Art

S’ha escrit molt sobre l’art i la bogeria, sobre la relació entre la genialitat  i el trastorn mental. I és que la qüestió del geni i la bogeria és antiga; ja Aristòtil la planteja en un text cèlebre, el “Problema XXX”: “Per quina raó tots aquells que han estat homes excepcionals (…) són manifestament melancòlics?”. Fent un gran salt, Freud (1924), a “La pèrdua de la realitat en la neurosis i la psicosis”, considerà que la formació delirant era una nova creació, una expressió de la rebel·lió de l’Allò contra el món exterior.

El sense sentit de la raó i la veritat de la bogeria no se li han escapat a l’home en cap època de la història. La idea que el creador, el geni, és un inadaptat, un excèntric, una persona inestable, és àmpliament estesa. Però: Què és el geni? Què és la bogeria? Art i bogeria han despertat una profunda curiositat i, inclòs, inquietud per la seva contradictòria relació. A la idea romàntica de que la bogeria afavoreix la creació, se n’ha oposat una altra, que la impossibilita. A l’experiència clínica de que l’art compleix una missió terapèutica, també se li ha oposat la idea contrària de que la creació pot arribar a exagerar la bogeria i fins i tot conduir a la mort (Melgar, et al., 2000).

Escollim un figura que ens pot servir d’exemple: Van Gogh (1853-1890). El patiment psíquic de l’artista marcà el compàs de la seva vida i la seva obra. Des de la seva turbulenta vida, el pintor holandès commocionà l’univers de l’art. L’extraordinària percepció de la seva interioritat es pot copsar a través deles cartes que va escriure al seu germà Theo (p. e.: “Jo no vull de cap manera suprimir el patiment perquè sovint és ell el que fa expressar més enèrgicament als artistes”, 1884).

El 1885 va morir el seu pare, va decidir viatjar a Amberes i durant els mesos que hi va viure la deixadesa pel seu físic fou lamentable. Durant aquest període crític va aparèixer l’interès pels autoretrats. A Arles, enmig d’un frenesí creador es sentia sol i necessitat de comunicació. Les seves expectatives de fundar una comunitat d’artistes fracassaven i només Gauguin acceptà viatjar a Arles. L’autoretrat pintat mentre esperava a Gauguin, té la idealització, la megalomania i l’orgull paranoide que preparaven la futura crisi psicòtica. En canvi, a l’autoretrat de l’orella tallada, ja havia recuperat part de la raó, i el rostre sensible sembla novament connectat amb la seva rica interioritat.

A l’edat de 37 anys, posà fi a la seva vida. Com altres artistes, morí jove, com si no hagués pogut preservar-se del desig d’estimar i patir per a crear. Podem preguntar-nos: Per què homes i dones dotats de tant talent s’han vist abocats al suïcidi? Crisis i creació estan íntimament unides, fins l’extrem de que a voltes es confonen en un mateix moviment. En el cas de Van Gogh, hagués estat benèfic fer un procés terapèutic o hauria esterilitzat la creació? Donat que, amb freqüència, la creativitat és un reflex de la condició mental, existeix realment un risc de que es vegi atenuada quan desapareixen els símptomes de la malaltia. Cal curar al geni inclòs a risc d’ofegar-lo i tornar-lo estèril?

Són interessants algunes reflexions de Bessa-Luís (2004) sobre el pintor: “A mesura que naufraga en la pintura, l’escriptura li permet mantenir-se”. “El seu art és, absolutament, una forma de mantenir a ratlla la bogeria”. “Està boig, però té períodes d’una sorprenent lucidesa que li permeten escriure amb total prudència”. “Hi ha en Van Gogh un estat de solitud innata que res no pot salvar”. Van Gogh pintà amb fúria creadora i destruí furiosament la seva vida. Però mai no fou un boig furiós. Més aviat tingué la clarividència i la lucidesa de reconèixer-se portador d’un espant que tractà de col·locar en l’art. Donà forma a la fantasia sacrificial de morir per atorgar vida a les seves obres, de transferir a la pintura la vida que ell es treia. No pintà com un psicòtic, sinó que creà un llenguatge artístic i pintà el costat passional que té la vida.