Boja

Li deien la boja. En realitat es deia Maria, però rarament la cridaven pel nom i pocs el sabien. Devia tenir uns quaranta i tants anys llargs, coixejava una mica i s’esmunyia entre la gent amb una mirada errant que oscil·lava entre el vent feréstec i el dòcil. Anava mal girbada. Duia un davantal lligat a la cintura, en aquell punt on s’unia una faldilla esquinçada i una camisa de quadres. I sempre anava amb el mateix mocador al cap, unes mitges gruixudes estiu i hivern sorgides per tot arreu i unes xiruques gastades. Tot i portar el cos tapat, se li escolava part del seu esperit, gran, verge, desbocat i ric. Era analfabeta, i potser era això el que li conferia aquell aire desconfiat i un cert deix de tristesa. A voltes deixava anar un d’aquells somriures irreprimibles, mig grotescos, com l’udol d’un animal malferit. Les males llengües deien tot mofant-se que, resguardada a casa seva, li agradava córrer nua amunt i avall tant si feinejava atribolada com si ballava al capvespre sense música de fons. Mai no va deure ni un ral a ningú, era honesta com un tros de pa. No es posava en conflictes, però tenia un instint gairebé màgic per ajudar a qui realment ho necessitava. Tampoc se li coneixia parella ni companyia. Ella deia, senzillament, que ja estava bé sola. I que la seva millor amiga era ella mateixa. Tenia un cor més gran que la vaca que munyia i era fidel a qui se li obria i li feia confiança. Cantava amb la passió primitiva del qui no en sap però experimenta un gran plaer en fer-ho. O potser a vegades cantava simplement per espantar els malsons i les pors, que no ocultava. Es veu que sovint també parlava sola. I ho feia des de que tenia ús de raó o, millor dit, des de que els seus pares moriren quan ella amb prou feines alçava dos pams de terra. Tot i que també conversava amb el parell de cabres que tenia, amb els arbres del camí, les cuques de llum i els estels de la nit. Era amant de la natura i estimava el silenci. Tenia un hort, un petit reducte de terra on al seu fons s’hi concentraven arrels de totes menes i, a la superfície, planter variat. S’hi passava qui sap les hores, al seu hort. I sempre li agradava tenir-hi flors, com si decorés l’altar de Déu. Havia corregut poc món, però es coneixia tots els topants dels seus vorals  amb els ulls clucs. Posseïa un talent natural per fer front als entrebancs i adaptar-se als imprevistos. Deien que no sabia distingir entre el somni i la realitat, que vivia immersa en el seu món de fantasia, però tenia un enigmàtic do: curava amb les mans. I sabia de l’art de fer guaricions i remeis casolans a base d’herbes i beuratges naturals. Desgavellada, bruta, envellida, temorosa. Intuïtiva, enèrgica, capaç, noble. Mostrava sense vergonya -ni massa consciència- allò que els demés també tenien però intentaven sempre amagar. Però tan sols era una bona dona que duia escrit al rostre els solcs del pas del temps i el pes del patiment. Li deien boja. El més curiós del cas és que mai no es va identificar amb aquesta etiqueta; devia tractar-se d’una dona sàvia. Potser una mica boja, sí. Potser una mica bruixa, també. Però sàvia per no deixar-se encasellar pels estereotips que no veuen més enllà de la mera aparença externa i els estigmes propiciats per una societat poc justa i més boja del que es pensa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: