Crit

Una de les primeres imatges que em ve a la ment davant el vocable “crit” és el famós quadre de “El grito” (Skrik,en norueg) d’Edvard Munch (1893), que simbolitza a un home en un moment de profunda angoixa i desesperació existencial. Segurament no tan sols es tracta de l’angoixa personal del pintor sinó que també representa un crit d’incomprensió adreçat a l’organització social de l’època. Aquest quadre expressionista es caracteritza per una expressivitat i una força psicològica increïbles. I és que no podem deixar de sentir un cert estremiment quan el contemplem. E. Munch distorsiona les formes retorcent-les i desfigurant el rostre, tractant de transmetre el ritme d’aquests sentiments. Una obra popularitzada per l’artista pop Andy Warhol -entre d’altres- fins el punt de convertir-se en una icona de masses.

Però aquest mot també em du a reflexionar sobre el crit del nadó. Quan neix un ésser humà, el primer que fa és proferir un crit. Per a les mares és quelcom instintiu, escolten aquest crit que va dirigit a elles i l’atenen, convertint el crit en demanda. Quan encara no existeix la paraula, a nivell primari, les necessitats de protecció i seguretat s’expressen a través del crit, el plor, el riure, el gest o el balbuceig. Són les primeres formes del llenguatge afectiu. El nadó plora quan té gana, riu en veure la mare, gesticula imitant l’adult o emet sons demanant suplir les seves necessitats afectives. La majoria de mares aprenen a reconèixer ràpidament els crits del seu fill i la seva significació, i això els permet actuar amb més o menys grau d’urgència segons sigui la necessitat de l’infant. Fent un pas més, el psicoanalista Jaques Lacan sosté que el crit que el nadó dirigeix a la mare no és tan sols una senyal instintiva sinó que els crits de l’infant s’organitzen en una estructura lingüística molt abans de que el nen sigui capaç d’articular paraules recognoscibles. I, en aquest sentit, els crits de l’infant tindrien una naturalesa simbòlica que entronca amb el concepte de demanda. Com que l’infant és incapaç de satisfer les seves necessitats biològiques, ha d’expressar-les en forma vocal (amb demandes) per a que l’altre (la mare) realitzi determinades accions. L’exemple primari de necessitat biològica és la gana, que el nen articula amb un crit (una demanda) per a que la mare li doni de menjar.

Però aquest terme no està exempt d’altres connotacions. El seu femení, “crida” (llamamiento o llamada, en castellà), fa referència a dir en veu alta, a proclamar noves que interessen als habitants d’una població. L’actualitat ens serveix un clar exemple: “Crida per la democràcia”. Però no oblidem que el 1981 el nostre país ja va viure la “Crida a la solidaritat”, un moviment que qüestionava el procés de normalització de la llengua catalana. En canvi, el verb cridar ja és un altre assumpte. Dir alguna cosa fent crits (en un to de veu excessivament alt) no sempre ens col·loca en la millor posició. Com em deia un estimat amic no fa gaire tot parlant de la importància de ser coherents: “no podem dir a una criatura que no cridi, cridant”. Ara bé, cridar no és exclusiu de l’home; els animals també emeten crits. De fet, com a sinònims del verb cridar ens apareix: bordar, bramar, rugir, xisclar, lladrar, etc. I, si un fins i tot pot cridar als quatre vents, fixem-nos en que el compost escridassar inclou més directament a un altre a qui van dirigits els crits, ja sigui per renyar-lo o reprendre’l. Significa esbroncar, donar una repulsa. El sentits figurats de la paraula crit són molts. Com la podríem seguir exprimint? El plaer de jugar amb les paraules és gran, i sol tenir els seus fruits. T’hi apuntes?