Cos i ment

Potser molts de vostès hauran sentir dir més d’una vegada que cos i ment són una unitat. Però, què vol dir, això, realment? Freud va ser un dels primers en relatar com les seves pacients histèriques es blegaven de dolor davant seu i expressaven queixes corporals quan en realitat no hi havia un correlat biològic sinó que el seu origen estava a l’esfera psíquica. El cos i la ment s’afecten mútuament.

En el passat escrit els vaig parlar de les dones maltractades. Sovint pateixen mals físics i psíquics com a repercussió de l’experiència abusiva viscuda. Altres vegades, mostren un malestar corporal més o menys inespecífic la causa del qual la trobem en el seu món emocional, intern i, arrel de no haver pogut metabolitzar suficientment bé certes vivències ni acabar de trobar les paraules que permetrien elaborar-les, el cos s’acaba convertint en una caixa de ressonància pels seus propis mals. Malgrat s’exposin a múltiples proves mèdiques, a vegades no és possible detectar cap disfunció orgànica que estigui a la base de les seves alteracions i patiment.

I és que els sentiments tenen la seva traducció en el cos, alguns comuns per a tots, altres elegits per a cadascú de nosaltres. Entre els comuns per a tots hi ha, per exemple, la sudoració de les mans si ens posem nerviosos, l’envermelliment de la cara davant quelcom que ens inhibeix, l’acceleració del ritme cardíac en la impaciència o l’ensurt, la sensació de tenir un “nus a l’estómac” quan estem tristos o ens sentim exigits… Qui de nosaltres pot dir que mai no ha sentit alguna d’aquestes manifestacions?

Si certs sentiments simples com aquests, dels que podem parlar i als que podem posar paraules, són un reflex tant clar d’allò real; per què certes preocupacions més complexes que potser no entenem i a les que no podem posar paraules, no influeixen en el cos? No cal ser metge per acceptar que “el bon humor no cura el càncer”, o que “un tractament psicològic no et deixarà embarassada”.

Tanmateix, seria de gran ajuda per aquells que pateixen del cos, transmetre’ls que la seva lluita podria ser més suportable si accepten certes coses, si es relacionen amb la seva malaltia o amb la seva impossibilitat d’una manera que estigui més allunyada del victimisme i més propera a l’amor i a l’enteniment, en definitiva, si es deixen acompanyar i inclòs ensenyen al seu acompanyant com ha de fer-ho. En aquest procés, els psicòlegs, els psicoterapeutes i, sobretot, els psicoanalistes, hi tenim un paper important.