Gestió

En l’actualitat, vivim un moment en el que el paradigma de l’avaluació -classificatori i quantificador-, ha envaït el terreny de l’ésser humà. D’aquí que les polítiques sanitàries i educatives estiguin cada vegada més dirigides a un objectiu de regularitzar les conductes a través d’una sèrie de tècniques de gestió que van en contra del saber de l’inconscient i poden desembocar en la falta de respecte cap al subjecte i els seus símptomes.

El món dels protocols i els formularis és fèrtil, prolífic i la seva embranzida manté viva l’esperança de que en un futur proper arribarà el “gran protocol definitiu” al que ens podrem aferrar. Massa sovint, en la pràctica clínica, s’observa com els professionals cerquen les constants -confortables- per anar més ràpid en la comprensió d’un cas, en lloc de deixar-se sorprendre -per allò més genuí de cada pacient-, que per a molts resulta molest.

La combinació del discurs de la ciència amb el del capitalisme regeix la nostra vida i ha produït canvis preocupants en el llenguatge. En la nostra vida quotidiana sentim parlar més o menys alegrement de “gestionar”. Són extensos i diversos els àmbits en els que s’utilitza aquest terme: la gestió de l’aula, la gestió del coneixement, la gestió dels conflictes, la gestió de  les emocions…

Alguns exemples simplificadors de certes demandes que arriben a la consulta poden anar en la línia de que el professional sigui un mer dispensador de tècniques de gestió: Una mestra: “Li derivo aquesta nena perquè aprengui a gestionar les seves emocions”. Un metge: “Li adreço aquesta senyora perquè li és difícil gestionar les seves emocions”. Uns pares: “Venim amb el nostre fill adolescent perquè li ensenyi a gestionar les seves emocions”. Podem acceptar això sense cap interrogació? Per què no ens produeix estranyesa una paraula que tradicionalment ha estat vinculada al món empresarial, a la regulació dels stocks? És que els éssers humans som stocks?!

Aquesta concepció imperant tant allunyada de l’experiència subjectiva, té els seus efectes. La corrent de l’eficàcia i l’objectivitat borra la particularitat de cada persona. La pràctica clínica no pot ser encotillada per criteris de mesura, voler-ho avaluar tot acaba sent una impostura! I també pot arribar a ser-ho el fet de caure en l’ús excessiu de protocols, eines estandarditzades i tècniques prefixades. En aquesta empenta cap a la immediatesa i al paradigma problema-solució, avui dia, donar-se un temps i un espai per a l’elaboració, no deixa de ser un acte heroic.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: