Espiet

El 12 de març de 2020 a la tarda, just abans del primer dia de confinament al nostre país per la pandèmia de la Covid-19, anava en cotxe de Montmajor a Berga amb el meu fill, a fer uns encàrrecs. Més o menys a meitat de camí, hi havia uns obrers a peu de carretera treballant en unes obres, i el Roger em preguntà: “Mama, què fan aquests homes?”. I jo vaig respondre: “Són uns peons, que arreglen la carretera…”. I el nen va afegir: “Ens hi podem parar, per veure-ho?”. Però jo vaig contestar: “Ara no, Roger, que anem amb retard…”. Acte seguit d’haver pronunciat aquestes paraules, em vaig dir per dins: “Ostres, això és un conte! Aquest podria ser un bon punt de partida per a un conte…”.

No hi vaig pensar més fins al cap de dues o tres setmanes, en que em vaig descobrir escrivint-lo. A partir d’aquella primera idea embrionària, en va néixer l’Espiet, un conte fill del confinament. Em va sortir d’una sotragada, i en poc més d’una hora el vaig tenir enllestit. Per descomptat que després hi van haver diferents versions per polir, però la història que volia contar i l’estructura central estava feta. En realitat, més que anar introduint elements de sorpresa en el conte, va ser el mateix conte el que em va sorprendre a mi.

Primer vaig esbossar el personatge principal i el vaig descriure físicament (“menut, amb uns rínxols pèl-rojos i uns ulls grans i llaminers), psicològicament (“curiós i espavilat de mena”) i el vaig contextualitzar (“vivia en un bonic racó de món”). Després vaig construir les diferents escenes amb els altres significatius (en aquest cas: la mare, el pare i la mestra) i, finalment, vaig introduir la figura de la iaia, simbolitzant la vellesa i la saviesa (amb la seva actitud atenta, d’escolta i afectuosa). A diferència de la majoria de contes infantils, l’Espiet qüestiona el paper de l’adult. És un conte adreçat tant als infants com als adults i, d’alguna manera, permet que petits i grans s’hi puguin sentir identificats o s’hi vegin reflectits.

El vaig compartir amb un meu oncle i em va suggerir un final més contundent. El vaig enviar a un professor de català perquè hi fes les degudes correccions (ortogràfiques, gramaticals, sintàctiques). I, una vegada vaig haver escrit els agraïments i les dedicatòries, em vaig engrescar a il·lustrar-lo. Vaig poder comptar amb el preciós treball de la Mar Guixé, que va saber dibuixar l’Espiet tal com jo l’havia imaginat i a qui sempre estaré agraïda. A partir d’aquí, em vaig plantejar si cercar una editorial o autoeditar-lo, i em vaig decantar per a la segona opció. Vaig seguir els passos que marca la Biblioteca Nacional de Catalunya per obtenir el dipòsit legal. Vam escriure els crèdits, tant de l’autora com de la il·lustradora. La Mar el va maquetar i, contenta com un nen amb sabates noves, el vaig dur a la impremta Muval de Solsona. Després de tot aquest procés, només em calia esperar per tenir-lo a les mans… I el mes d’agost ja regalava els primers exemplars a persones properes.

El 16 d’octubre de 2020, gràcies a la invitació de la Jordina Subirana -Directora de l’escola Gira-sol de Montmajor-, vaig tenir l’oportunitat de presentar-lo als alumnes (la comunitat de mitjans i la comunitat de grans), i vam compartir plegats una bonica i satisfactòria experiència. Atents i amatents, van copsar àgilment el missatge del conte i de seguida van descobrir l’acompanyant de l’Espiet, un animaló en sintonia amb el protagonista i que ve a representar el seu àlter ego.

En definitiva, l’Espiet tracta de la curiositat de l’infant i de la importància de prendre en consideració cada petit. També és una crítica al paper de l’adult quan pot mostrar-se indiferent envers aquesta curiositat i, en aquest sentit, és un reclam a sostenir una actitud atenta i respectuosa. 

Si tens curiositat per descobrir qui era l’Espiet, pots trobar-lo a Solsona (Gasolinera Setelsis, Cal Pellicer, Cal Verdaguer i l’Estanc de Baix) i a Berga (La Papereria i Llibreria Quatre Cantons).