Pautes

Si vostè comença a llegir aquestes línies amb l’esperança de trobar-hi algunes pautes bàsiques per solucionar els seus problemes, potser no cal que continuï llegint. Però si es formula preguntes que cerquen possibles respostes, el convido a seguir.

A vegades hi ha algunes persones que acuden a la consulta motivades per apaivagar el seu patiment psicològic esperant un seguit de pautes fàcilment aplicables o consells concrets amb els que se’ls digui el que han de fer o deixar de fer. I amb la demanda més o menys il·lusòria de que amb quatre pautes a seguir es resoldrà ràpidament la seva situació. Com si sota la taula del despatx hi hagués una bíblia amb receptes aplicables a tots, una mena de manual per a l’usuari com quan es compra un electrodomèstic amb tot un seguit d’indicacions per posar-lo en funcionament. Però, atenció: un subjecte no és una màquina!

És cert que des de determinats enfocaments psicològics s’ofereixen respostes més o menys estàndard, suposadament objectives, que es basen en estadístiques i dades, que cerquen la màxima eficàcia i tenen l’objectiu de modificar la conducta del pacient segons allò establert per la normativa social. Com si el rol del professional fos regular els pensaments del pacient i posar-los sota control, suprimir el problema i omplir els buits existents. Però, ull: un subjecte no és una xifra!

Dir al pacient el que ha de fer, no seria en part desresponsabilitzar-lo en lloc d’ajudar-lo a fer-se càrrec de les seves eleccions? Caure en una pràctica estàndard i mecànica, no seria suprimir la dimensió singular i particular de cada subjecte? Decidir pel pacient, no seria menystenir-lo i reforçar la dependència en lloc de respectar-lo i possibilitar que es situï d’una manera diferent en certes relacions que l’atrapen? Dispensar normes, pautes i tècniques prefixades, no seria impedir que el símptoma -sota el qual hi ha quelcom autèntic i vertader- parli?

Des de l’orientació psicoanalítica, un subjecte no pot reduir-se a una mera etiqueta diagnòstica. Es dóna importància al cas per cas i a les particularitats de cada persona. Les sessions no són l’espai comú de la comunicació habitual, sinó que ocorren en un espai diferent, en el que el llenguatge transcendeix a cada individu. Es tracta d’oferir un lloc d’escolta als enigmes que amaguen les paraules del pacient, que sovint diuen més del que un mateix creu i que en elles hi ha algunes respostes que està buscant. Es promou una modificació de la posició del subjecte respecte els seus funcionaments i no només de les seves conductes observables. El treball consisteix en acompanyar a que cadascú, d’una forma singular, trobi la pròpia sortida als seus malestars. L’efecte terapèutic no prové de l’automatisme d’un procediment, sinó de poder conduir el subjecte al punt en que pugui dissoldre’s el caràcter de necessitat que el símptoma assumeix en ell.

 La nostra cultura no ofereix massa esquerdes per a que la persona pugui preguntar-se: “Què vull? Què estic fent? Per què em passa el que em passa? Quin sentit té la meva vida?” I inclòs abans que intenti articular una pregunta sovint ja se li respon: “No no, tu el que vols és tal cosa, el que necessites és tal altra, el que et falta és això o allò…”. Cal donar espai, i aquest espai és el que es proporciona des del marc psicoanalític: un espai per a la subjectivització que permeti a cada persona responsabilitzar-se d’allò que el fa patir i per tant pugui resoldre-ho des de dins.