Joc

El joc ocupa un lloc important en la maduració de qualsevol nen i nena i té un paper fonamental en el seu procés de socialització. Un nen que no juga és un nen inquietant, sigui quina sigui la seva edat. El joc té diferents funcions. En primer lloc, una funció de comunicació, d’exploració i d’experimentació. Ofereix la possibilitat al nen d’encarar sentiments hostils i agressius de tal forma que l’ansietat es redueix a nivells que el nen pot manejar. En aquest sentit, pot esdevenir una experiència emocional reparadora. Una segona funció del joc és la capacitat de simbolitzar. Té a veure amb representar una realitat no present, fer el “com si”. Un joc “suficientment bo” ha de permetre l’expressió de la creativitat del nen. Els jocs excessivament tècnics o sofisticats poden limitar o interrompre la capacitat d’inventar. I, un excés de joguines també pot ser perjudicial: “massa jocs destrueixen el joc”. Una tercera funció del joc és l’elaboració de les experiències. En la mesura que un nen pot exterioritzar les situacions que li provoquen ansietat i transformar-ho en un joc plaent, li serveix per elaborar i entendre les diferents fases per les que passa. I, clarament, el joc té unes funcions terapèutiques. Jugant, el nen va construint el seu aparell psíquic i la relació amb el món exterior. El joc del nen pot canviar al llarg del tractament i, un canvi en l’estil del joc, pot implicar canvis en la seva personalitat.

Tanmateix, és impossible apreciar el joc infantil si no és té en compte l’edat i el nivell evolutiu. Fins els 2 anys, es tracta d’un joc sensoriomotriu, d’exploració i de repetició. A diferència de quan són més grans -que han de comprendre per poder fer-, en aquesta etapa el nen fa per comprendre. És un joc de tipus egocèntric, el nen pot passar amb facilitat d’un joc a l’altre sense acabar-ne cap i està centrat en el plaer que li proporciona manipular les coses. Entre els 3 i els 7 anys, ja hauria de realitzar un joc simbòlic o representatiu. Això és, la capacitat de traduir les seves experiències en símbols, i fer el “com sí” (p. e., com si fos la mama, com si fos el metge, etc.). Comença a incloure la intencionalitat: el propòsit explícit de realitzar una determinada tasca. El nen pot atribuir un significat als objectes i, un mateix objecte, en diferents contextos, pot representar coses diferents (p. e., primer, utilitzar una tassa per donar de menjar a una nina però, després, va adquirint un nou significat i és posada boca avall com a cadireta). A partir dels 7 o 8 anys, és comú el joc de regles. S’amplia la socialització del nen, cada vegada reconeix més a l’altre com a coparticipant del seu joc, comparteix el joc amb altres nens i s’hi relaciona per cooperar (p. e., parxís, dames, cartes, etc.). Té sentit del joc mutu i consciència de l’alteració de la regla.

El treball terapèutic amb nens i nenes ens ensenya que el joc del nen normal és aquell que li permet superar els conflictes inherents al seu desenvolupament i sortir-ne enriquit. La capacitat simbòlica està desenvolupada, té possibilitats creatives, comunicacionals i pot aprendre de l’experiència. Pot jugar a jocs variats i mostra una preferència per la sorpresa. El joc del nen deprimit pot iniciar-se d’una forma extremadament lenta. Triga molt en muntar un joc que, al final, queda com un paisatge vivent en el que no hi passa res. El joc del nen amb un trastorn de conducta es caracteritza per ser monòton, avorrit, limitat, amb poca fantasia i manca de plaer. Prefereix els jocs d’acció i, degut al seu problema d’atenció, en cinc minuts ja ha jugat a tot. Finalment, el joc del nen psicòtic queda envaït per temes agressius i destructius, fent un joc inestable, canviant i caòtic. Pot manipular indefinidament un objecte, replegat en la seva auto-esfera. Destaca l’estereotípia de les activitats, la repetició de les conductes i la impossibilitat d’adequar-se a la realitat.