Maltractament

El fenomen del maltractament en les relacions de parella és un tema en boga, complex, controvertit i sovint poc entès. Tot i que actualment hi ha una major sensibilitat social a tots els nivells, encara manca una major conscienciació i implicació de tots els estaments, públics i privats. Per això és necessari seguir intensificant els esforços en l’atenció i la prevenció.

Situar el que diré, sempre és delicat… però m’hi atreveixo. És més fàcil recórrer al concepte de “gènere” i estar d’acord en que l’home maltracta pel fet de ser-ho i que la dona és maltractada pel fet mateix en sí de ser dona, però és més difícil poder escoltar que, sovint, el maltractament és recíproc i també es produeix entre parelles del mateix sexe (siguin aquestes homes o dones).

És més fàcil dir que la violència de les dones contra els homes és bàsicament auto-defensiva, però és més difícil poder escoltar que, la dona agressora, no és un mite, ja que tots els éssers humans tenim tendències constructives i destructives.

És més fàcil caure en la dicotomia de “dona víctima – home culpable”, però és més difícil poder escoltar que, en definitiva, no existeix un perfil prototípic i cada membre haurà  d’assumir la responsabilitat de les relacions que hagi viscut en el passat i de les que viurà en el futur.

És més fàcil dir que la causa de l’agressió es deu a factors com l’alcohol, la frustració, l’estrès o el mal caràcter del maltractador, però és més difícil poder escoltar que determinades característiques personals que presenten les dones maltractades poden incrementar la seva vulnerabilitat de patir una relació de maltractament.

És més fàcil dir que les agressions físiques, més visibles i evidents, comporten més risc per a la salut psicològica de la persona maltractada, però és més difícil poder escoltar que, la coacció psicològica, sense lesions físiques, pot resultar més incapacitant i nociva per al funcionament habitual de la dona.

És més fàcil dir que els dos membres de la parella no es separen per raons econòmiques, socials o familiars, però és més difícil poder escoltar que existeixen possibles explicacions psicològiques, conscients i inconscients, que ens informen sobre aquesta dificultat.

És més fàcil caure en l’status de víctima i transformar-lo en un lloc des del qual definir-se, però és més difícil poder escoltar que, sovint, les situacions també ens ofereixen l’ocasió d’elegir (o rebutjar), ser víctima, d’organitzar-nos (o no) entorn aquesta identitat, de descobrir-ne els avantatges i els inconvenients.

És més fàcil dir que la culpa la té el masclisme de la nostra societat, però és més difícil poder escoltar que, a vegades, la dona també participa en allò que la pot perjudicar.

Hi ha una implicació del subjecte respecte el que li passa a la vida encara que no ho sàpiga, encara que no en sigui conscient. Aquest és el punt d’impotència de tots els serveis, com que és un problema social, hi ha tota una inversió social, al darrera d’això! Però, a nivell subjectiu, no es pot desfer el nus…

Fa molts anys que treballo en aquest àmbit, i en la meva pràctica clínica he vist moltes, moltíssimes dones. Són elles les que en gran part m’han ensenyat tot això. Sé de què parlo.