Preguntes i Respostes

A vegades al carrer hem sentit dir que qui és fa psicòleg té un problema personal, i que qui s’hauria de tractar són els propis psicòlegs…! Què ens en pots dir?

Com en tota professió, hi deu haver casos de tot! Persones que per les seves dificultats personals decideixen estudiar psicologia, persones que estudien psicologia perquè tenen un predisposició i una sensibilitat de base, o també per ambdues coses a la vegada… Ara bé, no siguem il·lusos! Una persona, pel fet de ser psicòloga no està exempta de patir dificultats o tenir conflictes emocionals; ull amb el professional que ens digui: “jo no en tinc cap, de problema!”, perquè això mateix pot ser-ho… Dins la psicologia hi ha diferents orientacions teòriques i diferents maneres de treballar, però des de la perspectiva psicoanalítica s’aposta per un trípode que a mi em sembla fonamental, que és: la formació (haver-te format considerablement tant a nivell teòric com pràctic), la supervisió (tenir un espai de reflexió compartida per treballar els casos clínics), i l’anàlisi personal. Des de la psicoanàlisi, el propi terapeuta ha d’haver passat per una experiència de tractament més o menys llarga, de manera que hagi pogut treballar determinats punts cecs que podrien interferir el treball amb els seus pacients, que hagi pogut travessar els seus fantasmes, i que sàpiga fer alguna cosa amb aquell moll de l’os, aquell nucli dur que no canvia, per tal que la seva vida sigui més satisfactòria.

Per què des de la psicoanàlisi es posa accent a la infància de la persona i sovint es demana pels somnis?

És en les primeres relacions que establim amb els nostres pares (en general), d’on se’n desprendrà una forma de teixir vincles a mesura que anem creixent; en funció de com siguin les nostres relacions primerenques, ens relacionarem d’una manera o d’una altra en la nostra adultesa. Això no és una relació causa-efecte directa i lineal, però sovint podrem establir alguns ponts entre el conflicte actual que ha motivat consultar i quelcom que es va produir als primers anys de vida del subjecte, i això sense haver de recórrer a la clàssica teoria del trauma. Tenim tota una història darrera nostre que ens condiciona i ens ha anat fent qui som, tant si en som conscients com si no. La infància sempre està allà, en ella hi ha quelcom nuclear des d’on s’ha anat estructurant la nostra identitat… Però deia sovint i no sempre perquè no tots els problemes que tenim estan relacionats amb la infància. Hi ha problemes que, com diria Freud, són “misèries de la vida quotidiana”, i no per elles emmalaltim ni ens hem de veure empesos a anar al psicòleg. I no és que sempre ens interessem pels somnis, però sí que estem atents a totes aquelles formacions de l’inconscient: actes fallits, lapsus, símptomes… i, per tant, també als somnis, que són la via regia per accedir a l’inconscient. Els somnis no tenen una lectura unívoca: ens parlen de desitjos, de temors…, i la seva interpretació té raó de ser en el marc d’un treball analític. Per això és una gran simplificació i jo diria que un error somiar en quelcom i pensar que recorrent a un llibre de símbols o a internet descobrirem què significa. El somni és un enigma que ha de ser desxifrat, i encara que existeixin símbols universals pels quals les coses tenen significacions col·lectives que tothom comparteix, a nivell del somni el que es posa en joc són els símbols personals i particulars que determinen a aquell subjecte.

Parlar del passat, si aquest ja no es pot canviar, vols dir que ajuda?

Sí, el que ha passat ha passat, els fets són els fets i no es poden canviar. Però a voltes el que ha passat no és passat sinó que continua sent present a les nostres vides de manera que pertorba el nostre caminar… Els fets que han passat no els canviarem, però sí que podem modificar la vivència d’aquells fets, es tracta de poder viure allò que encara cueja d’una altra manera, a través de fer-ne una bona digestió i elaborar allò viscut. En un treball terapèutic, el subjecte va construint i escrivint de nou la seva pròpia història i, en fer-ho, la va redescobrint. És així com es “cura” allò que ens fa patir, el que hi ha a l’origen dels símptomes no són els fets com a tals, sinó quelcom relacionat amb el que el subjecte ha viscut, però que tanmateix era desconegut per a ell.

I no “podríem passar” senzillament llegint llibres d’autoajuda? O inclòs fer un tractament per internet?

Són opcions, tampoc les qüestionaré en excés. Tots som lliures d’elegir i també responsables del què triem, però el que sí sabem és que allò que intervé en la guarició del patiment d’un subjecte, és la relació que s’estableix entre el pacient i el terapeuta, un tipus de relació interpersonal especial que és insubstituïble per la lectura. És més, empíricament no està demostrat que, per exemple, el model cognitiu-conductual sigui més eficaç que un abordatge sistèmic, o constructivista, o psicoanalític, però en canvi el que sí coneixem és que els resultats emanaran de la pròpia relació que siguem capaços de crear i d’inventar. Serà a través de la transferència des d’on es podrà desenredar la repetició… I per internet es poden fer moltes coses, però no precisament psicoanalitzar-se! Un treball analític no és una conversació telefònica qualsevol ni una conversa per xat. El meu treball té a veure amb una escolta no tant del que la persona vol dir, sinó de la forma particular d’un subjecte d’habitar la seva llengua. Serà en un petit matís, en un silenci, en un to de veu, etc., on trobarem les pistes i les marques de certs desitjos inconscients d’aquella persona. La psicoanàlisi és una aposta per la paraula i els seus efectes en el qui parla i en el qui escolta.

Hi ha persones que semblen tenir una gran necessitat de saber quina etiqueta diagnòstica “tenen”… Això no pot tenir peròs i contres?

En efecte. D’entrada i a curt termini pot tranquil·litzar, però per altra banda també té el perill de desresponsabilitzar al subjecte: “com que tinc això, mala sort, m’ha tocat, no hi puc fer res”. Un es repenja en el seu diagnòstic i ja no hi ha manera que faci alguna cosa de veritat per sortir d’aquell estat. I d’aquí als coneguts “beneficis secundaris” de la malaltia… Ara em ve al cap un llibre de Eliacheff i Soulez (una psicoanalista i un advocat) que es titula “El tiempo de las víctimas”, publicat el 2009, i és interessant perquè explica com, en la nostra societat, la figura de la víctima ha arribat a substituir la de l’heroi, i planteja a on arribarem amb aquesta victimització generalitzada que s’alimenta de l’ideal igualitari i de l’individualisme democràtic (és a dir, això de que volem ser tots iguals i al mateix temps tots diferents). En aquest context, qualsevol persona que pateix pot reivindicar que és víctima: el sofriment és una injustícia i no patir esdevé un dret. Però si tota persona que pateix és una víctima, l’extensió del domini de víctima no té límits. Les situacions també ens ofereixen la ocasió d’elegir (o rebutjar) ser víctima, d’organitzar-nos (o no) entorn a aquesta identitat, de descobrir-ne els avantatges i els inconvenients. Hi ha persones que es constitueixen com a víctimes, ho transformen en una identitat, un lloc des del qual definir-se. Els terapeutes hem d’ajudar a mobilitzar un canvi en aquesta posició subjectiva. Justament l’aportació rica i valenta que fa el model psicoanalític consisteix en no aixafar al subjecte amb les classes diagnòstiques que utilitzem, i atorgar la importància que es mereix cada cas en particular.

Quan podem dir que el tractament finalitza?

Quan la persona pot traçar un camí més satisfactori a la seva vida; quan els símptomes o les queixes inicials han disminuït o s’han modificat; quan la persona té una major capacitat d’introspecció i és més capaç d’entrar en contacte amb els propis sentiments; quan hi ha un augment de la tolerància envers el sentiments propis considerats com a negatius o desagradables; quan existeix una major tolerància a les frustracions i a les limitacions pròpies i alienes; i, en definitiva, quan la persona és més capaç de gaudir de la vida en general i tenir satisfaccions en l’amor, el treball, la família o la sexualitat. El final d’un tractament no consisteix necessàriament en que un estigui alliberat del seu símptoma, sinó en que se sàpiga perquè s’hi està enredat.

Per acabar… algun consell final?

Doncs sí, defugir dels consells aplicables a molts i de les receptes màgiques, perquè no existeixen, són una fal·làcia! Hi ha una regla d’or fonamental: que és la importància del cas per cas. Com deia, procuro atendre la particularitat de cada història i desmarcar-me de les respostes estandaritzades. Crec i confio en prioritzar allò singular de tot humà; lluny de la tendència a etiquetar, aposto per una “clínica del tacte”. Per tractar-se cal coratge; però un tractament pot canviar la vida del subjecte i fer que aquesta sigui més gratificant i més rica emocionalment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: