Perversió

Quan pensem en les perversions, sol ser freqüent que de les primeres que ens vénen al cap siguin les perversions sexuals. Els Manuals actuals dels trastorns mentals parlen de trastorns parafílics i n’inclouen una àmplia llista. Però en aquesta ocasió voldria escriure unes ratlles sobre un tipus particular de perversió: la perversió del llenguatge.

Els éssers humans, a part de satisfer determinades necessitats biològiques imprescindibles per la supervivència, tenim unes necessitats afectives, inherents a la pròpia existència. D’una banda, posseïm una necessitat de protecció i seguretat davant els entrebancs que ens depara la vida. D’altra banda, reclamem la necessitat d’autonomia i llibertat. I és precisament aquí, immersos en aquesta dicotomia vital, on rau el conflicte afectiu de l’home. A nivell primari, la necessitat de protecció i seguretat s’expressa a través del plor, el crit, el riure, el gest o el balbuceig. Al mateix temps, amb la conducta exploratòria, l’infant comença a expressar les seves necessitats primerenques d’autonomia i de llibertat.

Però, amb l’aparició del llenguatge, es produeix un desplaçament dels nivells primaris i la situació canvia radicalment. Les formes primàries que fins ara ens permetien mantenir un cert contacte relacional amb la realitat externa, deixen de ser la forma habitual per a expressar la nostra afectivitat. Amb l’adquisició del llenguatge podem conferir un ordre al món, o captar el cert ordre que la societat ens imposa del món. El llenguatge ens permet accedir als conceptes, símbols, idees, constructes mentals, etc. Gràcies al llenguatge, podem formular-nos preguntes i cercar-ne respostes.

El fet de pertànyer a una cultura basada en el domini organitzat i sistemàtic condueix a que el llenguatge es perverteixi i deixi de complir les funcions que en un inici li eren pròpies. Aquesta perversió del llenguatge acull dues vessants diferenciades però també relacionades: la instrumentalització del llenguatge com a eina de poder, i la instrumentalització del llenguatge com a eina de submissió. Gòrgies, el sofista, deia que qui tenia la paraula tenia l’espasa. Els sicilians aportaren la primera definició de retòrica i deien que la seva missió és forjar mestres en l’art de persuadir. Però aquest art dóna un poder perillós: el poder de disposar dels mots sense les coses. I de disposar del homes en disposar dels mots. Vivim en un món on el llenguatge s’ha utilitzat com a eina de domini, de poder, abandonant així la seva funció afectiva. És per això que dic que s’ha instrumentalitzat el llenguatge. D’altra banda, per poder-nos adaptar al llenguatge autoritari per part del “poder”, necessitem un llenguatge apropiat. El domini ens demana adaptar-nos lèxicament per oferir un argument que ens permeti racionalitzar o justificar la nostra posició. I això també és una perversió del llenguatge, ja que aquest deixa d’assumir les seves funcions originàries i passa a contribuir al fet d’ordenar i manar, o bé creure i obeir.

Davant la situació de perversió del llenguatge, sembla evident que s’imposi la necessitat de la reforma del llenguatge. Aquesta tindria com a missió bàsica tornar al llenguatge la funció que li és pròpia: la comunicació entre els homes. I semblaria que, a qui més li escau dur a terme aquesta tasca -és una hipòtesi de treball- seria l’escriptor, l’artista o el poeta, i el vehicle per mitjà del qual reformar-lo, la poesia. Gràcies a la concepció animista i al pensament analògic que tenen cabuda en la poesia, aquesta ens permet reconciliar-nos amb la realitat fent front al llenguatge “imposat” i recuperant la paraula perduda. Aquesta reconciliació implica una nova manera de sentir i de viure i és que, de fet, l’expressió poètica és fruit de la sensibilitat del poeta i de tota la seva vida, i no pas un mer exercici literari. Davant d’això, l’únic que es pot demanar al poeta és autenticitat. Estem fets de paraules! Elles són la nostra única realitat o, almenys, el major testimoni de la nostra realitat.