La primera entrevista

Quan una persona es decideix a consultar a un psicòleg o psicoterapeuta per primera vegada, s’obre un espai inèdit per a comprendre millor el que li passa i poder fer alguna cosa al respecte. Es tracta d’una decisió no exempta de coratge, ja que amb l’ajuda del professional un és més capaç de descobrir aquell punt molest en el qual s’encalla una vegada i una altra.

En la meva consulta intento que cadascú trobi el seu propi camí, tractant de que, en la mesura del possible, allò insuportable es faci suportable. A través de la paraula i l’escolta activa, procuro acompanyar al subjecte en un procés d’acceptar-se a ell mateix, fent-se responsable de les seves decisions i de la vida que ha elegit.

Aquesta primera visita suposa la possibilitat d’iniciar un trajecte que pot marcar un abans i un després en la vida de la persona. Per això és tan important que el pacient es senti acollit i, sobretot, escoltat sense ser jutjat. Que pugui sentir-se en un lloc on podrà treballar el seu patiment i en el que pugui prendre decisions respecte la seva pròpia vida sense la influència dels altres.

Cal que el pacient se senti lliure per a expressar la versió particular de la seva història. M’agrada posar èmfasi en aquest “ser lliure” perquè, precisament, una consulta psicoanalítica és un dels pocs llocs en els que un subjecte és realment lliure d’expressar i explicar les coses com vol, ja que les poques normes que hi ha inclouen la llibertat com a condició.

Les sessions terapèutiques es manegen amb les paraules, però també amb els silencis. Per a que la persona aprengui a escoltar-se a ella mateixa, hem de saber escoltar tant el que diu com el que no diu, hem de dominar l’art de saber llegir, en el seu relat i en el seu silenci, les línies i entre línies. Per això et convido a seguir llegint aquest espai de reflexió en els propers textos del món de la Mon, on parlaré de diferents temes al voltant de la psicologia i, perquè no, de la vida.