Despreniment

Els éssers humans tenim una tendència a l’aferrament. Els primers anys de vida, aferrar-nos a qui té cura de nosaltres (en general, els pares) i a determinats objectes (com el xumet o el peluix), no tan sols és natural sinó necessari i positiu, perquè ens aporta les futures bases per adquirir un sentiment de confiança, estabilitat i seguretat.

Però, què passa quan, per cercar una seguretat a qualsevol preu, ens aferrem amb un cert desesper a determinades idees, a uns valors preconcebuts, a algunes persones o fins i tot a coses supèrflues i innecessàries? Per què temem allò que no coneixem? Per què hauríem de tenir por del desconegut o pensar que ens pot afectar negativament? Què passaria si ens deixéssim sorprendre?

Ens creem i creiem falses necessitats i enormes dependències (materials, emocionals), pensant -sovint erròniament- que certes pertinences ens atansaran a una major felicitat. Fins i tot podem seguir aferrats a allò que no ens fa bé, a allò que ens insatisfà i ens complica la vida, però no ens en podem desempallegar. Es tracta d’un gaudi negatiu en joc que ens té cisellats.

Hi ha qui li costa desprendre’s de… trastos vells que ja no tenen cap valor sentimental, hàbits que han deixat de ser sans (o mai no ho han estat), costums que han perdut el seu sentit, prejudicis massa arrelats, discursos obsolets i viciats, relacions que ja no funcionen, dinàmiques inoperants, determinats rols exercits durant molt temps, pors imaginàries, angoixes fantasmàtiques…, la llista podria ser molt llarga!

No hem d’oblidar que a cada alliberament li escau una etapa prèvia d’inseguretat i neguit però, lluny de voler foragitar l’angoixa i allò que la causa, ens cal estar atents a aquests moments perquè ens poden procurar una major sensibilitat i intuïció per a poder decidir més encertadament. Per dolorós que sigui o ens sembli, ens hem de permetre escoltar certes remors de fons, quina música sona dins nostre, quina és la lletra de la nostra cançó.

En l’assistència clínica sovint veig casos en els que les dificultats per a desaferrar-se són font d’un gran patiment. Deixem espai, separem-nos una mica, deixem fluir, respirem. Obrim-nos “als sentits”, en “tots els sentits”. El despreniment reclama atreviment i requereix coratge, però sovint ens pot obrir el camí cap a una major llibertat. Ha arribat l’hora del despreniment! No temis. Sol ser necessari per créixer.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: