Patiment

En termes generals, la nostra societat tendeix a rebutjar el patiment o, si més no, a reduir-lo a mers processos biològics. Sembla que es desitgi creure que tot és possible i que es pot viure sense patiment. I, per tant, millor no voler-ne saber res, hipnotitzar-se, entretenir-se i oblidar-se’n. Són cridaners els múltiples intents per ocultar-lo, minimitzar-lo, eliminar-lo o banalitzar-lo. És com si no sabéssim què fer amb ell.

Tanmateix, el patiment és ineliminable de la vida. Potser és necessari acceptar que tots patim, hem patit o patirem en algun moment. Viure humanament és aprendre a viure amb la incertesa i la pèrdua sense fugir corrent davant el primer signe de falta. És possible fer de la condició fràgil i limitada de l’humà, motiu de búsqueda i desig? Es pot viure la malaltia com un recurs? Pot ser una ocasió per la creació d’una vida nova i diferent?

No hi ha plaer sense dolor i viceversa. La felicitat és impossible si eliminem el patiment. Potser és necessari realitzar un esforç per tornar la dignitat a aquells aspectes que, com el patiment i la malaltia, formen part de la vida. Reconèixer que l’ésser humà no és harmoniós i aprendre a construir una vida digna de ser viscuda a part del que ens manca.

Actualment, es busca la salvació en la medicina o la tecnociència. Cada vegada l’ésser humà és interpretat bàsicament en clau biològica i sembla quedar reduït a explicacions genètiques o neuronals, desconnectat del llenguatge, la família, l’entorn. Aquesta visió reduccionista davant el patiment i la malaltia, pot tenir conseqüències catastròfiques. Per exemple, alguns psiquiatres reconeixen que prescriuen fàrmacs a nens amb dificultats per ser la solució més senzilla i econòmica, malgrat saben que el patiment que tracten obeeix a causes psico-socials complexes. El professor de Harvard Gawande, va escriure: “Vaig aprendre moltíssimes coses a la facultat, però la mortalitat no figurava en elles (…). L’objectiu de l’ensenyament de la medicina era que aprenguéssim a salvar vides, no a com ocupar-nos del seu final”.  

A vegades, els objectius de la medicina i els que una persona considera bons per a sí mateixa no coincideixen. Quan la vida està en joc, fins on continuar amb l’objectiu mèdic? On comença la rendició o el concepte de dignitat de vida? Com prendre decisions quan mèdicament les coses no són clares? Fins on lluitar i fins on acceptar que s’ha fet allò raonable i que potser arriba el moment de parar i plantejar-se com es desitja morir?

En més ocasions de les desitjades, es porten massa lluny els intents per prolongar la vida i es parla poc amb el pacient sobre les seves preferències. Quan als malalts se’ls dóna la oportunitat de parlar i s’escolten les seves preocupacions -tal i com es realitza des d’alguns enfocaments de cures pal·liatives-, la demanda de les persones malaltes pot ser diferent als esforços que la ciència imposaria. Segurament, mantenir una conversa en profunditat sobre les preferències pel final de la vida permetria estalviar molt patiment. Ajudar als pacients a lidiar amb l’angoixa i el terror, és el millor camí en el suport al final de la vida. Per què resulta tant difícil deixar parlar i escoltar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: