven el procés de dol després de la mort d’una persona. Aquests rites de passage tenien sobretot una funció social i facilitaven la superació de la mort. Existia un marc simbòlic i imaginari que servia per contenir la mort, regular-la d’alguna manera, pacificar-la.

Tanmateix, semblaria que una característica de la nostra època és deixar la mort de banda. Hem exclòs la mort de la vida diària, l’hem desposseït del seu caràcter públic i cerimonial i ha passat a convertir-se en un acte privat, reservat als parents més propers. La idea de la mort ens angoixa i desarma i gairebé no podem ni imaginar-nos enfrontant-la sense una ajuda professional. Fins fa unes dècades les persones morien en general a casa seva però avui dia les coses han canviat: l’hospital s’ha convertit en el lloc normal de defunció. Les funcions d’acompanyar al difunt (tancar-li els ulls, rentar-lo, vestir-lo, etc.) s’han delegat al personal assistencial o als serveis funeraris, de manera que cada vegada la mort se’ns fa més estranya i llunyana. 

Per alguns pensadors la mort és irrepresentable, almenys, la pròpia. Però, si això fos així, podem esforçar-nos en pensar-la, en tractar de representar-la, en contornejar-la almenys amb paraules? Malgrat la dificultat que entranya, segurament sigui fonamental intentar-ho, ja que ocultar-la o rebutjar-la no l’elimina, sinó que ens debilita i ens deixa amb menys recursos. A diferència dels animals -que no anticipen la seva mort, no hi pensen, simplement deixen de viure-, els humans podem pensar d’alguna manera la nostra finitud.

Morir és sempre per nosaltres una possibilitat des de que naixem. Vida i mort són indissociables, ja que per qui neix la mort està assegurada. Però, sap ser mortal l’ésser humà? Podem domesticar la mort, rebutjar-la, banalitzar-la, però la seva potència ens revela la nostra fragilitat. Potser no sabem ser mortals, però això no significa que l’única sortida que ens quedi sigui ignorar-la. Malgrat que en teoria tots ho sabem, tenir a l’horitzó un futur de mortalitat no implica necessàriament fer-nos càrrec del brutal fet de la mort, de la pròpia mort.

Com diu la psicoanalista Lierni Irizar: “En qualsevol història, el final importa. També en aquesta història que som i fem cada un, el final té la seva importància. Pensar i posar paraules a la nostra mortalitat no garanteix un bon final però pot ajudar a millorar-lo”.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: